Al llarg dels últims anys shan incrementat de manera sensible els estudis sobre el notariat foral, no sols des de lòptica històrica, sinó també des del vessant de la història del dret. En aquest sentit, cal referir-se als dos congressos dhistòria del notariat català que han tingut lloc fins ara, en els quals els investigadors Valencians han tingut una presència significativa.5 Però si aquestes aportacions incideixen més en els aspectes professionals del notariat, la tesi de José María Cruselles Comportamiento social y actividad profesional entre los notarios de la ciudad de Valencia (siglo XV) ha aconseguit no sols establir les fases de laprenentatge, sinó també traçar els perfils i els comportaments daquest grup social.6 Durant la baixa Edat Mitjana, els notaris, tot i el caràcter mecànic, manual, de la seua professió, aconseguiren integrar-se en el projecte polític de la burgesia ciutadana gràcies a la seua progressiva presència a ladministració. Daquesta manera, els notaris de la ciutat consolidaren el seu control sobre lart de notaria dins les muralles, malgrat que es mostraren incapaços de frenar el constant increment del nombre defectius del grup.
Pel que fa a la historiografia jurídica, avui en dia coneixem millor alguns aspectes del dret foral valencià, com són el dret de successions,7 el domini de la terra,8 així com també les pràctiques notarials abans de la guerra de Successió.9 Malgrat tot, es pot detectar un cert desequilibri en la investigació, perquè si per al període medieval la mirada predominant ha estat la de lhistoriador i per tant, sha profunditzat en el notariat com a grup social, per a lèpoca moderna ha predominat la mirada del jurista i, en conseqüència, shan estudiat les pràctiques notarials i el dret foral que les emparava. Per altra banda, pel que fa a ledició i publicació de textos vinculats al notariat, els progressos han estat més bé modestos. Dençà el 1986, quan Josepa Cortés tragué a la llum un formulari notarial del segle XV, els textos publicats han estat escassos.10 Sols recentment, i de la mà de la mateixa autora, sha reprès aquesta línia de treball, en la qual sinsereix la present publicació. En la mateixa direcció cal destacar algunes publicacions de Milagros Cárcel centrades en els formularis notarials de diverses parts del regne.11
Gràcies a aquestes investigacions sha perfilat el coneixement del notariat, entès com a grup social amb unes dinàmiques internes pròpies i, alhora, de la pràctica pròpiament dita. Malgrat açò, hem de dir que laprofitament que la documentació notarial ha tingut per a la història no ha anat acompanyat dun treball analític de la institució i dels registres derivats de la seua activitat. Com ha assenyalat Gunzberg, «pel que fa a la bibliografia, cal dir que lestudi de linstrument notarial a lèpoca moderna ha estat una temàtica poc investigada en comparació amb els segles medievals».12 Per altra banda, a casa nostra la major part daquests estudis shan dut a terme prenent com a marc destudi la ciutat, i això vol dir la ciutat de València. En canvi, poca cosa sabem del notariat en el món rural. Quin paper realment jugaven els notaris en el conjunt de la comunitat camperola, quins nivells de riquesa assolien aquests individus o quines estratègies socials adoptaven són algunes de les qüestions que resten per resoldre.
El notariat és bàsicament un producte urbà, almenys en els seus orígens. A la ciutat, laprenent adquireix els fonaments teòrics i pràctics de la professió notarial i sobretot és ací on millor pot exercir-la. També és cert, però, que bona part dels notaris que procedien del món rural havien aprés els elements fonamentals de la professió junt al seu pare, com és el cas del fill de Miquel Llagària, la qual cosa evidencia el caràcter endogàmic daquest ofici. A lèpoca moderna, per a formar-se com a notari, ja no calia passar per la ciutat. Malgrat això, és ací on els notaris es fan presents a totes les instàncies de la vida social, des de les institucions municipals fins el carrer mateix, on recullen una àmplia diversitat de negocis jurídics que no sols atenyen els afers econòmics sinó també els domèstics. Lògicament, el grup social dels notaris no és homogeni, sinó que està travessat per nombroses diferències internes. El primer tret diferenciador en el notariat valencià de lèpoca foral és el fet de pertànyer al Col·legi de notaris de la ciutat de València. El propi col·lectiu de notaris amb el vist-i-plau de les autoritats municipals estableix lobligatorietat de passar un examen per a poder formar part daquest col·legi.13
Aquest, però, era sols el primer nivell de diferenciació. No tots els notaris de la ciutat de València, pel simple fet de ser-ho, gaudien duna bona posició econòmica i social. Molts dells havien configurat la seua clientela amb els sectors mitjans de la població urbana. Fins i tot nhi havia que no acabaven mai de consolidar un clientela àmplia i sobretot fidel. Per això no resulta estrany trobar vídues de notaris que venen els protocols dels seus marits a joves notaris que pretenen aconseguir així una primera clientela. Per damunt daquesta majoria, es detecta la presència dun reduït sector que disposa duna xarxa de contactes importants i que té entre els seus clients els membres de loligarquia local, amb mercaders internacionals o amb les famílies nobiliàries de més alt nivell. Són aquests notaris els que disposen dun major nombre daprenents i oficials. Per a ells, la notaria esdevé una activitat secundària, almenys pel que fa a les estratègies econòmiques. La seua xarxa de contactes, la seua clientela, els ofereix un ampli ventall dactivitats inversores que van des del mercat del crèdit fins el comerç o les transaccions amb cereal. Comptat i debatut, la progressiva omnipresència del notari en totes les instàncies de la vida urbana els permet integrar-se en les files de loligarquia ciutadana participant de les estratègies polítiques i econòmiques daquesta.
Certament, els notaris més reconeguts es troben a la ciutat de València. Ara bé, pel que fa al nombre, la major part dels notaris del regne treballen en les viles i llocs que vertebren el territori de nord a sud. Es tracta de nuclis agrourbans que funcionen com a centres de redistribució entre el camp i la ciutat, com per exemple Morella, Gandia, Elx o Sueca. Pràcticament tots els pobles tenen, si més no, un o dos notaris que donen fe pública dels seus actes i dels seus negocis.14 De més a més, malgrat la distinció que atorga el fet de ser notari de la ciutat de València, alguns notaris daquestes comunitats formen part de les oligarquies locals, és a dir, que arriben a consolidar significatius nivells de riquesa mitjançant la participació en una pluri-activité pròpia de les elits rurals.15 Amb tot, el cert és que aquests llinatges acaben emigrant cap a València.
Enfront daquest sector acomodat es troba la major part del notariat. Es tracta de notaris que, bé per lexcessiva presència de companys de professió dins la comunitat, bé per la modèstia de la seua clientela o ambdues alhora, assoleixen nivells mitjans de riquesa. Un procés que sinicia cap a mitjan segle XIV, encara que va accentuant-shi al llarg del XV i es fa més evident al segle XVI, degut no sols a lelevat nombre de notaris, sinó també a levolució econòmica del regne en aquesta època. Per descomptat, no es troben entre els desfavorits de la comunitat però no compten amb el status daltres companys de professió. Sovint, aquests notaris es veuen obligats a cercar la seua clientela més enllà de làmbit estrictament local.16