Lexistència duna distància tan gran entre un sector i laltre es deu a la influèn-cia revolucionària francesa, que va permetre, en principi, anar prenent consciència que les persones som iguals les unes a les altres, i per tant hem de ser-ho també en el terreny cultural. Això volia dir tenir dret a la informació. La impremta esdevenia una eina fonamental democratitzadora.
De fet, però, el creixement daquesta consciència democratitzadora de la impremta augmenta en paral·lel a la planificació i lús, sovint abusiu, de la censura; evolució que és tanmateix lògica, i que simplement indica el final dun període i el naixement de les noves formes de pensament de la societat liberal que treu el nas. Evidentment no farem aquí un repàs cronològic, sinó que mirarem de centrar-nos en aquests darrers anys de lAntic Règim. Domergue observa que, a partir de la segona meitat del XVIII, el Sant Ofici introdueix unes mesures per al control dels impresos que denoten, fins i tot en aquest reducte dimmobilisme, la infiltració implacable de la mentalitat il·lustrada. La normativa deia que lautor, abans de ser condemnat, tenia dret a ser escoltat.15 Malgrat tot, la persecució no disminueix, tal com es fa evident a linici de la cèdula de 1768:
habiendo acreditado experiencia, que el celo infatigable de los Ministros del Santo Oficio no alcanza a contener los irreparables perjuicios que causa a la Religión y al Estado la lectura de malos libros, porque la multitud de los que se introducen de los Reynos extrangeros y la codicia insaciable de los libreros hace poco menos que inútiles las tareas en este tan importante punto y urgiendo poner remedio a este desorden16
Domergue recull, en aquesta direcció, lopinió de Valentín de Foronda expressada el 1780 però recollida el 1789 a El espíritu de los mejores diarios, segons la qual
Si no hay libertad de escribir y decir cada uno su parecer en todos los asuntos, a reserva de los dogmas de la religión católica y determinaciones del gobierno, todos nuestros conocimientos yacerán en un eterno olvido.17
Entre aquesta reflexió i lassoliment irreversible de la idea de llibertat durant el Trienni Liberal van passar cinquanta-dos anys, amb un assaig general durant el primer període constitucional, la qual cosa ens permet suggerir que la transformació ideològica duna societat necessita un temps suficient per madurar. El canvi interior és radical, però lassoliment per part de la majoria de la població dirigent (en els diferents sectors dinfluència possibles) necessita un procés dassumpció que requereix planificacions polítiques i propagandístiques no pas senzilles. No cal descartar, doncs, que el mateix Sant Ofici hi contribuís involuntàriament, però directament, quan va establir criteris i gradacions que permetien la lectura de llibres prohibits o molt prohibits a determinades persones, generalment properes al clergat.18 Estimulava, de fet, allò que es volia aturar.
LEXILI
Així doncs, lextrema reglamentació censora du a dos camins simultanis: la clandestinitat i lexili. Són camins que sentrecreuen i salimenten. A la clandestinitat, ja ens hi referim en un altre lloc, però lestudi de la influència editorial dels exiliats és una part encara poc explorada. Evidentment, aquí només podem apuntar la més que probable i determinant influència dels exiliats en la lectura subversiva i, per tant, en lobstinada normativa censora per frenar justament aquesta influència.
Val la pena reproduir un text de Larra de 1835:
Los tiempos han cambiado extraordinariamente: dos emigraciones numerosas han enseñado a todo el mundo el camino de París y Londres. Como quien hace lo más, hace lo menos, ya el viajar por el interior es pura bagatela, y hemos dado en el extremo opuesto: en el día se mira con asombro al que no ha estado en París; es un punto menos que ridículo ¿Quién será él, se dice, cuando no ha estado en ninguna parte? Y efectivamente, por poco liberal que uno sea, o está uno en la emigración, o de vuelta de ella, o disponiéndose para otra; el liberal es el símbolo del perpetuo movimiento, es el mar en su eterno flujo y reflujo.19
Lemigració espanyola a Anglaterra és recollida en les memòries de diferents autors, i fins i tot Dickens shi refereix en la seva novel·la El Casalot. La diversitat de feines que van haver de fer per superar la misèria a què es veien abocats formava tot un ventall de possibilitats. Pere Surrà i Rull va fabricar naips espanyols que exportava a Amèrica Llatina. Una part dels fascicles dels Opúsculos de Puigblanch es van imprimir a la «Imprenta Española» del gallec Marcelino Calero. Daltres feien traduccions o impartien classes.
Com a França, la reacció davant aquests exiliats va ser molt positiva, i es va fer evident a la premsa i també en els subsidis que rebien. Lactivitat periodística que van generar va ser significativa, com mostra abastament Vicenç Llorens en el llibre Liberales y románticos, que encara ara resulta imprescindible per comprendre labast de lexili.20 Malauradament, no existeix, o jo no he estat capaç de trobar-lo, un estudi sobre la producció de llibres i premsa dels exiliats, i per als exiliats, a Anglaterra, la qual cosa és un buit important perquè, com diu Llorens, Londres es converteix durant bona part del primer terç del XIX en «verdadero centro político e intelectual de la emigración». En el seu llibre, Llorens fa evident la gran activitat impressora, però només en casos molts esporàdics es remarquen específicament les de Salvà, Calero o altres, i algunes apareixen únicament en notes com la dAntonio Garrido Floresta Española o colección de piezas escogidas de los mejores autores, publicada el 1826 per lautor mateix.21 Tot i que de les seves pàgines podem obtenir notícies prou interessants, el punt de vista molt focalitzat en la vessant il·lustrada posa gairebé tot lèmfasi en els autors, i no en els editors, i les seves relacions socials, amb lúnica excepció, a causa de la seva magnitud, de leditorial Ackermann.
Llorens dedica el capítol cinquè del llibre esmentat a les activitats literàries dels exiliats, i allí hi ha alguna referència que cal tenir en compte:
sin su empresa editorial [de Rudolph Ackermann], sin la imprenta de Calero y la ayuda de Salvá, muy pocos libros y revistas en español hubieran podido imprimirse.
Llorens mateix és conscient de la necessitat destudi quan assegura que, sense els intel·lectuals que havien marxat a lexili, Espanya queda «poco menos que paralizada durante varios años después de 1823», i afegeix que «aunque no fuera más que para llenar parcialmente ese vacío, la obra de los emigrados en Londres merecería atención» perquè la seva importància «no es tan relativa» i està convençut que entre els que són menys coneguts es troben «los de mayor interés en relación con la historia política y literaria española del primer tercio del siglo pasado». Amb tot, constata que lopció editorial triada per molts tant a França com a Anglaterra es va fer amb la mirada posada en les possibilitats americanes que van tenir menys èxit del previst. Des del meu punt de vista, val la pena remarcar el vincle que Llorens estableix entre els dos aspectes inseparables i simultanis de ledició a lexili, la censura absolutista i el naixement de la societat industrial.22