«Heus aquí la manera justa descriure el gal·lès».
En altres llibres ho fan així:
«És així com sescriu correctament en gal·lès».
Però jo he anat encara més lluny, perquè ho diria així:
«Així és com escrivim bé en gal·lès».
Però com que he llegit tants llibres, suposo que escric una barreja de les tres formes, i he arribat a un punt a mig camí entre qui soc realment i tots els llibres que tinc al cap.
Al principi, quan aprenia a escriure i començava a llegir-los, li vaig preguntar a la mama:
En quina llengua estan escrits aquests llibres?
En gal·lès, esclar!
I quina llengua parlem?
Gal·lès, evidentment, Sionyn!
Però no em semblava que fos la mateixa llengua. Era com si els llibres estiguessin escrits en un gal·lès molt i molt antic, i que nosaltres parléssim alguna cosa que shi assembla. Però la mama em va dir que el gal·lès és així:
No el parlem com lescrivim. I és per això que la gent té por descriurel, és fàcil equivocar-se.
Vaig estar a punt de preguntar-li de quina gent parlava. I també li volia preguntar si és que parlava dels dies abans del Final, però per alguna raó no ho vaig fer. I tant se val, perquè ara sembla que sí que vol escriure. Quan deso el quadern al prestatge la mama sel queda mirant, el Llibre Blau de Nebo. Crec que queden moltes coses per dir i nhi ha moltes que li toca escriure a ella.