Aquesta visió i aquest comportament col·lectiu és precisament el que el llibre de Fuster qüestionava. I ho feia començant pels orígens, repassant la nostra història, els nostres dèficits col·lectius en tots els àmbits, els nostres conflictes, les nostres ignoràncies i les nostres confusions. Anava, per tant, contra el corrent dominant. Les preguntes què som què eren els valencians o què podem ser, constituïen una dissonància en lambient general perquè ningú, llevat de quatre gats lletraferits, no se les plantejava. No tenien cap sentit per al conjunt dels valencians, víctimes dels seus automatismes provincials i del silenci sistemàtic que la classe dirigent valenciana i els seus intel·lectuals mantenien davant els seus paisans. Tot estava bé i no hi havia cap problema. De sobte, es publicava un llibre en què els valencians apareixien com un gran problema, com un sistema de problemes, perquè «tots» anaven lligats. Allò no era intel·ligible per a la immensa majoria dels valencians. I alguns es van preocupar deliberadament devitar que els valencians poguessen reaccionar gràcies al llibre. Premsa i escriptors locals no sols no van voler acostar lobra de Fuster als valencians, sinó que la van atacar i van muntar un escàndol. I no pel que deia el llibre, cosa en què no van entrar. Simplement, van declarar que Fuster era antivalencià. La maniobra va ser afavorida perquè al mateix temps apareixia El País Valenciano. Fuster hi havia escrit algunes frases que fora de context semblaven que expressaven menyspreu pels valencians. Els valencians van caure en la trampa i no van llegir cap dels dos llibres. No van llegir Nosaltres, els valencians, que estava en català en valencià culte. Però laltre, que estava en castellà, tampoc. Els interessats a mantenir els valencians en la seua situació provinciana, desmemoriada, insolidària i, en el fons, ara sí, antivalenciana, van guanyar de moment la partida. Els valencians no havien de tornar a ser un poble històricament i culturalment definit i diferenciat. Per a ells, com més castellanitzats i desvertebrats, millor.
Però el llibre anà obrint-se camí i fent forat. No en la societat valenciana oficial i adulta, sinó en els joves que, per raons dedat, estaven més inclinats a la crítica i van ser més receptius al llibre. O en els qui ja estaven predisposats a favor seu, ja que hi havia una minoria valencianista. Aquesta va créixer i es va estendre gràcies, en gran part, al llibre de Fuster.
Amb el temps, Nosaltres, els valencians esdevingué, ara paradoxalment també, més actual. Un sector cada vegada més ampli dels valencians ja eren capaços de posar-se a laltura de les exigències del llibre, del seu sistemàtic examen de consciència i de fer-lo seu. Ara, al cap de 30 anys, shan fet moltes coses, sobretot, en el pla cultural. Al llarg de 30 anys, la influència de Fuster ha estat més forta i més àmplia. A mesura que el llibre guanyava lectors es feia més actual, més contemporani: un punt de referència inexcusable.
8.
La gran lliçó dels papers fusterians
El tòpic ha prosperat: hi ha, sha dit, en lobra de Joan Fuster una dualitat clara. Per una banda, hi podem trobar un bloc de papers que per la seua temàtica universal, «humanística» i per la manera lliure i amena amb què lha tractada, encaixen perfectament en la categoria de lassaig. Llibres com Diccionari per a ociosos, Lhome, mesura de totes les coses, El descrèdit de la realitat per citar-ne alguns dels més llegits en serien una bona mostra. Per una altra banda, el bloc descrits destinats a reflexionar sobre la nostra realitat col·lectiva: estudis, monografies, pròlegs o textos «doctrinals». Naturalment, Nosaltres, els valencians en seria el títol de referència inexcusable.
Aquesta dualitat es troba, de més a més, reforçada per una altra que ha estat formulada, tot incidint en lautor de lobra, com una oposició. Segons aquest punt de mira, hi ha el Fuster «assagista», brillant, divertit i, sobretot, escèptic, que sen fot de la música i de qui la toca. Laltre Fuster, en canvi ocupat amb la nostra història i els nostres problemes, sens presenta com un intel·lectual profundament lligat al destí de la seua comunitat, com un militant que no ha estalviat esforços per tal de promoure la consciència nacional dels valencians Com lligar una cosa i laltra? Com és possible, alhora, un Fuster «escèptic» fins al moll dels ossos i un Fuster embarcat en una «causa» que, de més a més, sembla perduda? Per a alguns dels seus lectors, això ha constituït un motiu de perplexitat. Un dells Josep Vicent Marqués, crec lha formulada amb una paradoxa: «Joan Fuster és un escèptic que creu en el País Valencià».
Sobre aquesta base es pot justificar la tria dun Fuster o altre. Hi ha qui sinteressa, sobretot, per «lassagista», i «passen» de Nosaltres, els valencians. I a linrevés: algú ha dit i escrit que els papers fusterians d«idees» langunien i que prefereix laltre, lhistoriador Amb una raó o altra les reaccions, naturalment, són molt variades hom evita dencarar-se amb lobra de Fuster com un sol bloc.
Pense, però, que no veure lopus fusteria com un tot únic és un greu equívoc, que no permet una justa comprensió de l«assagista», ni de lhistoriador o el «nacionalista». El Fuster del Diccionari per a ociosos no és més «escèptic» que lautor de Nosaltres, els valencians, ni aquest més «creient». I el seu «nacionalisme», ben entès, no és una altra cosa que una pura derivació de la seua idea de lhome, tal com es troba expressada en els seus «assaigs», començant per un de ben primerenc com Les originalitats. No és ara, però, el moment dentrar en aquest punt. Lobjecte daquesta nota és situar Fuster en la perspectiva que el defineix, essencialment, i unitàriament, com a assagista.
Tot Fuster els «dos» Fusters es troba, en el fons, en aquesta proposta que fa als lectors i que en ell constitueix un propòsit permanent: «desalienar-se». Aquesta és, ens diu, la «plausible consigna: desprendres de traves i pressions que impedeixen a un de ser un mateix, home o poble». La seua obra és això, precisament: una temptativa obstinada, un assaig renovat de posar en pràctica aquesta exigència. El que hi compta, doncs, no és tant la forma que utilitza com lactitud intel·lectual i moral que shi revela. Laforisme i l«assaig», larticle de diari i la monografia, el discurs «cívic» i la presentació dun pintor, no són sinó figures diferents duna mateixa voluntat dexaminar la consciència que té dun tema qualsevol, de mesurar-se amb la seua mesura davant un fet humà, ètic o estètic, polític o social.
El que importa en aquesta operació seua pacient i meticulosa és el que puga tenir dhigiene mental: alliberar-se de les «traves i pressions» que neguen o mistifiquen el que lhome és el que «un mateix», «home o poble», és.
Lescèptic Fuster com tot bon escèptic és un apassionat de la «veritat». No de la que escriuen en lletres capitals els ideòlegs, sinó de les petites «veritats», que, així i tot, sempre seran provisionals, aproximades. Joan Fuster les cerca, shi acosta tant com pot, «sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentir». I sempre cautelosament, interrogant pam a pam sense «precipitar-se», com volia Descartes un fet o un mot. Si es mostra tan cautelós i suspicaç és, senzillament, perquè vol «encertar». I «encertar» ho ha escrit «contra Unamuno» amb la convicció que no hi ha res més pedestre que una «veritat». I Fuster shi apunta: la «consigna» era ho torne a recordar «desalienar-se», veure lhome, veures un mateix, sense grans il·lusions, sense dogmatismes ni sublims idealismes, sense escamotejar-nos la pura i estricta realitat. El bon sentit no és sinó el criteri que proporcionen, «combinats», la raó i els sentits: «la resta és pura fantasia». Contra les grans pretensions, en qualsevol ordre, Fuster es vol «raonable», i es fa fort en la seua llibertat de pensament. Aspira a conservar la «disponibilitat permanent» de seguir la seua enquesta, el seu examen de les coses.