ABREVIATURES
AAV Archivo de Arte Valenciano ACA Arxiu de la Corona dAragó ACV Arxiu de la Catedral de València AMV Arxiu Municipal de València AEA Archivo Español de Arte y Arqueología APPV Arxiu de Protocols del Real Col·legi del Corpus Christi de València ARV Arxiu del Regne de València BSCC Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura CIMM Centre dInvestigacions Medievals i Modernes DHMRV Diccionario de Historia Medieval del Reino de Valencia EUC Estudis Universitaris Catalans GEC Gran Enciclopèdia Catalana LCV La catedral de València PMV Pintores Medievales en ValenciaPRÒLEG
Fa segles, la història de lart va començar per contar les vides dartistes. Les anècdotes, les proves del seu mestratge, els incidents amb els promotors i clients, el seu tarannà singular i divers constituïren la base per ordir trames biogràfiques a partir de fonts orals i daltres escrits, com havia fet Giorgio Vasari en la seua monumental obra, Vides del més excel·lents arquitectes, pintors i escultors des de Cimabue fins al nostre temps (1550). Fins a les acaballes del segle XIX, les obres van ser valorades sobretot pel pes documental i informatiu que oferien sobre la vida i el quefer de determinats artistes, com ha recordat Alessandro Nova. Al capdavall, es pot debatre què és lart, però no hi ha dubte que han existit persones, que anomenem artistes, dedicades a eixa activitat. Quan aquesta qualificació es discuteix a propòsit dels artistes medievals, soblida que, tot i ser considerats artesans, també sels estimava com a artífexs competents, aptes i subtils, dotats de capacitat dinnovació, respectuosos amb la paraula donada en un contracte.
Contar lexperiència dels pintors valencians del segle XV, una època esplèndida del gòtic i del primer renaixement, és difícil perquè les dades documentals són poques i no sempre tenen a veure amb lactivitat artística, ans informen més aviat de les relacions socials i els aspectes econòmics de la seua vida privada. Ens agradaria disposar dautobiografies, declaracions públiques o comentaris concrets dels mateixos pintors o dels seus contemporanis, dels homes i les dones que tastaren llur art posant els ulls per primera vegada als retaules o les miniatures. A falta daixò, la recerca sesforça a escorcollar els arxius seguint les petjades dels artistes, llurs famílies, els contractes dobra, els inventaris dels obradors i qualsevol notícia sobre eixes persones que no es trobaven aleshores en el primer pla de la societat, malgrat que es relacionaren amb els nobles, prelats, prínceps i burgesos benestants. De tant en tant apareixen expressions destima pel treball dels artistes, pel seu enginy i aptesa, i sobretot quant a la qualitat tècnica de les obres, sempre exigible per part de qui en feia els encàrrecs i pagava per ells, amb un ull posat al prestigi que li reportaria lobra en qüestió. És un autèntic tresor trobar-se amb una definició tan eloqüent sobre el valor de lexperiència i el talent individual en leducació artística a la València de 1400 com la que va donar Antoni Peris davant la cort del justícia civil durant el procés sobre lherència de Pere Nicolau: «Lart de pintor és tal que si lo que laprèn no ha subtil enteniment, per molt que faça lo mestre no·l farà covinent dexeble et si lo aprenent és subtil apendrà bé lo dit offici encara que lo mestre no·y haja gran diligència.»
Per això, lestudi monogràfic sobre un artista dels segles del gòtic no pot seguir models vasarians ni tampoc de la biografia moderna. Cal estudiar lartista posat al mig dun context social precís, el de la menestralia urbana, envoltat de relacions de clientela i dependència amb altres grups i institucions, com ara el municipi, les parròquies, el capítol de la catedral o els grans i no tan grans promotors dobres dart. Aquesta xarxa de relacions i vincles forma un teixit que cal esbrinar per entendre lartista i la seua obra.
Daltra part, tampoc no podem imaginar un individu treballant a soles, només esperonat per la seua creativitat i els encàrrecs; els pintors sagrupaven en obradors, veritables equips de treball, ben organitzats com una petita empresa de manufactures i un centre densenyament no reglat, però eficaços per transmetre el coneixement dels oficis artístics. Per això, posar lèmfasi sobre una personalitat individual pot ser encisador, però també perillós si volem entendre com cal les circumstàncies dins les quals treballaven alhora mestre, oficials i deixebles, col·laborant, si era necessari, amb altres tallers i competint quasi sempre amb la resta per obtenir les millors comissions.
Carme Llanes i Domingo ha assumit aquests reptes i els ha superat de manera ben lluïda. Tot partint de la seua formació com a historiadora, docent de geografia i història de lart, i sobretot historiadora de lart, ha bastit una visió ajustada i moderna de la trajectòria i lactivitat pictòrica dun dels grans mestres del gòtic internacional valencià: Pere Nicolau. El format original del treball fou una tesi doctoral presentada a la Universitat de València el setembre de 2011, que va obtenir la màxima qualificació dun tribunal integrat pels professors Mauro Natale (Université de Genève), Francesca Español (Universitat de Barcelona), Tina Sabater (Universitat de les Illes Balears), Juan Vicente García Marsilla (Universitat de València) i Matilde Miquel Juan (Universidad Complutense de Madrid). Tots quatre van aportar les seues visions i saviesa per enriquir el resultat, ja prou reeixit, duna investigació duta a terme durant anys de dedicació i reflexió. Prova del bon resultat fou el premi Ferran Soldevila atorgat un any després per una versió més sintètica daquella investigació.
Pere Nicolau és un dels mestres més ben valorats per la crítica historiogràfica de la pintura gòtica valenciana, pel nombre dobres produïdes al seu taller i per la influència que tingué el seu estil després de la mort del pintor, el 1408. Els deixebles més pròxims, com ara els seus nebots Jaume i Berenguer Mateu, i, per descomptat, Gonçal Peris, àlies Sarrià, mostraren una clara dependència del llenguatge pictòric introduït per Nicolau. A linici del segle XX, estudiosos com Luis Tramoyeres Blasco o Elías Tormo y Monzó descobriren el pintor a partir dels documents que sortiren a la llum en les primeres prospeccions arxivístiques, fetes per Arqués Jover, el comte de la Viñaza o el baró dAlcalalí. És evident que en aquells temps hi havia molta feina per fer i moltes incògnites per resoldre. Era la primera posada en valor dels pintors que aquells erudits anomenaren «primitius valencians», entre els quals, a poc a poc, anaren perfilant-se noms com els de Llorenç Saragossà, Marçal de Sas o Gerard Starnina. Un segle després, sobre la pintura i els pintors de la València medieval sha escrit moltíssimes pàgines duna bibliografia que no sols és extensa, sinó també, afortunadament, cada vegada més rigorosa i científica.