Però no pot conjurar un perill que li anunciaven les estrelles a ell mateix: mor el 21 de maig de 1639 i és soterrat a lesglésia de Saint Jacques.
2
Campanella era un home desmesurat en una època sense mesura.Tenia una memòria prodigiosa; era audaç en les seues opinions, que transmetia amb vehemència, conat en els seus dots de persuasió amb la paraula i amb la mirada. Es va lliurar febrilment a lestudi de totes les escoles en totes les branques del saber. Es vanava dels seus coneixements, satribuïa una missió providencial i sarrogava poders màgics.
Va escriure molt, tant en llibertat com a la presó, sobretot de losoa (De sensu rerum et magia, Realis philosophia epilogistica, Metaphysica, etc.), una extensa Theologia, de política, dastrologia, de medicina, una Apologia pro Galilaeo, una considerable producció poètica, una abundant correspondència. Escrivia profusament, en llatí i en italià, sovint en to polèmic; revisava i ampliava els seus llibres. El seu estil és vehement i robust, però a vegades desordenat i confús, sense cura de la forma.
Com a lòsof, Campanella està ple de contradiccions: abominava dAristòtil, però acatava lautoritat de Tomàs dAquino; sadheria a Plató i, en part, al platonisme orentí, però també al sensisme de Telesio; abonava la ciència experimental, però com un pas previ a la metafísica, i sense excloure lastrologia i la màgia; creia que el cristianisme és la conrmació revelada de la raó natural; sinteressava molt pels progressos i les descobertes geogràques contemporanis, però rearmava la concepció teològica, medieval, del món; ladhesió al papat no li impedia vorejar lheterodòxia.
Malgrat les seues contradiccions i rareses algunes, compartides amb els seus contemporanis, ocupa un lloc digne en la història de la losoa. Va forjar un sistema tancat, amb la seua pròpia coherència.
Campanella veu el món com un gran llibre, el llibre de la Natura, escrit per Déu mateix. Dací deriva la seua conança en la lliure investigació cientíca i també la proposta dun aprenentatge directe, sensible, com en les imatges pintades als murs de la Ciutat del Sol. Hi ha un altre gran llibre, escrit també per Déu, que és la Bíblia. Entre lun i laltre no poden haver-hi contradiccions; qui no conegués el segon, en tindria prou amb el primer.
El coneixement naix del dubte, del qual es desprèn una evidència: «jo, que pense, sóc» això, dit abans que ho digués Descartes. La consciència del jo és una notitia innata que comporta la consciència del no-jo: el món extern, que afecta els sentits, produeix una notitia illata, per la qual coneixem no les coses, sinó la percepció de les coses.
Qui pensa, es concep com una entitat que pot, sap i vol: ací sorigina la teoria de les «primalitats», fonamental en el sistema de Campanella. Tant el jo com el no-jo estan constituïts per tres principis o atributs de lens: potentia (capacitat dexistir i dobrar), sapientia (capacitat de saber) i amor (tendència a la conservació). Les coses nites participen també del no-ens, amb els atributs oposats dimpotentia, insipientia i disamor. En un pla superior, les primalitats es transformen en «inuències magnes», instruments de la providència: necessitas (causalitat), fatum (destí intel·ligible) i harmonia; a aquestes soposen les negatives: contingentia (casualitat), casus (cas excepcional) i fortuna (sort).
La Natura és única, per damunt de les diferències aparents. Totes les coses, ns les articials, presenten semblances, analogies de forma i funció. Lindividu, doncs, és un microcosmos. Aquesta teoria, provinent dels clàssics, la reprendrà Leibniz, que coneixia bé les obres de Campanella. Entre les coses, diferents segons el grau de no-ens que contenen, existeixen uns vincles de simpatia o antipatia amb els quals la providència forma una concordia discors, un bé superior per damunt dels mals particulars.
Campanella creu que tots els éssers estan animats (pampsiquisme), encara que en nivells de consciència diferents (éssers inorgànics, orgànics, lhome). Ara, el pampsiquisme no és un panteisme. Déu, com a ens pur, té en grau perfecte les tres primalitats, que formen una unitat triple (monotríade). És un calc del dogma de la Trinitat, que atribueix les primalitats, respectivament, al Pare, al Fill i a lEsperit Sant. Però aquesta doctrina es pretén deduir de la Natura mateixa. Això vol dir que la religió és un producte de la raó. La religió positiva és veritable si sajusta a la religió natural, racional. La revelació és un complement: afegeix la distinció de persones en la Trinitat i els sagraments. El cristianisme és superior a les altres religions perquè és més racional.
Lhome, «cuc imperfecte», ocupa un lloc particular en el món. És lliure perquè depèn directament de la providència divina: els astres poden inuir en la seua conducta, però ell pot sostraure-sen pel lliure albir. Encara més: pot actuar sobre el món per mitjà de la màgia natural, que, basada en la ciència i en les arts, permet forjar invents i, gràcies a lastrologia, pot prevenir els esdeveniments. Daltra banda, lhome sent dues tendències: a lens i al no-ens. La tendència al mal és el pecat original bíblic; la pena recau en els lls, però la culpa en els pares, si no sha posat la cura adequada en la procreació, de la qual depenen les qualitats dels lls. Dací es desprèn la necessitat de leugenèsia i de leducació. Al contrari, per la tendència al bé, lhome és capaç dadvertir el vincle que el lliga a lens pur i daspirar a assimilar-shi.
Campanella entra de ple en el moviment general que, amb la irrupció del capitalisme i de lexpansió colonial, pretenia reformar la religió, la losoa, la ciència, la tècnica, les arts i la política. La seua reforma no va adreçada a la consciència individual, sinó al gènere humà en diferents camps.
La importància de leducació es dedueix de principis teòrics: la conducta depèn del coneixement, perquè «qui pot i sap obrar bé ha de voler-ho». Per això Campanella, avançant-se a Comenius, propugna una educació universal, obligatòria, graduada, amb mètodes assequibles i completada amb la pràctica.
El cristianisme, com a religió més racional, si sen suprimeixen els abusos, ha de ser admès per tots els pobles. Cal, duna banda, difondrel, persuadint les altres religions. Això és el que Campanella es proposa en el Quod reminiscentur, una obra que va inuir en la institució de la Congregatio de propaganda de i en la fundació per Urbà VIII del Collegium Vrbanum per a la formació de missioners (1627). Daltra banda, calia com a suport un poder temporal que, subordinat al papa, exercís lhegemonia a tota la terra. Tots els pobles, sota la guia dun sol pastor, viurien en una nova edat dor.
Un home sense experiència política proposava un nou ordre mundial: la monarquia absoluta subordinada al poder papal un neogüelsme. Malgrat la revolta calabresa i la presó, donava suport a la monarquia espanyola, aleshores hegemònica i conquistadora i cristianitzadora del món. Ho feia per convicció, sens dubte. Quan es va decantar a favor de França, no va ser per ressentiment ni per conveniència de fet, en ledició parisina de La Ciutat del Sol (1637), hi manté els bon auguris per a Espanya, sinó a la vista de la notòria decadència espanyola. A lhàbil Richelieu, és clar, li convenia tenir al costat Campanella: el 1635 esclata la guerra entre França i Espanya; perdurava el llarg conicte gal·licà, que enfrontava la monarquia francesa amb el papat. Però, al frare, la lleialtat al papa era lúnica que li importava.