1. En part, aquest llibre és conseqüència de la tesi doctoral homònima, dirigida pel professor Ferran Carbó i defensada per mi a la Universitat de València el 2017 davant un tribunal constituït per Vicent Simbor, Jordi Malé i Enric Balaguer. A tots ells, a Francesc Pérez i Moragón, Josep Palàcios i J. Antoni Carrasquer, els estic agraït per les seues observacions i la seua ajuda desinteressada. Lestudi forma part dun projecte de recerca més ampli que aborda altres aspectes de la relació de Fuster amb la poesia, com a gènere literari, amb la seua realització històrica i, també, amb els poetes. Mavance a dir que, estant en curs la classificació de lingent arxiu conservat al Centre de Documentació Joan Fuster, no es pot descartar que en el futur apareguen nous poemes inèdits seus, així com daltres encara no coneguts, previsiblement de circumstàncies, impresos fa dècades en algun periòdic oblidat.
1.
Joan Fuster en les dècades de 1940 i 1950
Hi ha escriptors sobre els quals el context ha exercit una influència determinant en la seua obra. Aquest és el cas de Fuster, que inicià la seua carrera literària immediatament després de la guerra dEspanya, en lambient repressiu de la Dictadura franquista. Per aquest motiu, lanàlisi contextual constitueix un element destudi central de la seua poesia, atès que permet copsar la singularitat del jove poeta que sobrí pas en unes circumstàncies tan descoratjadores com les de la societat valenciana de postguerra, i en un entorn que no presagiava cap vocació literària. De fet, les famílies paterna i materna de Fuster provenien dun món catòlic i rural. Només son pare trencà la tradició agrícola en dedicar-se a lofici dimatger, que simultaniejava amb el de professor de dibuix al Col·legi Politècnic de Sueca, el mateix centre on Fuster estudià el Batxillerat abans de cursar Dret a la Universitat de València. Foren uns anys difícils, marcats per la guerra que esclatà quan era un adolescent. En canvi, la postguerra fou letapa de més porositat intel·lectual i dafany de lectures, amb la dificultat afegida de laccés als llibres, que eren de procedència clandestina o facilitats per amics amb més possibilitats econòmiques. Per raons familiars, però també pel seu tarannà més aviat sedentari, Fuster decidí quedar-se a viure a Sueca. És en aquest sentit que sorgí dell mateix, duna constant inquietud personal, duna reflexió íntima i duna gran perplexitat davant la situació del País Valencià. Josep Pla ho tenia present quan es referí a la seua irrupció insòlita en lesquifit món de les lletres valencianes:
En els anys de què parlo els immediatament posteriors a la nostra guerra el panorama era especialment difícil. De vegades han dit a Fuster, en els elogis formularis que li han adreçat en alguna ocasió solemne, que el seu cas era un «miracle». Ho és, acceptant la paraula, el seu cas personal i el de tots els escriptors mitja dotzena, hélas! valencians en català, de la postguerra. Ha estat un miracle en tant que semblava una cosa imprevisible. Però no ha estat un fet instantani ni fulgurant, sinó resultat duna penosa evolució que podria haver estat molt distinta. (Pla 2010: 368-369)
Daltra banda, el professor Josep Iborra, un dels testimonis privilegiats de levolució literària i personal de Fuster, coincideix amb la valoració de Pla, malgrat defugir-ne el terme «miracle»:1
El «fenomen» Fuster es produeix en un país el País Valencià que, si més no, des del segle XVIII, ha esdevingut una pura «província» ensopida i sense defenses, mancada dintellectuals capaços de mantenir-hi almenys un discret nivell literari, artístic i polític. Els seus homes, si arribaven a destacar, en un qualsevol daquests aspectes, ho aconseguien «fora», fora del seu país. Els pocs noms culturalment més rellevants un Azorín, un Sorolla, un Blasco Ibáñez, per citar-ne alguns de més famosos van emigrar més o menys aviat de la seua terra i a penes van mantenir cap vincle sentimentalismes i vacances a banda amb el seu país. Sincorporaren no sols a la cultura castellana sinó que, de més a més, no la van fer en i de cara a la seua societat, que preferiren abandonar. Una societat que restà així, òrfena, sense lestímul i el magisteri duns intellectuals, duns polítics i duns artistes «seus» que poguessen mantenir-hi un saludable dinamisme moral i material.
[...] Joan Fuster, però, representa una excepcional rectificació daquesta miserable inèrcia de la nostra història i una brillant refutació del tòpic que la consagrava: Fuster es queda al seu país i, més concretament, al seu poble, Sueca. Shi queda, hi escriu, i contra el pronòstic provincià, «triomfa» «dins», i també «fora». (Iborra 1982: 9-10)
Tant Pla com Iborra quedaren sorpresos davant laparició brillant del jove intel·lectual al País Valencià de postguerra. No foren, però, els únics. Fins i tot Fuster no sabia ben bé com explicar lorigen de la seua vocació literària. Així ho reconeixia, a finals dels anys cinquanta, en el text autobiogràfic adjunt a la sol·licitud duna beca destudis a lestranger subvencionada per la Fundació March:2
Crec que vaig començar com sol fer-ho gairebé tothom en aquest país: escrivint versos. Això devia ser poc després que acabés la guerra, quan avançava pel meu batxiller tranquil i mesocràtic. No vaig ser, per tant, massa precoç. Nascut el 1922, devia tenir llavors divuit o dinou anys. Els poemes que vaig escriure en aquella època shan perdut: he tingut molta cura que fos així. Però allò que, al capdavall, compta és que ja em vaig prendre seriosament la literatura. I la veritat és que no sé explicar-me com ni per què. Perquè ni la meua família ni el meu ambient mhi convidaven. Mon pare era és un simple artesà, carlí per més detalls, i tota la seua biblioteca es limitava a una edició popular, la de Maucci, de la Divina Comedia, dos volums gruixuts de Donoso Cortés i dos més de discursos parlamentaris de Vázquez Mella: no sóc capaç de reconèixer en aquestes lectures lorigen de la meua vocació, ho confesse. Daltra banda, Sueca, el poble on vaig nàixer i on he viscut fins avui, és un poble absolutament rural, i la seua gent, poc aficionada a altres problemes que no siguen els de les seues collites inclinació que no els censure, per descomptat. (Fuster 2006a: 19)
Així, doncs, per a esbrinar com fou possible un escriptor de la dimensió de Fuster en una societat tan erma culturalment, cal tenir present el marc polític internacional derivat de la Segona Guerra Mundial i de limperialisme franquista regnant a lEstat espanyol, però sobretot la realitat del País Valencià de la segona meitat dels anys quaranta i la primera dels cinquanta, que és quan escriví la major part de la seua poesia.
1. LA LITERATURA CATALANA DE POSTGUERRA AL PAÍS VALENCIÀ: UNA LITERATURA SOTA MÍNIMS
Encara que Fuster adverteix que el concepte «postguerra» és «ambigu com a designació òbvia i automàtica dun període conceptualment vàlid a nivell dhistòria, sigui literària o no» (1977: 435), continua vigent per a definir el període comprès des de la victòria de les tropes franquistes fins als últims dies del règim dictatorial. Un període que significà un assolament sense precedents de la llengua i cultura catalanes i un intent dhomogeneïtzació de la diversitat lingüística del territori espanyol. Al País Valencià, saturaren els tímids intents de redreçament lingüístic dels anys republicans, shi desmantellaren les agrupacions culturals valencianistes i els intel·lectuals no afins al règim foren represaliats. Fou un atac frontal, calculat i sense treva a la llengua catalana, que representava un matís diferencial incòmode per al nou règim. A partir de 1939, la repressió franquista, amb el suport duna maquinària propagandística que treballava a destall, dugué a terme una imposició absoluta del castellà arreu de lEstat espanyol. Sols es permeté el funcionament dagrupacions culturals que no qüestionaven lideari del nacionalisme espanyolista, i no es toleraven manifestacions valencianistes sense que «hi hagués un motiu de desvirtuació i de manipulació de la nostra cultura» (Ballester 2006: 33). Un exemple daquesta permissivitat aparent fou la represa de Lo Rat Penat, institució gens reivindicativa en matèria nacionalista que mai no anà més enllà de la programació dactivitats folklòriques inofensives. Ara bé, malgrat lafany repressor del règim franquista, Josep Iborra assenyala que, en general, la guerra dEspanya no representà una ruptura en el desenvolupament cultural valencià, ja que el plantejament ideològic del valencianisme a penes es modificà respecte als anys anteriors al conflicte bèl·lic: