Estem sols a lunivers?
Potser estem a punt de contestar aquesta qüestió. En qualsevol moment podríem captar un senyal provinent de lespai que, de forma irrefutable, ens parlés sobre alguna altra civilització. I aquell dia canviaran moltes coses, ja que la detecció representarà una veritable revolució en tots els aspectes. Em pregunto si estem preparats, però, per a tot el que significarà el descobriment.
En qualsevol cas, mentre esperem seguirem explorant Mart, dissenyant les futures missions als principals satèl·lits de Júpiter i de Saturn, i escombrant amb els nostres radiotelescopis les insondables profunditats de lunivers a la recerca dintel·ligència.
I continuarem fascinant-nos pel magnífic experiment que és la vida, del qual tots nosaltres formem part.
UN UNIVERS PERFECTE
Si tinguéssim a les mans la possibilitat de crear un univers sencer des de zero, ens veuríem obligats a decidir sobre multitud de paràmetres que acabarien fixant no tan sols com naixeria el cosmos sinó també com seria la seva evolució posterior.
Com que aquesta tasca delecció segurament ens resultaria molt complicada, contractaríem el típic consultor especialista en creació duniversos, perquè ens anés guiant en el procés. I, com acostumen a fer els consultors, ho faria a través de preguntes.
Si haguéssim tingut mal ull triant el consultor, ens trobaríem dins un avorrit i tediós procés amb multitud de qüestions clàssiques sobre les quals sacostuma a decidir quan es construeix alguna cosa. «El vol molt gran, lunivers?», «Vol que visqui per sempre, o que tingui un final?», «Desitja que shi puguin formar partícules, en aquest univers?», «I de forces fonamentals, quantes en voldria?».
Perquè, duniversos, en podríem crear multitud. Cadascun dells amb grans o petites variants de disseny, que acabarien donant lloc a cosmos amb evolucions completament diferents.
Però si el consultor fos experimentat de debò, potser la primera pregunta que ens faria no seria sobre les dimensions que volem, lestructura, la durada o el color. Amb una pregunta de lestil «Hi vol vida, en aquest univers?» lespecialista en tindria prou per decidir, de forma automàtica, un munt de paràmetres que, de manera obligada, haurien de formar part del producte que desitja el seu client.
Perquè sense ni necessitat dentrar a definir encara quin model de vida volem, és a dir, quines formes vives ens agradaria que poblessin el nostre cosmos, ja quedarien decidides coses com ara que lunivers ha de poder perdurar força temps en una situació estable. Que ha de permetre la creació de partícules que facin de maons per construir éssers vius. Que han dexistir forces que obliguin els maons a combinar-se i que les estructures resultants puguin existir durant molt de temps. Que en alguns llocs daquest univers shauran de poder formar objectes que actuïn com a llocs, superfícies, on aparegui la llavor de la vida. I que shauran de preveure fonts denergia que alimentin aquesta vida.
Si seguim amb el joc, en algun moment el consultor ens obligarà a entrar més en detall sobre el tipus de vida que hi volem. Ens conformarem amb organismes senzills?
En el cas que responguéssim que ens agradaria que la vida pogués evolucionar fins a formes complexes també quedarien determinats molts altres factors, la majoria dels quals serien de caràcter local, referits als indrets concrets on aquesta evolució hauria de ser possible.
I és que no qualsevol lloc serviria. Hauria de presentar unes condicions estables durant força temps, ja que el consultor sap que la feina evolutiva necessita anar a poc a poc. Per tant, en aquesta línia, shaurien dassegurar sistemes de protecció que dalguna manera blindessin alguns dels mons de la major part dels efectes perjudicials que, de ben segur, un univers tan complex com el que dissenyaríem comportaria. També shaurien de crear fonts denergia, que, en definitiva, és laliment que necessita levolució. Ah! I necessitaríem processos químics complexos, fonamentals per al funcionament del metabolisme, la qual cosa, al seu torn, faria que haguéssim de crear substàncies prou abundants, estables i flexibles perquè la vida hi pogués jugar.
Ja deixant a banda el joc del consultor, el cert és que lafirmació que diu que tot en el nostre univers sembla dissenyat a la perfecció perquè nosaltres puguem existir no és, en absolut, exagerada. Els paràmetres inicials del cosmos han estat triats amb exquisida delicadesa.
Podria haver estat de moltes maneres. Hi ha multitud duniversos possibles, infinits, amb paràmetres lleugerament diferents uns dels altres. Però el mateix fet que estiguem aquí ens demostra que aquest, el nostre univers, gaudeix de les característiques perfectes per a nosaltres, ja que nhi ha infinits més en els quals no hi podríem ser.
Aquesta primera part del llibre està dedicada a revisar aquests paràmetres bàsics de la natura, el que vindrien a ser les regles del joc que es desenvoluparia a continuació, durant els 13.800 milions danys que van seguir el Big Bang, el moment del naixement del cosmos.
La millor forma dentendre a què ens referim quan parlem dels fonaments dun univers perfecte és pensar que tot el que veiem, el que ens rodeja, el que ens dona cos, està format per àtoms. Amb àtoms la natura fabrica galàxies i estrelles, planetes, roques, arbres, papallones i persones. Doncs bé, la mateixa existència dels àtoms tan sols és possible si lunivers obeeix unes regles determinades que fan, per exemple, que els electrons, protons i neutrons (components dels àtoms) tinguin les propietats justes. Si la natura hagués creat un electró més pesat, un protó amb una càrrega elèctrica diferent, o un neutró amb menys massa els àtoms no serien estables. I sense maons el resultat seria un cosmos privat de qualsevol possible construcció.
Lexistència dels àtoms no depèn tan sols de les propietats de les partícules subatòmiques que els formen. També hi tenen un paper determinant les forces de la natura, ja que és gràcies a la seva acció que les partícules es poden mantenir unides i fer que els àtoms siguin estables en el nostre univers. En altres configuracions del cosmos, on les intensitats entre les forces que actuen fossin diferents, res vetllaria perquè les partícules preferissin viure combinades i no lliures, sense cap esma per formar res. Com veurem, lequilibri entre forces i partícules és delicadíssim i molt reeixit en el nostre univers.
Rebobinant en el temps arribaríem a lextraordinari esdeveniment que va marcar el naixement del nostre univers, el Big Bang. Va ser en aquell primer sospir del cosmos que van quedar definides les propietats de les forces i partícules que comentàvem anteriorment, i també va ser el moment en què la nostra fortuna va començar.
Els primers àtoms, fabricats en aquell Big Bang, formarien, uns centenars de milions danys més tard, unes gegantines esferes calentes que anomenem estrelles. Aquests astres, els sols, són les veritables fàbriques de la natura, i dins seu, a milions de graus de temperatura, es forgen els elements químics necessaris per formar planetes rocosos, com el nostre, i tot el que contenen, inclosos a nosaltres. Sense estrelles que visquessin i morissin, alliberant tot el material cuinat al seu interior, lunivers seria un avorrit lloc format per tan sols un parell delements químics amb els quals a penes es pot construir res, i per descomptat res tan complex com una cèl·lula viva.