Pel que fa a la noció de posada en escena, es concep com a composició icònica global de la imatge: larticulació escènica de subjectes, objectes, espais, accions i estats (situacions) que apareixen representats en els espots o cartells.
Respecte de lanàlisi del llenguatge audiovisual, destaquem els recursos de lenquadrament, el moviment de càmera i la profunditat de camp, que, com veurem tot seguit, tenen un potencial de significació articulat en eixos semàntics, connotacions polaritzades (el que en semiòtica sanomenen sistemes semisimbòlics).
1)Lenquadrament està determinat fonamentalment pels paràmetres de mida, angle i nivell del pla. Segons la mida del pla (des del primer pla fins al pla general), lenquadrament posseeix projeccions semàntiques relacionades amb valors com proximitat en oposició a distància, o poder en oposició a feblesa (del subjecte filmat). Alhora, pot transmetre un component de major o menor emoció, en relació amb la particular càrrega afectiva dels primers plans. Segons langle amb què senfoca el subjecte, entren en joc contraposicions destatisme contra dinamisme visual, o formalitat contra informalitat. Finalment, els plans desnivellats suggereixen, convencionalment, desordre, imprevisibilitat, o bé dinamisme, diversió.
2)Moviment de càmera (panoràmiques, tràvelings). Segons el paràmetre de direcció, un moviment de càmera posseeix un potencial semàntic relatiu a pujar enfront de baixar, anar endavant enfront danar endarrere, etc. Daltra banda, segons la trajectòria (en funció de si es tracta dun moviment rectilini/regular o duna trajectòria corba/irregular), el moviment de càmera pot transmetre rigidesa enfront de flexibilitat, ordre enfront de desordre, simplicitat enfront de complexitat o previsibilitat/mecanicitat enfront dimprevisibilitat.
3)La profunditat de camp està determinada per la tria de lobjectiu fotogràfic i lobertura del diafragma, i està relacionada amb un major o menor grau dextensió/profunditat de la part enfocada de la imatge. Quant a efectes comunicatius fonamentals, pot contribuir a crear sensació duna major o menor profunditat de lespai, connotar realisme enfront destilització de la imatge, o donar lloc a jerarquitzacions visuals simples enfront de complexes en la composició del pla.
Naturalment, el potencial semàntic de la realització fílmica no sesgota amb aquests elements. Aquí només sen destaquen alguns dels més convencionals a tall de referència orientativa.
Daltra banda, en lanàlisi del llenguatge audiovisual és imprescindible tenir també en compte el paper del muntatge en la construcció de significat. Tradicionalment, es considera que existeixen dos tipus destil de muntatge: el narratiu i lexpressiu. El muntatge narratiu té com a prioritat assegurar un encadenament clar dels esdeveniments representats, basant-se habitualment en relacions de causalitat i temporalitat entre les imatges. En canvi, el muntatge expressiu adopta un valor comunicatiu autònom; és un muntatge on, a partir de les connexions entre un pla i un altre, es produeixen efectes conceptuals significatius, com per exemple lassociació dun rival polític a un determinat tipus de personatges agressius i escenes fosques (com en un recordat espot electoral del PSOE, de 1996).
A més del paper del muntatge en el suggeriment dassociacions o contraposicions retòriques, cal recordar també la importància del muntatge per a la creació defectes rítmics. Es poden identificar, en aquest sentit, muntatges de ritme ràpid, intens i àgil, o bé lent, reposat i pesat, i determinades modulacions variables del ritme al llarg de la peça audiovisual.
Finalment, pel que fa a la modelització global dels continguts i valors extrets en lanàlisi de la iconicitat i la realització audiovisual, generalment recorrerem aquí a dos models canònics de lanàlisi semiòtica: lestructura narrativa i lestructura enunciativa. En el primer cas, organitzarem els continguts sobre la base duna estructura narrativa (sobre la referència dels rols universals de destinador, heroi, antagonista, etc., i els canvis destat fonamentals en la dimensió narrativa del discurs). En el segon cas, organitzarem els continguts sobre lesquema de la relació comunicativa autor implícit receptor implícit. Mentre que el perfil simbòlic de lautor implícit en lespot/ cartell permetrà extreure conclusions sobre la imatge de la candidatura, el perfil simbòlic del receptor o espectador implícit permetrà extreure conclusions sobre la imatge de la ciutadania/electorat en els espots i cartells de les campanyes dICV.
1.2.3. El registre plàstic
Lanàlisi plàstica dels espots i dels cartells descriu la dimensió plàstica de les imatges per tal dextreure aquells valors que, en coherència amb les altres dimensions, construeixen el missatge de lanunci. Segons el discurs narratiu i de posada en escena, molts dels valors plàstics de la imatge passen a atribuir-se a alguns dels subjectes candidatura, votant, oposició, adjuvant, etc. implicats en la narració.
La dimensió plàstica de la imatge deixa al marge la consideració dels objectes de la imatge com a representacions dun món real o imaginari per tal de considerar exclusivament les seves propietats gràfiques. Les propietats gràfiques o formals de la imatge, com el color, el contrast, etc., mantenen certes analogies amb els elements bàsics de la percepció i, per això, sagruparan en les categories perceptives que shan considerat més rellevants: contrast, color, forma, estructuració del camp visual, espai i moviment aquest darrer només en els espots; aquestes cinc categories corresponen al que shan anomenat qualitats plàstiques dil·luminació, color, forma, composició, espai i moviment.
Així doncs, en lanàlisi de cada anunci sha tingut en compte aquests cinc elements. En el cas dels espots, lanàlisi pot referir-se a una imatge fixa que sha considerat especialment significativa o a un conjunt dimatges, i llavors es pot tenir en compte les relacions de continuïtat o oposició que tenen entre si. Per exemple, sovint la il·luminació duna imatge seqüencial com ara un fragment dun espot no destaca per si mateixa, però pot ser molt significativa en relació amb la il·luminació de les anteriors o les posteriors.
El contrast o il·luminació té en compte els valors de luminància generals. Imatges fosques o clares, cremades o neutres transmeten valors específics. El color, amb les seves variables de to, saturació i brillantor, és un component important i exerceix principalment dues funcions: lexpressiva vitalitat, seriositat, etc. i la simbòlica el verd de lecologia, el vermell del socialisme. La forma saplica tant a les representacions en les imatges com a la tipografia. Aquí cal observar elements com les línies, els contorns, les textures, la mida, la solidesa, la intel·ligibilitat de la forma, que ajuden a construir valors com el de claredat, estabilitat, presència, desequilibri, grandària, mida. La distinció forma-fons és també un element important que cal considerar en lapartat de la forma per destacar la presència de lun o laltre i la interacció entre tots dos.
La composició es construeix a partir de la relació que estableixen diversos elements del camp visual, sigui en una sola imatge o en diverses. La dinàmica és un dels elements fonamentals de la composició, sobserva a partir de les relacions entre els pesos visuals, les simetries, els equilibris de cada element i tendeix a expressar lordre, la centralitat, les alçades i la proximitat, com també lestat cinètic dels cossos repòs, moviment potencial o en acte, direcció, etc. Del fons principalment però també del tipus docupació espacial de cada forma sextreuen consideracions espacials, com espais neutres, plans, profunds, oberts, densos, agradables, homogenis, desordenats, etc. Finalment, el moviment dels objectes dintre del pla o del marc també és una qualitat plàstica que, a través dels seus eixos principals de velocitat, regularitat i ritme, expressa caràcters veloç, atrafegat, serè, rítmic, alegre, etc. que seran propietat també dels subjectes de la narració.