La desconnexió valenciana
Assaig 37
La desconnexió valenciana
Toni Mollà
Universitat de València
© Toni Mollà, 2014
© Daquesta edició: Universitat de València, 2014
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Anish Kapoor (1989, 1990), fragment.
Índex
Pròleg, per Josep-Lluís Gómez Mompart
Justificació
LA DESCONNEXIÓ VALENCIANA
Modernitat
El conflicte valencià
El blaugrana duplicat
Lamo de les paraules
La ciutat excessiva
La gran confusion
Per lHorta
Benidorm, destinació familiar
Negocis i complicitats discretes
Pròxima parada, el Cabanyal
El nou i el vell espai públic
Lescola fantasma
Contra les majors de la fe
Les mirades dels altres
Les bruixes de Sarkozy
LAVE, Bancaixa i Caja Madrid
Lavi de Rita Barberà
El paper de les minories actives
Socialdemocràcia real, ja
El corredor mediterrani com a panacea
Els que mouen la porqueria
Un altre colp de lestat?
Postal americana
Falles a febrer
Els poders del jutge de la forca
Postal de París
Què se nha fet, de leix de la prosperitat
Governo, per tant menteixo
Estat del benestar propi
Ombres xinesques sobre lIVAM
La ciutat de Catalònia
Campions del malbaratament
El valor econòmic de la televisió pública
El dream team de les idees
La sortida del túnel
Càrrec i consciència
Va ser un gran somni
RTVV, al tancament
La desconnexió valenciana
El simulacre democràtic
UN PAÍS POSSIBLE A LEIX MEDITERRANI
Nosaltres, els indígenes
Entorn general i mercat interior als Països Catalans
Joan Fuster i nosaltres
Nota editorial
Pròleg
El periodisme dopinió de qualitat
La selecció darticles de Toni Mollà és periodisme dopinió, i del bo. La variant comunicativa de lopinió ha estat lligada a la informació periòdica des que va néixer el periodisme modern, el periodisme il·lustrat, en el context de la revolució industrial als estats liberals del Nord dEuropa. Informació i opinió de qualitat han contribuït, des del segle XVIII, a la llibertat i a la modernitat. Daleshores ençà, informació veraç i opinió honesta són el tàndem necessari per a la conformació dun debat públic útil en una democràcia consolidada.
Així doncs, en una societat avançada i progressista, és imprescindible per salut col·lectiva i higiene social tenir bons informadors i alhora millors opinadors. Altrament, els ciutadans no tan sols estan orfes del saber (què passa) i entendre (per què passa) quotidians, sinó que a més poden ser carn de canó dels populismes extremistes perniciosos. Perquè si els periodistes dinformació poden tergiversar, manipular o inventar els fets, els periodistes dopinió poden embolicar, confondre o mentir amb les raons. Moltes tertúlies mediàtiques en són la millor mostra. Si la informació està buida dels seus elements bàsics exigibles, la notícia esdevé un parany. I si lopinió està buida darguments racionals, basats en dades contrastables, el discurs esdevé demagògia o sermó, la vessant retòrica habitual dels polítics fuls i dels predicadors mediàtics.
Temps enrere, lopinió expressada a través dels mitjans tradicionals acostumava a anar precedida dinformació; és a dir, generalment sopinava sobre allò que prèviament shavia informat. En desenvolupar-se els mitjans de masses, lopinió va proliferar amb una certa independència de la informació quotidiana en totes les seccions de premsa i dels audiovisuals, a través de col·laboradors més o menys professionalitzats. Aquests donaven el seu parer de temes i fets no només del dia, sinó de qüestions conjunturals o sobre lesperit del temps. Des que Internet ha permès un flux permanent dinformació i dopinió, totes dues variants sovint actuen amb més autonomia, però de vegades ho fan massa barrejades, com passa en molts blocs. Fins al desplegament de la www en les societats obertes, alguns han pogut dir la seva en els mitjans de comunicació de masses. Ara, la gran diferència rau en què tothom amb accés a la xarxa pot ser llegit, escoltat o vist. Justament per aquesta potencialitat dintervenció en lesfera pública digital lopinió sha eixamplat extraordinàriament i sha democratitzat.
En la nova societat digital, el dubte és si lopinió té més transcendència o més influència que abans, quan només alguns columnistes seleccionats pels caps dels mitjans opinaven. Aleshores la participació social era molt minsa perquè els ciutadans solament podien escriure una carta al director o fer una trucada a lemissora de ràdio o al canal de televisió, sempre de manera prou controlada o limitada per lemissor del mitjà. Si lèxtasi de la informació pot generar una certa narcotització en els receptors, tal vegada lopulència de lopinió té el perill de dissoldre-les totes o gairebé igualar-les, tot inutilitzant-les. Abans com ara, el subjecte social sempre té la potestat delaborar consciència i de discernir entre allò bo i allò roí.
En alguns dels seus articles, Toni Mollà posa en dubte que «lanomenat pensament en xarxa pugui substituir diu el paper de la intelligèntsia tradicional». Cal recordar que tota tecnologia comunicativa imposa un ordre de lectura i indueix una lògica de comprensió. En conseqüència, la linealitat del text escrit és diferent a la ziga-zaga de lhipertext. El nostre autor sembla sentir-se més còmode en la reproducció del seu periodisme dopinió sobre suport de paper ja que tots els articles recollits en aquesta obra van tenir la seva primera impressió en periòdics i revistes, amb lexcepció dun parell que van aparèixer en sengles llibres.