No cal més que analitzar semiòticament qualsevol text legal per a entendre aquesta realitat. Fixem-nos en les constitucions, les lleis màximes. Tota Constitució afirma i vol preservar un ordre socioeconòmic, civil, polític i un funcionament imaginat de la societat. Així, en la Constitució espanyola, la ciutadania «normal» que shi dibuixa està formada per persones de sexe masculí, ètnicament caucàsiques, solvent, moderada en termes polítics, poc mobilitzada de manera autònoma, que accepta el sistema de classes existent, és de religió catòlica, té el castellà com a llengua primera o única i geogràficament viu a Madrid o té aquesta ciutat com a capital de referència. Les «alteritats espanyoles», siguen per gènere, ètnia, llengua, religió, geografia, etc., saccepten en el text constitucional, però són «alteritats», diferències a la normalitat i al prototipus «normal». Aquest és el prototipus de ciutadà especialment defensat o protegit per la Constitució. La resta, retòriques oficials al marge i parafrasejant Orwell, som iguals; però no igualment iguals. Hi ha una igualtat formal, i una desigualtat real i jeràrquica en molts aspectes en què es predica formalment la igualtat, i més encara en àmbits en què aquesta igualtat no està garantida, com és el cas de les llengües.
De fet, malgrat que la lingüística contemporània haguera demostrat que totes les llengües naturals són igualment útils per a comunicar tot tipus dinformació i coneixement humà, és molt freqüent que en el reconeixement oficial de les llengües «la selecció duna o algunes llengües privilegiades siga considerada pràctica i necessària; fins i tot on la desigualtat de tractament de les races, les religions, els sexes i altres categories socials és considerada il·legítima» en els sistemes polítics democràtics (Pool, 1987: 3).
En aquest sentit, i dacord amb la reflexió de Pool, caldria preguntar-se si no és rellevant que mentre larticle 8.2 de la Constitució federal suïssa de 1999, que tracta sobre la igualtat davant de la llei, fa referència expressa a la llengua i afirma que «ningú pot ser discriminat per raó dorigen, raça, sexe, edat, idioma, posició social, forma de vida, creences religioses, ideològiques o polítiques o per incapacitats físiques, mentals o psíquiques» (la cursiva és nostra), larticle 14 de la Constitució espanyola estableix que «els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social», sense que shi faça referència a lidioma, i ja hem vist que tradicionalment la regulació legal no ha entés la discriminació lingüística de la mateixa manera que altres discriminacions.
EL CONCEPTE DE SEGURETAT LINGÜÍSTICA
El lingüista William Labov (1972) utilitzà per primera vegada el terme inseguretat lingüística en un estudi sobre els canvis i la varietat de la llengua anglesa a la ciutat de Nova York en funció de lestratificació social, i va concloure que les persones que tenien una parla pròpia més allunyada del model de llengua estàndard mostraven més inseguretat en el seu criteri lingüístic a lhora dexpressar-se. La qüestió no era que no pogueren usar la seua varietat lingüística, el problema estava en el fet que creien que hi havia un model de llengua superior i útil per a determinades funcions socials, que no coneixien suficientment, i això els generava dubtes i inseguretats en determinats contextos comunicatius.
Posteriorment, el concepte ha estat utilitzat en els estudis de lingüística per a analitzar els fenòmens dinseguretat per raons personals, de dialecte social o geogràfic, de varietat lligada a ledat o dinterferència daltres, i shan destacat els elements que generen inseguretat en els parlants duna llengua a lhora de parlar amb normalitat la llengua pròpia i en quines situacions hi ha fenòmens dinseguretat.
El fenomen de la inseguretat lingüística adquireix una connotació diferent, directament vinculada amb la idea de lexistència duna jerarquia lingüística, quan es dona entre dialectes geogràfics duna mateixa llengua, però amb un prestigi social diferent (Hofseth, 2012); quan hi ha dues llengües en contacte amb un prestigi o una situació de domini social o de poder lingüístic diferent (Grillo, 1989); o quan ocorren ambdues coses, com és el cas de la llengua parlada, o més ben dit, de les llengües parlades, pels latinos als Estats Units, ja que manifesten inseguretat lingüística a lhora de parlar espanyol, per tal com entenen que la seua parla dialectal està allunyada de lestàndard castellà proposat per la RAE, i també quan parlen anglés perquè consideren que el seu anglés està influït pel castellà (Zentella, 2007).
Val a dir que lexistència dinseguretat lingüística en parlants duna llengua no significa que la parlen amb menys «correcció normativa» ni que tinguen menys «riquesa comunicativa» o inferior «nivell de competència lingüística», sinó simplement que expressen més vacil·lacions i tenen lautopercepció que la seua parla és diferent i dinferior valor a les variants dun idioma que consideren millors, més normatives i més prestigioses.
Partint del concepte dinseguretat lingüística de Labov, la lingüística social ha desenvolupat diversos índexs dinseguretat lingüística que són sistemes de mesura per a determinar el grau dinseguretat lingüística dels grups socials i dels individus en funció de les seues vacil·lacions i inseguretats a lhora dexpressar-se i usar una variant social o geogràfica de la pròpia llengua, per a usar una llengua en un context de llengües en contacte, o per a utilitzar, en general, una altra llengua.
Lògicament, laltra cara del concepte «inseguretat lingüística» és el de «seguretat lingüística», que descrivia els casos en què els parlants es senten segurs de la variant lingüística que utilitzen, creuen tenir una consciència normativa clara i no dubten que parlen adequadament en tot context social i situació comunicativa.
Amb tot, el concepte de «seguretat lingüística» adquirirà un nou significat quan, fora dels camps destudi de la lingüística, i enmig del debat que va mantenir el culturalisme liberal i el comunitarisme a finals del segle passat, Denise Réaume lincorpore a les seues anàlisis i el redefinisca des de làmbit del Dret pel que fa a lestudi dels drets lingüístics, i tenint com a marc de referència i anàlisi preferent la realitat plurilingüe de Canadà.
En lanàlisi detallada del debat del culturalisme liberal que duu a terme Branchadell (2003 i 2005), Will Kymlicka ocupa una posició cabdal. En primer lloc, per les importants aportacions que ha realitzat Kymlicka, en un debat públic, al llarg de la seua trajectòria intel·lectual en lestudi dels drets lingüístics, la revisió del concepte de ciutadania, la diversitat cultural i lingüística, el multiculturalisme i, en general, la filosofia política contemporània. En segon lloc, lautor canadenc ha demostrat en les seues obres que té una gran capacitat per a sintetitzar i valorar discursivament les aportacions que havien fet els teòrics partidaris dun «nacionalisme liberal» que defensaven la legitimitat i lobligació dels estats a lhora de protegir i promoure la diversitat cultural i lingüística pròpia dels estats nació, i els autors del «multiculturalisme liberal» que consideraven legítima igualment la necessitat del reconeixement i la integració respectuosa dels grups dimmigrants i refugiats, també en la dimensió lingüística.