En una autoritat autèntica, només podem doncs creure-hi sense creure-la del tot. Una autoritat autèntica sempre és una mica descreguda, descreguda della mateixa en primer lloc. En lloc de lautoritarisme dels creguts, lautoritat dels descreguts.
DESESCRITS*
De qui, doncs, refiar-se? De linconscient, que sempre acaba traint qui no lescolta o no vol fer-sen càrrec de les conseqüències. I això només cas per cas, sense cap llei general. Perquè nhi ha dingenus, de traïdors, dinconseqüents i també de canalles. Lerror de bona fe és en aquest punt imperdonable.
Linconscient, un saber que tenim i que no sabem que tenim però que ens parla de tant en tant: en els somnis, en els lapsus, en els símptomes. Del «ser o no ser» hamletià cal passar a un: «sé o no sé». Sé o no sé allò que linconscient em diu. Refiar-se de linconscient, de la veu interior, encara que sigui a les palpentes. Per aquí comença una autoritat autèntica.
El poble, die Volk, aquesta entitat tan abstracta i tan concreta alhora, aquesta paraula que pot moure masses, que les pot esmorteir o les pot revifar, com un incendi o com un tsunami, aquest subjecte al capdavall és pur efecte de llenguatge, més enllà del senti-ment, més enllà del sentit que la ment hi posa. La millor manera de ser die Volk: una voluntat de ser per canviar allò que ets.
Alerta amb el sentiment de Poble. El sentiment sempre sentimenteix una mica, una mica massa, quan es tracta de la política del símptoma.
Qui té el poder no és el polític, és el lloc que ocupa. Allò que lautoritza no és el lloc que ocupa, és lús que en fa. Hi ha autoritats que canvien la relació de poder que hi ha entre els llocs. Benvingudes!
Eduqueu i tracteu subjectes com a gossos de Pavlov o màquines cibernètiques i obtindreu subjectes que actuaran com gossos de Pavlov o màquines cibernètiques. Pregunteu-vos aleshores si vosaltres mateixos no actueu igual i què hi teniu a veure
1. Una altra forma clàssica dexplicar la paradoxa de Russell és amb el catàleg general duna biblioteca que conté tots els catàlegs que no es contenen ells mateixos. Aquest catàleg general, lhem dincloure a la biblioteca? Si el posem en una lleixa, lhauríem dincloure també en el catàleg general de tots els catàlegs que no sinclouen ells mateixos i entrem en una contradicció perquè aquest catàleg sinclouria ell mateix. I si no lincloem, el catàleg quedarà necessàriament incomplet. Impossible de tenir un catàleg complet i no contradictori alhora.
2. Recordem aquell episodi de «La Vida de Brian», dels Monty Python, on les dones han danar amb barbes postisses a la cerimònia de la lapidació. Són a punt de dilapidar un suposat blasfem, que només ha dit el nom de Jehovà, i acaben dilapidant lautoritat religiosa, ben barbada, pel fet de repetir-lo i dincomplir així la llei. Lequívoc entre els sexes, la barba com lobjecte fàl·lic passat de contraban, la llei insensata i contradictòria, el Nom del Pare innombrable, el poder de la paraula com a diferent de lautoritat Hi són tots els elements que comentarem aquí.
3. Si compro un escalfador, el venedor em donarà una garantia del seu bon funcionament, encara que la garantia no valgui per sempre. I si un dia han de venir a reparar lescalfador faré bé de demanar, dexigir, la garantia de la reparació, encara que res no em garantirà que no sespatlli de nou. Si em prometen i perjuren que no es tornarà a espatllar, si volen garantir-mho així, faré bé de no creurels, de no creure-mels. Ara bé, la garantia de la qual parlem aquí, la garantia de lAltre, no es pot escriure en cap paper ni es pot inscriure amb cap segell, no es refereix als objectes sinó al subjecte mateix, al subjecte del lligam social i de la política, al subjecte del desig, de lamor i de lodi. I el desig i lamor, com lodi, ho són precisament sense garanties possibles.
4. Seguint amb la versió bibliotecària de la paradoxa de Russell, el Nom del Pare seria el catàleg general de tots els catàlegs que no es contenen ells mateixos i que, alhora, es contindria ell mateix en el seu llistat.
5. «Qui pot pensar la dolor del desésser?», pregunta Ausiàs March al segle XV. Només algú que és viu i parla pot pensar el desésser. I en fa dolor si es torna melancòlic, identificat amb aquesta falta. Cal llegir també aleshores Carles Riba per distingir lésser de lexistir de lex-sistir, estar fora de lésser, tal com lescrivia Lacan: «El misteri és que tu ets i nosaltres només existim». Ex-sistir en el llenguatge és, necessàriament, des-ésser.
6. Escrivim aquestes línies en el decurs de lanomenat Judici al Procés, sense saber encara quina serà una resolució que, això sí que ja ho sabem, no resoldrà res del símptoma Catalunya. Més aviat lagreujarà.
7. Ho veurem més endavant a propòsit de Marguerite Duras.