estaven immerses en uns mercats font destímuls i de constriccions alhora i enquadrades per estructures comunitàries i, sobretot, senyorials. La senyoria, en aquest sentit, no es limitava a «extraure» unes rendes duns pagesos autònoms, sinó que constituïa una forma de domini sobre la terra i els camperols que condicionava el conjunt de lactivitat productiva. Però això no significava la passivitat dels pagesos, fins i tot dels indígenes reduïts a una condició pràcticament servil. La resistència camperola es traduïa en una lluita, quotidiana i sorda, per erosionar limpacte de la renda i ampliar els marges dautonomia respecte al poder senyorial. Aquestes són les qüestions que saborden en el llibre tractant dintegrar en una mateixa visió, en la mesura del possible, tant les contradiccions verticals entre la pagesia i les instàncies que exercien la dominació social com, en un nivell més horitzontal, les diferències que oposaven els camperols cristians i els musulmans.
Els pagesos, que darrerament només semblen redimir-se historiogràficament com a consumidors o elits rurals, tornen a considerar-se ací com a grup social, en el terreny de la producció, controlats pels senyors, sotmesos a limpost i immersos en lacció dels mercats, però alhora resistint-se a les diferents formes de poder i tractant de reapropiar-se del seu mateix treball. Aquesta mena de reflexions poden contribuir a explicar una part de la trajectòria històrica que condueix fins al present, amb la seua pròpia i convulsa «lògica econòmica», però no com una marxa ascendent, com una evolució lenta i inexorable, sinó com el resultat de bifurcacions i de salts que, en gran manera, depenien del balanç entre dominació i resistència socials. La història, certament, no és una ciència freda, i aquesta mirada cap al passat esdevé també un espill inesperat que reflecteix, ni que siga per simple analogia amb un lleuger anacronisme, per tant, la nostra realitat actual. Era Jules Michelet qui, amb una imatge estremidora, proclamava la funció de lhistoriador: els morts no trobaven el descans en els sepulcres perquè els turmentava no haver sabut el significat de les seues vides. «Els manca deiaun Èdip que els explique els seus propis enigmes, el sentit dels quals no han trobat, que els ensenye el que volien dir les seues paraules, els seus actes, que no han entès.» Aquest era lhistoriador, que els havia de reconfortar explicant-los com les seues aparentment insignificants vides i morts no havien estat inútils, perquè sinscrivien en la senda del Progrés, de la Llibertat, de la Nació. Però els llauradors del País Valencià medieval no necessiten aquesta mena dexplicacions. Som nosaltres els qui hem daprendre alguna cosa de la seua experiència històrica, fer-la intel·ligible i convertir-la en coneixement que, al capdavall, podria esdevenir una eina per analitzar el nostre propi i ombrívol present.
P. V.
Capítol 1
UN PAÍS SENSE PAGESOS
Al País Valencià no hi havia «pagesos». Els camperols acceptem aquest terme contemporani més neutre, ja des de la mateixa colonització del segle XIII, eren designats aclaparadorament com a «llauradors». No es tracta, però, duna simple qüestió de sinonímia regional: pagesos al Principat i llauradors al País. De fet, a la Catalunya dels segles XI-XIV el terme laborator (llaurador) coexistia amb rusticus (pagès) per identificar els camperols en contextos i amb connotacions diferents. Laborator era un terme fonamentalment descriptiu, sense matisos degradants o despectius, que designava els treballadors de la terra o els habitants del camp. Predominava en la documentació notarial que, no debades, reflectia relacions de caràcter més aviat socioeconòmic. En canvi, en els textos de tipus jurídic, directament condicionats per les construccions ideològiques que ordenaven jeràrquicament aquella societat, els cultivadors es veien sobretot com a rustici o pagenses.1 Els pagesos eren, així, lestrat més baix, la categoria de base dins de la societat cristiana i feudal. El rusticus, segons els Usatges de Barcelona, era al segle XII l«hom que nula dignitat no ha, esters que és crestià», per contraposició, doncs, al cives (ciutadà) i, sobretot, al miles (cavaller), investits de diversos graus de «dignitat» que es traduïen en drets o privilegis jurídics. Les escassíssimes referències documentades a pagesos valencians se situen, significativament, en aquest terreny que evocava una categoria jurídica no privilegiada i, per tant, sotmesa a càrregues senyorials o veïnals. Així, en un plet de lany 1300 es remarcava que un camperol de Borriana, havia estat «pagès e peiter», és a dir, que no pertanyia lestament militar ni eclesiàstic i que, per tant, estava obligat a contribuir en la peita de vila.2 El terme «pagesia», al seu torn, no designava el conjunt de pagesos, sinó les obligacions que pesaven sobre una terra o un altre bé immoble. Daquesta manera, en 1282, en un litigi davant el justícia de València, sesmentava «la pagesia del dit troç de terra» o la «pagesia dels dits molins». En 1284 un altre demandant reclamava «tot lo dret emphiteòtich e pagesia que en les dites cases havia».3 Així doncs, «pagès» i «pagesia» eren termes infreqüents que, això sí, continuaven vinculats a lunivers conceptual de les obligacions i la dependència jurídica, i no al del treball agrari com a ocupació o activitat econòmica.
Els pocs pagesos que apareixien per terres valencianes als segles XIV i XV no eren camperols de carn i ossos sinó personatges de ficció. És entre els literats i els tractadistes, que feien servir un model de llengua unitari i amb uns mateixos referents culturals de dalt a baix del domini lingüístic català, on es trobaven els pagesos valencians. I no necessàriament amb una connotació degradant, sinó sovint com a simple denominació dels treballadors del camp, amb el mateix significat que el terme «llaurador», que pràcticament era lúnic que susava llavors en la vida real. És cert que en els seus versos aristocràtics, Ausiàs Marc es comparava al «grosser pagès / que bon sement en mala terra met»,4 però aquest qualificatiu no sassociava a tota la pagesia, sinó als conreadors ineptes. Clarament despectiu és, en canvi, lús com a insult que Jaume Roig posava en boca duna de les dones del protagonista de lEspill: «vell amansat, / empagesit», tot i que en un altre passatge el narrador lloava fent honor a la misogínia de lobra«un bon pagès» de Morvedre que castigà brutalment la infidelitat de la seua muller.5 El cavaller Jaume Gassull, en la seua poesia satírica, es referia als «pagesos» de lHorta de València els mateixos que anomenava «llauradors» en una altra composició i no sestava de remarcar lacurat treball de la terra que feia «lo pagès».6 El mateix Francesc Eiximenis que, seguint els prejudicis urbans de lèpoca, considerava la «rusticitat e pagesia» com una de les arrels del mal, en un text tan emblemàtic com la dedicatòria del Regiment de la cosa pública, adreçada als jurats de la ciutat de València, no deixava de prear els «bons conreadors» de la terra i es referia a aquests llauradors locals com a «pagesos».7 Però fora dels fulls dels llibres literaris, en els camps, alqueries i viles només hi havia llauradors, i així figuraven amb la grafia laurador en els registres municipals i reials escrits en català o transvestits en un llatí de ressonància clàssica com a agricultor o agricola en els documents redactats pels notaris.8