Darrere de La Ciutat del Sol, a més dels utopistes, hi ha un abundós cabal dautors i doctrines: clàssics grecs i llatins, la Bíblia, pares de lEsglésia, escolàstics, heterodoxos, cientícs, lòsofs i historiadors contemporanis. Aoren al llarg del diàleg i obtenen una presència pesant en la Qüestió quarta.
La Ciutat del Sol té forma dun diàleg entre un genovès, antic pilot de Colom, i un hospitaler: el primer fa un report de la seua estada a la Ciutat del Sol, a Tapròbana; el segon hi intervé molt poc.
Lurbanisme de la ciutat és defensiu, simbòlic i pedagògic: sobre un turó, set cercles (tants com planetes en el sistema ptolemaic) de fortes muralles i edicis; hi ha quatre portes, una a cada punt cardinal. Al centre, un temple, lloc de culte i seu dels sacerdots-cientícs; a les muralles, descrites de dins a fora, sha fet, amb pintures i breus explicacions, un compendi de les ciències (vegeu lesquema, p. 28).
Ocupa el poder suprem el Sol o el Metafísic, un príncep-sacerdot, el més savi; és auxiliat per tres prínceps: Pon (Potència), cap militar; Sin (Sapiència), cap de les ciències; i Mor (Amor), cap de la procreació i de leducació. Representen la unitat i la trinitat. De cada príncep depenen tríades docials. El paper de lassemblea popular és secundari: proposa, però no decideix. Els prínceps cedeixen el seu lloc si hi ha algú més savi que ells.
Hi ha poques lleis. La justícia és exemplar. Els crims més greus es castiguen durament, ns amb la mort, però convencent de la culpa el reu.
Principi fonamental és la possessió comuna dels béns, perquè la propietat privada origina privilegis i corrupció de lindividu i de la família. La igualtat engendra germanor.
La igualtat comporta la supressió de la família, o siga, la comunitat de dones. La procreació és un afer destat, amb normes molt estrictes: els mestres seleccionen les parelles, que suneixen en el moment indicat pels astròlegs i amb un ritual precís. Hi ha algunes concessions a la debilitat de la carn i a les inclinacions sentimentals. Als dos anys, les mares lliuren els lls als mestres, que els eduquen alternant la teoria i la pràctica, lexercici intel·lectual i el físic.
Fins els oficis més humils són honorables. El treball és obligatori, però ben repartit: amb quatre hores diàries nhi ha prou. Loci socupa en activitats instructives. Tothom ha de conèixer la milícia, larquitectura i la ramaderia. Sha arribat a un alt nivell cientíc i tècnic.
Les dones estan en condicions igualitàries; sels reserven les feines menys fatigoses i menys perilloses. Poden dedicar-se també a les belles arts, però, almenys implícitament, no tenen accés als càrrecs importants.
Els solars segueixen una dieta sana; mengen en sales col·lectives, amb acompanyament de lectures i música. Eviten la majoria de les malalties amb higiene i exercici; empren remeis naturistes. Vesteixen una mena duniformes còmodes. Arriben ns als cent se-tanta anys dedat. Practiquen la incineració.
Es mantenen apartats de la resta del món. Són hospitalaris i mantenen tractes comercials amb els estrangers per les mercaderies necessàries. Gràcies a la navegació, coneixen les cultures forànies.
Són un poble pacíc, però ben preparat per a la guerra; lemprenen en defensa pròpia o dels aliats com a últim recurs i amb totes les formalitats. Hi participen homes i dones, ben entrenats des de lescola. Atorguen grans honors als que shan distingit pel valor. Tracten humanament els vençuts.
Professen una religió basada en la raó i, per tant, pròxima al cristianisme, sense revelació; però, contradictòriament, havien rebut notícia de Jesucrist i dalguns principis cristians. Tenen per dogmes: un Déu creador únic i triple, potència, sapiència i amor en grau summe (sense distinció de persones); la providència; la immortalitat de lànima, amb premis i càstigs dultratomba. La inclinació al mal (el pecat original bíblic) sevita amb la cura en la procreació. Els ritus comprenen loració i el sacrici incruent, plens de simbologia astral: el Sol és venerat com a imatge de Déu; també la confessió privada i la pública, que serveix per a la vigilància dels costums.
Lastronomia i lastrologia regeixen la vida dels solars. Els astres condicionen la conducta, però lhome pot sostraures a la seua inuència. També incideixen sobre la història en cicles de mil o mil sis-cents anys; el predomini actual de signes femenins anuncia una època de renovacions.
Entre dues obres que recolzen en les tradicions clàssica i cristiana, i que sinscriuen en contextos històrics pròxims, la Utopia i La Ciutat del Sol, les concordances i les discrepàncies són igualment rellevants. Els dos relators són mariners-lòsofs. Comparteixen punts doctrinals importants: comunisme, temprança, funció del treball i de loci, relativa igualtat de sexes, educació universal i obligatòria, dedicació a lestudi, promoció als càrrecs, guerra defensiva, religió racional, etc. Però lurbanisme és civil en More, militar en Campanella; família patriarcal en lun i comunitat de dones en laltre; enfront del puritanisme sexual, certes concessions; aversió a la guerra contra militarisme; lastrologia, avorrida per lun i ciència principal en laltre, etc.
Però la diferència més important està en el punt de vista. Hitlodeu no és More: aquest, autor i personatge del col·loqui, posa objeccions i considera absurdes o perilloses algunes institucions dUtopia; a més, espargeix ací i allà detalls i observacions iròniques. Polític en actiu, especula sobre lestat ideal sense oblidar la situació real del seu país ni perdre el somriure.
En canvi, La Ciutat del Sol és una utopia pura i seriosa. El Genovès parla per Campanella i va al gra, a lexposició doctrinal. La relació amb la realitat social i històrica immediata sembla genèrica, llunyana. La Ciutat del Sol és un espill: representa una societat que es vol perfecta, una teocràcia amb un príncep elegit entre pocs, com el papa; lindividu està subordinat al tot, té un lloc determinat en una societat jerarquitzada i sotmesa a normes precises que recorden una regla monàstica o unes ordenances militars no és per casualitat que linterlocutor siga un hospitaler, un monjo-soldat. És també una antítesi: mostra els abusos, derivats sobretot de la propietat privada i de lorganització familiar, que deformen el món cristià històric. Ledat dor és un objectiu a atènyer, i ara ha arribat el moment propici.
Campanella era conscient de les dicultats, dordre teòric i pràctic, amb què ensopegava el seu projecte. Dedica la Qüestió quarta a refutar-ne, a la manera escolàstica, les principals.
La comunitat de béns (art. II), dacord amb Plató, engendra germanor; es funda en el dret natural, mentre que la propietat privada pertany al dret positiu; la practicaven els cristians primitius i encara ho fan els monjos. La comunitat de dones (art. III) sajusta també a la llei natural; no és una promiscuïtat llicenciosa, perquè té com a objectiu leugenèsia; evitarà la corrupció que la família comporta. Campanella creu haver escrit una proposta realitzable (art. I). En efecte, viure dacord amb la natura i amb la raó ha de ser més fàcil: els monjos i els anabaptistes ho fan. Potser lobjectiu no es podrà acomplir del tot, però caldrà acostar-shi tant com siga possible: això mateix sesdevé en el model de vida que proposen els evangelis, en les regles monàstiques, en les lleis civils i en els preceptes de les arts. Lautor es prenia seriosament el pla de la ciutat i els seus extravagants invents: els va proposar als seus possibles protectors ns a la de la seua vida. Lerror en els càlculs astrològics (el canvi de segle) és secundari, perquè Campanella es referia a un període ampli de temps, marcat per diversos fenòmens celestials.