Directors de la col·lecció
Antoni Furió i Enric Guinot
© Mercedes Gallent Marco, 2020
© Daquesta edició: Universitat de València, 2020
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Moraduix (Origanum majorana), imatge del Tacuinum Sanitatis, dIbn Butlan de Bagdad (s. XI)
Còpia del segle XV la Biblioteca Casanatense (Roma), ms. 4182.
Coordinació editorial: Maite Simón
Correcció: Pau Viciano
Maquetació: Inmaculada Mesa
Edició digital
Estudi introductori
Entre les fonts manuscrites de la Biblioteca Universitària de València es troba el receptari objecte daquest treball, que cal inscriure entre els textos de terapèutica farmacològica o medicamentosa que es van elaborar als segles finals de ledat mitjana. Gutiérrez del Caño, en la seua obra Catálogo de los manuscritos existentes en la Biblioteca Universitaria de Valencia, registrà el manuscrit, anotant que procedia de la biblioteca de D. Vicente Hernández Máñez, que va ser bibliotecari de la Universitat entre els anys 1852-1865, tal com consta en lexlibris que apareix en diversos fulls: «Legado por D. Vicente Hernández Máñez a la Biblioteca de la Universidad Literaria de Valencia». Actualment està registrat sota el nom de Receptari mèdic i amb la signatura M 652.1
Si bé aquest receptari ha estat citat i fins i tot copiat per diversos autors, com sexposa a continuació, vull ressaltar que foren els professors del Departament dHistòria Medieval daquesta Universitat Fernando Arroyo i Amparo Cabanes els qui el donaren a conèixer, en la comunicació que presentaren al III Congreso Nacional de Historia de la Medicina, celebrat a València lany 1969, amb el títol «Notas sobre un recetario valenciano del siglo XV», descrivint el seu contingut més detalladament. He dagrair-los encaridament que anys després, quan els vaig manifestar el meu interès per realitzar la transcripció i estudi del manuscrit, em van permetre fer-ho desinteressadament i sense cap tipus dentrebanc.2
Vull agrair també, finalment, la col·laboració dAnna Bernardo Gallent en lelaboració dels Glossaris de productes i de malalties, així com als meus companys del Departament dHistòria Medieval i Ciències i Tècniques Historiogràfiques, els professors Enric Guinot Rodríguez, que ha revisat la transcripció del manuscrit i pel seu interès en fer possible aquesta publicació, Maria José Carbonell Boira i Francisco Gimeno Blay pels suggeriments aportats i, de forma molt especial, a la meua amiga, a més de companya, Maria Milagros Cárcel Ortí, qui mha prestat desinteressadament el seu consell, orientació i inestimable ajuda quantes vegades li lhe demanada.
LA LITERATURA TERAPÈUTICA EN LEDAT MITJANA
Abans dentrar en la descripció específica del receptari: autor, origen, datació, llengua, el seu coneixement, còpies del mateix, contingut, etc. crec, que a fi de contextualitzar-lo, cal comentar, breument i genèricament, el valor, significat i difusió que aquest tipus dobres tingueren durant ledat mitjana. En els primers segles daquest període, Cardoner i Planas3 indica que aproximadament fins als segles XII-XIII, la terapèutica es va desenvolupar en el marc de la medicina eclesiàstica, on superstició i religiositat es conjuguen. Les fonts científiques remeten a grans compilacions de caràcter enciclopèdic com les dIsidor o Beda el Venerable, a lapidaris o a herbaris. El moviment traductor que comença a donar-se a partir daquests segles va donar lloc al fet que penetren en Occident importants obres de metges àrabs traduïdes al llatí, com les de Rasis (El llibre dAlmansor) o Avicena (El Cànon), introduint així mateix altres drogues utilitzades en la seua farmacopea i que fins llavors eren desconegudes en la farmàcia europea, com per exemple la quassia, la mirra, lambre gris, el sàndal, etc.
Un gènere que destaca fonamentalment en els segles XIV i XV, ressalta Lluís Cifuentes,4 és lanomenada literatura médico-farmacològica. Aquest autor, quan es refereix a aquest tipus de textos de terapèutica farmacològica o medicamentosa, els divideix en els anomenats antidotaria o antiodotaris i els experimentata o receptaris, als quals cal afegir els herbaris. Sobre els primers, antidotaria o antidotaris, assenyala que «es tractava de compilacions de caràcter enciclopèdic, en les què es recollien els coneixements pràctics sobre medicaments simples i compostos elaborats per metges formats en un estudi general». Daquests textos, un dels més coneguts és la traducció catalana (segle XIV) de lobra del metge toledà del segle XI Abu-l-Mutarrif Abd al-Rahman ibn Wafid, titulada Kitab al-adwiya al-mufrada (Llibre de les medicines particulars), publicada per Lluís Faraudo de Saint Germain en 1943.5
Els segons, denominats experimentata o receptaris, eren obres que compilaven medicaments i remeis dorigen molt divers, ja fos procedents del medi universitari i culte o del popular. Fins i tot shi anotaven remeis de caràcter màgic creencial.6 Les seues fonts de coneixement són difícils didentificar i els seus autors, que majoritàriament eren anònims, podien estar vinculats a la professió mèdica (metges o apotecaris), però també es podia tractar de dindividus aliens a la medicina que es movien per interessos estrictament particulars i els recopilaven per al seu ús no professional sinó personal. Com a exemple pot citar-se el Thesaurum Pauperum, de Pedro de Espanya (Pedro Hispanus, després papa Joan XXI), metge portuguès del segle XIII. Aquest tractat, que va ser traduït al català, Tresor de pobres, estava dirigit segons indica Lluís Cifuentes «als laics en medicina, burgesos fonamentalment», interessats en qüestions relatives a la salut.7
En general aquests textos solen emprar sobretot la llengua vulgar, el català en el nostre cas, si bé alguns poden estar en llatí i traduir-se a la llengua vulgar.8 Potser entenguem millor com era dimportant la introducció de la llengua romanç, si recordem el que estipulen els furs dAlfons IV (1329), en concret la rúbrica dissetena,9 referent a lexercici i control professional dels metges i cirurgians:
Metges axí físichs com cirurgians les receptes que dictaran hajen a dictar en romanç, declarant los noms de les herbes e de les altres coses medicinals en lur nom comú e vulgar. E axí mateix, hajen a declarar los noms del pes o mesura de les dites coses en manera que·s puxa clarament entendre per la gent popular