Les idees basades en el concepte merèixer bloquegen la comunicació compassiva
La majoria de nosaltres ens hem criat fent servir un llenguatge que fomenta les etiquetes, les comparacions, les exigències i els judicis en comptes de la consciència del que sentim i necessitem. Crec que la comunicació que aliena de la vida està arrelada en una visió de la naturalesa humana que ha exercit la seva influència durant segles. Aquesta visió posa laccent en la maldat i les deficiències innates de lésser humà, i en la necessitat de leducació per controlar la nostra inherent naturalesa indesitjable. Aquesta educació sovint ens porta a preguntar-nos si hi ha res de dolent en el sentiment o la necessitat que estem experimentant en aquell moment. Aprenem molt de pressa a desconnectar del que passa dins nostre.
La comunicació que aliena de la vida té profundes arrels filosòfiques i polítiques
La comunicació que aliena de la vida sorgeix de les societats jeràrquiques o dominadores i les sustenta. En aquestes societats, la major part de la població viu controlada per un petit nombre dindividus que actuen en benefici propi. Als reis, tsars, nobles, etc., els interessava que les masses estiguessin educades de manera que desenvolupessin una mentalitat desclau. El llenguatge de lequivocació i lerror, els caldria, els haig de, sadequa perfectament a aquest propòsit: en la mesura que les persones han estat educades per pensar en termes de judicis morals que impliquen equivocació o maldat, també ho estan per buscar a fora delles mateixes en les autoritats externes la definició del que és correcte o incorrecte, del bé i el mal. Quan estem en contacte amb els nostres sentiments i necessitats, els éssers humans ja no som bons esclaus ni bons subordinats.
RESUM
Donar i rebre compassivament està en la nostra naturalesa. A pesar daixò, hem après moltes formes de comunicació que alienen de la vida i ens condueixen a parlar i comportar-nos de manera que fan mal als altres o a nosaltres mateixos. Una forma de comunicació que aliena de la vida és lús dels judicis morals que pressuposen error o maldat per part dels que no actuen dacord amb els nostres valors. També ho és lús de les comparacions, que poden bloquejar la compassió tant cap als altres com cap a nosaltres mateixos. La comunicació que aliena de la vida també entela la consciència que cadascú de nosaltres és responsable dels seus propis pensaments, sentiments i accions. Comunicar els desitjos en forma dexigències és una altra característica del llenguatge que bloqueja la compassió.
3Observar sense avaluar
OBSERVEU! Hi ha poques coses tan importants, tan religioses com aquesta.
FREDERICK BUECHNER, CLERGUE
Puc acceptar que em diguis
què vaig fer i què no vaig fer.
I accepto que ho interpretis,
però, sisplau, no ho confonguis.
Si vols confondre-ho,
ja et dic jo com fer-ho:
barreja el que faig
amb la teva reacció.
Diguem que estàs decebuda
en veure feines sense acabar,
però dir-me irresponsable
no em motivarà.
I diguem que et sents dolguda
quan tinsinues i que et dic que no,
però dir-me frígid
no et funcionarà.
Sí, puc acceptar que em diguis
què vaig fer i què no vaig fer.
I accepto que ho interpretis,
però, sisplau, no ho confonguis.
MARSHALL B. ROSENBERG
El primer component de la CNV implica separar lobservació de lavaluació. Cal observar amb claredat el que veiem i escoltem que afecta la nostra sensació de benestar, sense barrejar-ho amb cap avaluació.
Lobservació és un element molt important de la CNV a lhora de ferli saber a una altra persona com estem amb claredat i honestedat. Quan combinem lobservació i lavaluació disminueixen les probabilitats que als altres els arribi el missatge que intentem transmetrels; en el seu lloc rebran una crítica i es resistiran a escoltar el que els diguem.
La CNV no ens obliga a ser completament objectius ni a abstenirnos davaluar. Només demana que separem les observacions de les avaluacions. La CNV és un llenguatge dinàmic (de procés) que desaconsella les generalitzacions estàtiques; ben al contrari, les avaluacions han destar basades en observacions específiques del moment i del context. Wendell Johnson, expert en semàntica, adverteix que ens podem crear molts problemes fent servir un llenguatge estàtic per expressar o captar una realitat sempre canviant: El llenguatge és un instrument imperfecte creat per homes ignorants que van viure fa molt de temps. És un llenguatge animista que ens convida a parlar de coses estables i constants, de semblances, de normalitats i tipus, de transformacions màgiques, cures ràpides, problemes simples i solucions definitives. Però el món que mirem de significar amb aquest llenguatge és un món de processos, canvis, diferències, dimensions, funcions, relacions, creixement, interaccions, desenvolupament, aprenentatge, enfrontament, complexitat... I aquesta falta de correspondència entre el món en constant canvi i les formes de llenguatge relativament estàtiques que fem servir és part del problema.
Quan barregem lobservació i lavaluació, els altres tendeixen a rebre una crítica
Ruth Bebermeyer, col·lega meva, contrasta el llenguatge estàtic i el llenguatge de procés en una cançó que il·lustra la diferència entre lavaluació i lobservació:
No he vist mai un gandul;
sempre he vist un home que no corria mai
mentre el mirava,
i he vist algú que de vegades dormia
entre lhora de dinar i la de sopar,
i que es quedava a casa quan plovia,
però no era un gandul.
Abans de dir-me boja, pensa:
era gandul o només feia coses
que etiquetem com de ganduls?