Una altra de les curiositats del dietari és el model lingüístic i lortograa que hi empra. Fa alguns anys, el professor Antoni Ferrando va remarcar, en una conversa personal, que el pare Ivars va ser lúnic deixeble del menoret Lluís Fullana i Mira que va utilitzar en les seues publicacions de recerca lortograa del seu mestre. Recordem que, lany 1914, el pare Fullana va publicar les «Normes Ortogràques» al Diario de Valencia. Fou el seu primer intent doposició, després duns anys destreta col·laboració amb diverses personalitats catalanes i mallorquines i dhaver assistit al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), a les Normes de lInstitut, que tenien com a base els preceptes fabristes. Les normes de Fullana es van aprovar al si de Lo Rat Penat, però lèxit que van assolir entre els escriptors valencians fou escàs; no va ser ns a la signatura de les bases ortogràques de 1932, conegudes com a Normes de Castelló, que el valencianisme va sustentar la seua llengua amb una codicació convergent amb la resta del domini lingüístic. Fullana, per cert, en va ser un dels signants, encara que una mica a contracor i al·legant que feia el pas avant atés «el caràcter provisional» que tenien (Climent 2004).
En llegir atentament el volum dietarístic, ens adonem que, efectivament, el frare benisser, valencianoparlant que conreava la llengua en els usos cultes, seguia gairebé l per randa els preceptes ortogràcs de Fullana, cosa que encara fa més interessant la seua obra manuscrita en llengua pròpia. En realitat, les diferències respecte al model de llengua dels autors valencians del primer terç del segle XX es reduïen a quatre casos ortogràcs que ben bé es podien haver evitat amb un mínim de compromís cívic i de contacte amb els escriptors coetanis i la major part del valencianisme de llavors. En qualsevol cas, convé ressaltar la importància que té haver escrit obra memorialística en català per la sola raó dhaver mamat la llengua en la terra on el franciscà fou nat. Al cap i a la , la delitat a lescriptura de Fullana i el reex que en fa, atesa ladmiració que li professava, solament formaven part de la seua «disciplina monàstica», com va armar el professor Manuel Sanchis Guarner (2005) i ben bé ha reproduït Josep Daniel Climent en el seu darrer llibre Linterés per la llengua dels valencians (2018).
En aquest context apareix la gura de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, prolíc autor dobres ja en aquell moment, la dèria del qual era redactar els successos que sesdevenien al seu redor des de 1916. Sense saber-ho, ressuscità, gairebé isoladament, els dietaris en català al País Valencià després de segles de prostració.
Hem de valorar, així mateix, la tasca escriptora de Vicent Badia Marín, advocat i escriptor valencianista que tingué un paper cabdal en la fundació de Sicània, leditorial fundada per Nicolau Primitiu als anys cinquanta; o de Gonçal Castelló, escriptor i activista de renom per la causa dels Països Catalans, que, continuant el deixant dels seus predecessors, va plasmar en paper i en valencià, ja als anys huitanta, les vivències de la Guerra Civil i la postguerra. Badia Marín (1986) escrigué una cronologia que, de manera molt escarida, glossa la vida del personatge i els fets socioculturals que sesdevenen a la València de llavors. Així mateix, Castelló (1987) relata els fets succeïts al País Valencià des del 1931 ns al 1939. També Adolf Pizcueta, a nals dels setanta, va redactar les seues memòries dels anys trenta (Pizcueta 1990), de les quals es desprenen impressions dalguns personatges valencianistes i esdeveniments polítics daleshores.
Finalment, hi ha testimonis més recents, de mitjan segle, però duna gran importància literària, ja que es tracta de dietaris escrits per dos de les gures més importants de la història contemporània valenciana: els dietaris de Joan Fuster, escrits a la dècada dels anys cinquanta (Fuster 1991a i b, 1994, 2004, 2014), i els de Manuel Sanchis Guarner, escrits en diverses etapes de manera esporàdica (Cortés 2002, 2006). Fins i tot es conserven, a lArxiu Manuel Sanchis Guarner, de la Biblioteca Valenciana, uns diaris escolars inèdits que abracen el període de 1931 i 1939.
1. En aquest sentit, la base digital <www.memoriapersonal.eu> ens ha sigut de gran ajuda perquè aglutina la referència de molts documents memorialístics dels territoris de llengua catalana. Ha estat elaborada pel Grup de Recerca dHistòria Moderna Manuscrits, de la Universitat Autònoma de Barcelona (grupsderecerca.uab.cat/manuscrits/), amb el qual hem tingut lhonor de col·laborar.
2. Darrerament, arran de comunicacions i seminaris en relació amb aquest camp, sha publicat un monogràc al número 43 de la Revista Internacional dHumanitats, anomenat «Construint la memòria: una aproximació a la literatura memorialística (ss. XVI-XX)», al qual es pot accedir a <http://hottopos.com/rih43/index.htm>.
3. Cal no oblidar, així mateix, que els homenots del noucentisme, vinculats a la Lliga Regionalista i a laventura intel·lectual de la codicació ortogràca catalana, també van permetres de fer alguna ligrana en forma de dietari. Sense anar més lluny, el mateix Pompeu Fabra publicava, durant la dècada dels anys vint en La Publicitat, les seues Converses Filològiques, unes «notes diàries» segons ell en què tractava de manera divulgativa qüestions de llengua.