ÀFRICA
EN LIMAGINARI OCCIDENTAL
ELS MITES EUROPEUS SOBRE ÀFRICA
Eduard Gargallo, Alícia Gili, coords.
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2005
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.© Els autors, 2005
© Daquesta edició: Universitat de València, 2005
Producció editorial: Maite Simon
Fotocomposició i maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Ofèlia Sanmartín
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Realització dePub: produccioneditorial.com
PRESENTACIÓ: LAFROIL·LUSIÓ
Ex Africa semper quid novi. Sempre hi ha alguna novetat de lÀfrica que ens sorprèn, i sol ser una novetat lúgubre. Els que hem omplert les pàgines daquest llibre que teniu a les mans ens podríem denir com a africanistes o africanòlegs, o simplement africanòls. Doncs bé, per norma general constituïm una raça abnegada i optimista, però no pas perquè naveguem en unes realitats encoratjadores, ni perquè el nostre enteniment ens regali raons de pes per a lesperança. Tot al contrari. Presumim que els africans trobaran el seu camí, i el seu lloc en el món, en part perquè ens els estimem, i potser en part perquè abracem la bondat última de la condició humana sense excepcions. Però sobretot, sobretot, perquè necessitem creure-ho.
Encara no he conegut ningú que pugui treballar en condicions, vull dir sense deprimir-se a fons, tot pensant que la seva pàtria acadèmica senfonsa. Quan ens ho demanen, tenim tendència a respondre que lÀfrica sen sortirà, que hi ha indicis de creativitat i de remuntada, que no hi ha res de genètic que condemni el món negre a la indigència i la prostració. Tenim una conança heroica en lunivers subsaharià, segurament superior a la dels mateixos africans. Els nostres col·legues de lÀfrica sens dubte pateixen molt més, i de més a prop, lepidèmia del catastrosme. «Vols espatllar una màquina?», em deia una vegada un amic moçambiquès; «...molt fàcil, dóna-la a un africà». Però des del nord, nosaltres exercim de kafrboeties, damants dels negres o dels cafres, literalment, com sestilava dir a la Pretòria de lapartheid. I no ens podem permetre la cruesa de mires dels autòctons. A causa de la correcció política, però també a causa de lafroil·lusió.
Necessitem lafroil·lusió com el pa que mengem. Viatgem al continent veí, ens enfrontem a alguns episodis desoladors, tornem amb alguna malaltia importada, comprovem el poc ressò que aconsegueixen veritables cataclismes socials, ens assalten tots els monstres de la decepció, i comencem a rebufar, a fer espetegar la llengua i fer negatives amb el cap. Al cap de poc, ja hi tornem a ser; esperem el moment de fugir de nou cap al sud, cap a lestretor material i el desgavell estructural. Hem passat per lambulatori, ens han revacunat contra la febre groga i no sé quina hepatitis, i també contra el desànim. Obrim els diaris, i ens enutgem, perquè no llegim res sobre les alegries africanes, sinó que llegim breus indecents sobre enormes carnisseries humanes. La mala notícia de torn ens aixafa, una vegada i una altra, aquell gran titular dexultació que portem a lesperit. La nostra Àfrica, la nostra llegenda, el nostre mite particular, és amenaçat des de tots els fronts.
Nosaltres, que algun dia ens vam deixar seduir pel món africà, tenim el nostre mite particular. Els que hem contribuït a redactar aquest volum compartim força aquest mite, que no és necessàriament ni millor ni pitjor que els que ens han precedit, és senzillament el nostre, i per això lalimentem. Alguns lexpressem en un optimisme blindat a tota evidència material; daltres encara més radicals el manifesten en la convicció que lÀfrica ja funciona, que ha triat un camí singular, i que camina i avança a pas ferm per aquest camí. La solidaritat, la religiositat, la sociabilitat, dirien, formen part dun paradigma africà que eleva els africans als primers llocs del rànquing mundial de felicitat, i que compensa les seves penalitats mundanes. Seria la versió extrema de lafroil·lusió, probablement més fàcil de sostenir a distància que sobre el terreny, i que ens pot arribar a convertir en criatures més indigenistes que els mateixos indígenes.
No sempre esgrimim lafroil·lusió de forma conscient, però sempre hi és, dorment o desperta, i crec que és bo tenir-la en compte per a entendre qui som, què fem i com ho fem. Els que hem pres part en aquesta antologia tenim en comú un cert nombre de patologies, algunes més saludables, daltres no tant. En companyia de molts altres que no apareixen aquí, vam iniciar una singladura col·lectiva, ja fa uns anys, al bressol del Centre dEstudis Africans de Barcelona. Arrecerats en aquella entitat, i equipats de vivències sobre el terreny, ens hem fet grans. Però la centrifugadora africana no ens ha espolsat lencanteri, ben a linrevés. Hem acabat, gairebé sense excepció, captivats pels mites. Pel nostre particular mite africà, i també pels mites daltri que mai no hem abraçat.
I és que si lÀfrica posseeix una riquesa indisputable, radica en el terreny de la mitologia. Llegendes, faules i ccions han brotat sense mesura daquesta terra adobada, daquesta part del planeta tan fèrtil en quimeres. Tal prosperitat sha nodrit de les energies de les nacions africanes, així com de totes les tribus occidentals que han girat la vista cap a latituds transsaharianes: cartògrafs, exploradors, missioners, cooperants, antropòlegs, cineastes, escriptors... No és gens casual que, dentre els africanòls davui, ns i tot dentre els que signem aquí, nhagin destacat alguns narradors de cert relleu. LÀfrica subsahariana és font dinspiració, és el millor taller literari que conec. Podríem parlar dun deute contret, un emprèstit a la nostra productivitat, un ajut a la cooperació i el desenvolupament creatiu que mai no serem capaços de retornar.
Què ho fa, que lÀfrica shagi convertit en un El Dorado de les fantasies? Quina és la llavor que ha germinat en el fabulós panteó dels orixàs ioruba, ns al punt dexportar-lo a la diàspora americana? Per què el Mokele Mbembe, el dinousare de la selva, és el més ferm dels candidats a substituir el monstre del llac Ness? Com sexplica que Rider Haggard trobés a les runes del Gran Zimbabwe la inspiració per situar-hi les mines del rei Salomó? Don surt tanta fecunditat? Cal admetre que lÀfrica és ubèrrima en molts camps la natalitat infantil, la cadena evolutiva humana i no tan humana, lespiritualitat, la fauna i ora, les arts creatives. Daltra banda, és gairebé estèril en altres terrenys la revolució social, la industrialització, la publicitat i el consum.
Don surt, la cadena de producció de llegendes? Dacord, miticar no costa diners en tot cas, el que en costa és massicar els mites. Però no nhi ha prou, amb lexplicació crematística. Tampoc no és sucient apel·lar al desconeixement, perquè el mite no deixa de ser una forma de coneixement. I perquè, si bé la fabricació de les fantasies occidentals sobre lÀfrica vol una certa dosi dignorància, la creació de mitologies autòctones vol una muntanya darrelaments i proximitats a lentorn. És més: el fonamental de les quimeres no és si són veritables o falses, si reecteixen realitats o ccions. El que determina lèxit de la faula no és si satisfà el coneixement, sinó si resulta creïble o versemblant, com la invenció literària, i si pot funcionar narrativament.