Durant el segle xv continuaren les interdiccions, sempre fortament contestades, que mai no afectaren la popularitat del joc, ans al contrari. En el segle xvi, moltes famílies nobles practicaven el joc de pilota i, fins i tot, algunes van decidir bastir recintes particulars propis dels quals senorgullien. Els trinquets del Miracle, de Centelles, den Ciurana, de Mossén Olcina, de Mascó i de Mossén Sanç en són un exemple. Tots aquests pertanyien a cognoms il·lustres de la ciutat. Per la seua banda, els «plebeus» havien dacudir a algun trinquet popular com el del Trabuquet, probablement conegut abans pel nom de trinquet del Bordell dels Negres, o al de na Segarra, també denominat trinquet de la Morera o el de Faigs.
Aquests edificis es van convertir des del final del segle xiv fins al principi del segle xvii en les catedrals dun esport únic, excepcional i en el qual la mestria del jugador havia de combinar-se amb labrivament i lempenta del seu cos. Però la pilota no sols es jugava als trinquets de les famílies il·lustres com hem palesat, sinó que era, també, patrimoni de llauradors i de jornalers, de joves i dartesans, de comerciants i dobrers, i tingué als carrers i a les places de cada poble el seu lloc de trobada i desbarjo. Els múltiples problemes socials i econòmics que va patir lantic Regne de València dels inicis del segle xviii (com lexpulsió dels moriscos, la crisi econòmica, la guerra de Successió, la pèrdua dels Furs, la decadència de lhegemonia política espanyola a Europa i lassot barbaresc sobre les viles costaneres, entre molts altres) van ocasionar greus problemes per al conjunt de la societat valenciana i per a la classe dirigent, la noblesa.
Va ser llavors quan la pilota va canviar de mans i va ser el jovent dels pobles qui es va encarregar de mantenir-la viva. Això va suposar també un canvi descenari: ara serà el carrer, essencialment, qui allotjarà lesport valencià més ancestral i, a més a més, recaurà sobre els més pobres i necessitats la tasca de mantenir viva la flama sagrada. Els segles xviii i xix van ser molt durs, però la pilota valenciana va aconseguir sobreviure a tots els daltabaixos i des de 1868, amb la inauguració del trinquet de Pelaio, duna manera lenta però contínua, el joc de pilota va saber recuperar gran part del terreny perdut.
Tot seguit, les tres darreres dècades del xix i les dues primeres del xx van representar una etapa de glòria. Es van construir desenes de trinquets als pobles i es van continuar jugant milers de partides. En aquest escenari, a tall dexemple, la ciutat de València disposava de moltes més instal·lacions dedicades al joc de pilota que en lactualitat. Després, va esclatar la Guerra Civil, que va causar danys enormes al poble valencià en tots els ordres i també al joc de pilota, que va eixir ferit de la màxima gravetat de la contesa fratricida. La dictadura del general Franco, la imposició per decret llei del castellà (no oblidem que el valencià ha sigut sempre la llengua daquest esport), els canvis socials i econòmics (es passa duna societat agrària a una dindustrial amb modes de producció diferents), la desídia de les autoritats, així com les transformacions urbanístiques de les ciutats i dels pobles van contribuir que aquest joc travessara una situació summament crítica.
Tanmateix, des de 1974, però més especialment amb larribada de la democràcia, determinats elements conviden a loptimisme. Des daquest moment molts ajuntaments valencians opten per recuperar la pràctica de la pilota valenciana com un dels seus senyals didentitat més preats. A més a més, cal emfatitzar la irrupció de la figura del pilotaire Francesc Cabanes Pastor, el Genovés, que és considerat el millor pilotari de la història, capaç dalçar passions als trinquets, la qual cosa va permetre que nombrosos aficionats tornaren a posar els seus ulls en la pilota de vaqueta. Duna manera lenta però sostinguda, els mitjans de comunicació començaren a prestar una creixent atenció. Així mateix, poden destacar-se les figures dincombustibles periodistes com ara Llorenç Millo, Miguel Ángel López Egea, Josep Lluís Bausset, Paco Durà o Alberto Soldado. A més a més, és significativa laposta decidida que va fer en aquell moment la televisió pública valenciana a favor de lesport valencià per antonomàsia. Daltra banda, i de manera paral·lela, la Federació de Pilota es deslliga de lespanyola i shi articulen noves competicions i, a poc a poc, entraran patrocinadors i els contactes internacionals seixamplaran per nombroses regions dEuropa i de Llatinoamèrica, on es practiquen modalitats de pilota a mà semblants. Làmbit acadèmic també socuparà de la pilota amb la celebració dun congrés mundial promogut per lexpresident de la Federació de Pilota Valenciana, Víctor Iñúrria, principal valedor de bona part daquells grans canvis.
El Genovés, un pilotari de llegenda que ha transcendit les fronteres valencianes (Arxiu Levante EMV).
Per tant, a partir daquesta nova situació, ens trobem davant dun moment de màxima alegria, ja que amb la seguent publicació es completa un important buit sobre la bibliografia esportiva del joc de pilota el que permetrà divulgar la seua riquesa lúdica, etnològica i social, tot i afavorint també que qualsevol persona interessada puga apropar-se duna manera més directa i senzilla a aquest univers.
Cal no oblidar que parlar de la pilota valenciana produeix un enorme respecte. Duna banda, perquè ens connecta amb els nostres orígens, amb la nostra idiosincràsia com a poble; de laltra, perquè es continua amb la tasca encetada per il·lustres humanistes o prohoms, com ara Arnau de Vilanova, sant Vicent Ferrer, Marc Antoni dOrellana, Antoni Josep Cabanilles, Francesc Almela i Vives, Enric Valor; pintors com Luis Felipe de Usabal; escultors com Ignacio Pinazo, i molt especialment, també, amb lil·lustrat valencià més universal, Joan Lluís Vives.
Per tant, partint daquests antecedents, lempresa a priori no era senzilla i calia tenir igualment present que la majoria desports ens portaven vora un segle davantatge en aquest sentit, ja que lesport modern naix a la darreria del segle xix.
A partir daquests antecedents cal assenyalar que la present publicació es va gestar i recull les inquietuds i algunes de les iniciatives presentades en diferents reunions i trobades sobre el joc de pilota impulsades des del àmbit universitari a través de la Universitat de València o, en algun cas, per la pròpia Federació de Pilota Valenciana. Shan afegit, nogensmenys, moltes més contribucions i sha convidat a molts més autors i autores per a abordar altres aspectes considerats importants en relació amb el món de la pilota en una nòmina de col·laboradors i col·laboradores forçosament incompleta però que creiem representativa de la varietat dinquietuds i aspectes estudiats en relació amb el món de la pilota valenciana.
Considerant el conjunt de continguts descrits, estimem que la present obra és, per tant, un compendi de les característiques i circumstàncies de la pràctica del joc de pilota; una aproximació rigorosa al seu coneixement basada en la ciència i en els seus preceptes acadèmics; i una obra que dóna moltes de les claus per a desxifrar molts dels codis uns ben visibles, altres vetlats qui shi generen al seu voltant per tal dacostar tant a lentusiasta del joc com al lector interessat en els aspectes principals que envolten i caracteritzen el joc de pilota com a pràctica social i cultural.