Tot i els precedents evocats, les corts generals de tota la Corona celebrades a Montsó entre novembre de 1362 i abril de 1363 són considerats com el veritable moment fundacional de la Diputació del General a tots tres territoris. Les corts de Montsó coincidiren amb o precediren de poc un dels períodes més àlgids de la guerra, durant el qual les tropes castellanes prengueren Terol i diverses viles valencianes, arribant fins a les muralles de la ciutat de València, i van ser convocades, tot i les seues reticències anteriors, per un Pere el Cerimoniós molt apurat militarment i financerament i molt debilitat políticament. El rei necessitava diners per a guanyar la guerra, o almenys per a repel·lir lofensiva castellana, i les corts generals li concediren un subsidi de 250.000 lliures, quasi la meitat de les quals, 122.000, serien aportades per Catalunya, 60.000 per Aragó, 53.000 pel regne de València i 15.000 pel de Mallorca, en una distribució que sajustava més o menys a la importància demogràfica i econòmica relativa de cada territori en el conjunt de la Corona. Per tal de recaptar aquestes quantitats, en les mateixes corts de Montsó sinstauraren nous imposts, denominats «generalitats», que gravaven la producció i venda de draps de llana i lentrada i sortida de determinats productes, amb una clara orientació proteccionista. Com que els subsidis, tant els acordats el 1362-1363, com abans i després daquesta data, eren aprovats per les corts, no sols eren els braços els qui decidirien la forma fiscal per a reunir la suma oferta les generalitats en aquest cas, però també el fogatge i altres imposicions, sinó que la seua gestió seria assumida per comissions elegides per les mateixes corts, amb lexpressa exclusió del rei i dels seus oficials.
Aquestes comissions, constituïdes per diputats, síndics i administradors, amb un caràcter inicialment temporal limitat a la durada dels donatius, generalment dos o tres anys, acabarien per esdevenir permanents al llarg de la dècada de 1360. És així com es constituïren i desenvoluparen les diputacions generals dAragó, Catalunya i València, amb competències creixents més enllà de les purament fiscals i financeres amb què havien nascut. El que ho havia fet possible havia estat la guerra i les necessitats financeres del monarca, que havien acabant doblegant les seues tendències autoritàries inicials i li havien arrancat importants concessions polítiques, en primer lloc la consolidació del sistema pactista i el naixement de les diputacions del General com a òrgans permanents de representació de cada un dels regnes i territoris de la Corona i de negociació política i financera amb la monarquia. José Ángel Sesma Muñoz estudià fa anys la Diputació aragonesa, M. Rosa Muñoz Pomer la Generalitat valenciana i Maria Teresa Ferrer Mallol i Manuel Sánchez Martínez la catalana; i més recentment Vicent Baydal ha estudiat els precedents de la valenciana en la seua tesi doctoral. No importa tant fixar una data precisa a aquest naixement, si en les corts generals de Montsó, o en les particulars de cada regne en 1359, 1360 i 1362, respectivament, perquè ja aleshores hi trobem alguns dels precedents que acabarien caracteritzant el sistema. Limportant és que el desenvolupament i consolidació de la Diputació del General es produí al llarg de la dècada de 1360, en el marc i en bona mesura com a conseqüència de la guerra amb Castella.
Només en comptades ocasions es reunien les corts dels tres estats, ja que era més habitual que ho fessen per separat, però la guerra amb Castella posà la urgència que facilita els grans canvis, i en aquest cas va ser lautonomia de la comissió delegada de les corts, la Diputació o Generalitat, en la gestió i administració de limpost, que escapava així al control del rei i dels oficials reials. La nova fiscalitat dEstat naixia en la Corona dAragó sotmesa al consentiment i, el que és més important, al control de les corts i la seua Diputació permanent, enfront del marge de maniobra més gran de què gaudia el monarca a Castella o França. Això ho tenien molt clar les corts valencianes, que el 1375, amb motiu dun nou subsidi al monarca, no sestaven de recordar-li i de condicionar-ne, per tant, la concessió
que tota la quantitat pertanyent a pagar lo dit regne de València, en e de la dita proferta, sie e hage ésser cullida, levada e administrada per los deputats del General del dit regne, e per mans daquells e de lurs clavaris, de manament dells, sie distribuïda, mesa e conservada solament en serveys, actes e afers de la dita guerra e no en alscuns altres actes, afers e messions, ne per mans, ne per manament ne a coneguda de vós, senyor, ne del senyor duch [el primogènit reial], ni de tresorer o altre oficial o comissari vostre o seu, ne daltra persona, e que axí mateix sie fet e observat per cascun dels altres regnes e principat
I de nou, en 1403, quan li demanen al rei, en aquest cas Martí lHumà, que ratifique lautonomia de la institució:
Enaprés, com sia stat concordat en les presents corts per tots los dits tres braços del dit regne de València que per aquells sien elets sis diputats de la present proferta, és assaber dos de cascun braç, per los quals sis diputats e no per vós, senyor, ne per vostre primogènit ne per algun altre official vostre o seu la present proferta e totes e sengles coses que a aquella se pertanguen e poden o poran pertànyer sien administrades, fetes e complides Plau al senyor rey.
En el trànsit del segle XIV al XV, la Diputació o Generalitat, dexercir només funcions administratives, les úniques per a les quals estava facultada, passà a assumir també funcions de representació política del regne, com expressa molt bé aquesta declaració de 1409, recollida per Rosa Muñoz: «E, com lo offici de la Diputació representàs tot lo regne». Per oligàrquiques que fossen, i ho eren, les corts i en particular la seua comissió permanent, la Generalitat, representaven la societat política del regne, i neren conscients. El tipus dEstat que sestava configurant a la Corona dAragó era molt diferent, en la seua combinació de coerció i capital per dir-ho en paraules de Charles Tilly i sobretot en la forma en què sestava organitzant ladministració fiscal i financera, del que sestava desenvolupant paral·lelament en Castella i França, més articulats entorn de la figura i el poder executiu del monarca. El moment determinant sembla haver estat la guerra amb Castella, en la segona meitat del segle XIV, els enormes costos que va suposar, en particular la contractació de tropes assoldades, autòctones o estrangeres, i la debilitat del monarca per a imposar-se als estaments representats en les corts, en una conjuntura durgència bèl·lica i financera (i que es repetiria de nou, als anys setanta, amb els subsidis per a fer front a la revolta sarda).
El rei preferia negociar els subsidis ciutat a ciutat des duna posició de força (inclosa la simbòlica) i no haver daprovar-los en unes assemblees representatives que li exigirien a canvi contraprestacions polítiques. Per la seua part, les elits polítiques de la Corona sabien que podrien exercir millor la seua força en unes corts generals, com finalment va passar en les de 1362-1363 (amb el precedent de les privatives catalanes el 1359 i valencianes el 1360), en les quals el monarca es va veure obligat a cedir la gestió del subsidi acordat per a finançar la guerra. Aquesta va tenir també moltes altres implicacions. Per un costat, en la capacitat de la Corona dAragó per a resistir i enfrontar-se amb èxit a un enemic molt més poderós en extensió territorial, població i recursos econòmics i militars degué influir, junt amb daltres factors com la mateixa guerra civil castellana, la seua major capacitat per a accedir, i de manera més ràpida, a recursos financers, avançats en molts casos per les pròpies elits polítiques de les ciutats i les corts i recolzats per un sistema fiscal ja greixat, i, amb ells, contractar tropes mercenàries que poguessen igualar o fins i tot desequilibrar favorablement les forces en el camp de batalla. Per altre costat, els veritables beneficiaris daquesta victòria més política que militar serien les elits representades en les corts, que sasseguraven amb el control de les finances i la fiscalitat de lEstat una certa tutela sobre lacció política daquest últim.