Amb tot, un any després de tornar de Sant Petersburg, Diderot rebia lencàrrec de redactar el pla duna universitat. En realitat, lemperadriu sadreça a un altre il·lustrat, Grimm, perquè tots dos preparen un projecte complet dinstrucció pública, des de les beceroles fins a lensenyament superior: «Escolteu un poc, senyors filòsofs, que no féu secta, serieu encantadors, adorables, si tinguésseu la caritat delaborar un pla destudis per als joves, des de labc fins a la universitat inclosa...» (10 de març de 1775). Grimm, en efecte, va compondre la seua part, sobre lensenyament primari, basat en el model alemany, que durant molt de temps va ser considerat també obra de Diderot, i tots dos textos, el seu i el daquest últim, van ser enviats a Caterina a finals dany. Sembla que Diderot va escriure la seua part en tres o cinc mesos, entre març i maig o juliol de 1775, per bé que lemperadriu no el rebria fins gener de 1776. Tampoc no en faria molt de cas, cosa que ja sospitava el filòsof, que sen penediria per això mateix dhaver redactat el projecte tan ràpidament i no haver pogut disposar de més temps per a corregir-lo.
Diderot no va fer còpia dels seus escrits per a lautòcrata russa. Ni daquest Pla duna universitat ni dels diferents informes sobre les més diverses matèries que va compondre per a Caterina II i que, una vegada fullejats per ella, van anar a dormir el son del just en la biblioteca imperial. Ningú, ni a Rússia ni a Europa occidental, en va poder traure profit, perquè sen desconeixia lexistència. La França revolucionària i la napoleònica, que haurien pogut servir-sen, reformaren de dalt a baix tot el sistema educatiu sense tenir-ne notícia. Caldrà esperar fins 1856 perquè León Godard faça una còpia del manuscrit conservat a Sant Petersburg i el text puga ser publicat per primera vegada en ledició de les Obres Completes de Diderot, a cura de J. Assézat i
M. Tourneux.1 La resta de textos, recollits sota el títol de Mémoires pour Cathérine II, no veurien la llum fins 1899. I no és fins 1966 que es pot comptar amb una edició crítica a partir del manuscrit original, traslladat a Moscou i dipositat a lArxiu dEstat, i de les còpies conservades a Sant Petersburg i a la Biblioteca Nacional de París.2 Dos-cents trenta anys després dhaver estat escrit, el Pla duna universitat continua sent bastant desconegut, una peça rara en el repertori del seu autor, però una obra ben actual i suggestiva, que ens il·lumina sobre la concepció dels estudis universitaris que tenien els il·lustrats, però ens ajuda també a reflexionar sobre el que és o hauria de ser avui la universitat i lensenyament superior en general.
* * *
Diderot en dóna la seua pròpia definició des de les primeres pàgines del Pla: «Una universitat és una escola amb la porta oberta, indistintament, a tots els fills duna nació i on uns mestres pagats per lEstat els inicien en el coneixement elemental de totes les ciències». És el programa educatiu de la modernitat: una universitat pública, laica i democràtica sostinguda per lEstat i oberta a tothom, i atenta a tots els sabers. És també una magnífica oportunitat de posar en pràctica lideal de la Il·lustració, fins aleshores només teòric, avançat en altres textos del mateix Diderot, com lepístola a la princesa de Nassau-Saarbruck sobre leducació dels infants o la seua participació en la preparació de Sobre leducació pública, dels anys cinquanta i seixanta, respectivament, i sobretot els articles en lEnciclopèdia. Ara, lemperadriu russa li oferia la possibilitat de dur a terme aquells principis i, a més, en un país verge, sense obstacles previs que calgués combatre, com era el cas de la universitat escolàstica i les escoles en mans dels jesuïtes en França i lEuropa catòlica. Per això Diderot descendeix en aquest text fins als més mínims detalls: no sols desenvolupa extensament el programa docent en les diverses matèries, incloent-hi fins i tot la bibliografia més especialitzada, sinó que arriba a precisar la forma de les aules (sinclina per lamfiteatre), els horaris i sinteressa per qüestions dhigiene i salubritat.
De fet, la reflexió pedagògica està present en tota la seua obra. Quina altra cosa ha fet sempre Diderot sinó educar els seus conciutadans, practicar una pedagogia ciutadana? La mateixa Enciclopèdia és menys un compendi de sabers passats, a la manera de sant Isidor de Sevilla, que un programa educatiu de llibertat didees i pensament, de curiositat intel·lectual, dinterès pel coneixement científic, adreçat a un públic ampli i no sols a lespecialitzat, per molt tècniques que puguen ser de vegades les descripcions dalgunes veus. Lobjectiu últim del Pla, que sinscriu en la continuïtat del «Discurs Preliminar» de lEnciclopèdia i de la mateixa veu «Enciclopèdia», redactats ambdós per Diderot, queda condensat en el preàmbul de lobra, en dues idees centrals que orienten tot el text. La primera, que encapçala el llibre, és un elogi de la instrucció: «Instruir una nació és civilitzar-la; sufocar-hi els coneixements és tornar-la a lestat primitiu de barbàrie». El missatge està clar: el primer pas cap a lalliberament de lhome és la instrucció; la condició necessària de la llibertat és el coneixement. La segona és la supressió de les barreres socials, de la discriminació en raó del naixement: la universitat, com leducació en general, ha destar oberta indistintament «a tots els fills de la nació». Rebutjar els desheretats representaria «condemnar a la ignorància les classes subalternes». La qual cosa no sols va en detriment de la seua instrucció, de la seua «civilització», sinó també de tota la societat en general: «Com que la relació del nombre de les cabanyes i dels altres edificis particulars, respecte al dels palaus, és de deu mil a un, podem apostar un contra deu mil que el geni, els talents i la virtut és més probable que isquen duna cabanya que no dun palau». Com a fill dun colteller, Diderot sabia bé de què parlava. També sabia que lúnic que podia sostenir un sistema educatiu públic i obert a tots era lEstat, a qui encarregava el reclutament dels mestres la forma de selecció del professorat, a través de concursos i duna avaluació permanent i la seua retribució, inclosa la jubilació. Un programa deducació pública i col·lectiva, finançada per lEstat, que se situava en lextrem oposat a leducació particular proposada per Rousseau en lEmili; de fet, ni tan sols el cita. Amb tot, Diderot no pensa a abolir les classes socials, tan sols proposa eliminar les barreres que impedeixen laccés a leducació als més pobres i substituir una jerarquia social basada en la sang, en el naixement, per una altra basada en el geni, en la capacitat personal. Els il·lustrats no són uns revolucionaris socials i el seu món continua poblat de criats i jornalers. Els coneixements sadapten així al lloc que cadascú ocupa en aquesta vida: «el criat o el jornaler en necessiten menys que el manufacturer, el manufacturer menys que el comerciant, el comerciant menys que el militar, el militar menys que el magistrat o leclesiàstic menys que lhome públic». Curiosa jerarquia que, tret de posar al capdamunt els filòsofs i els polítics, deixava intacta la resta de la piràmide social, amb la noblesa i la clerecia per sobre del tercer estat.
Una tercera idea força, també molt cara als il·lustrats, seria la seua universalitat. Diderot no escriu per a Rússia, encara que lencàrrec li vinga de Caterina. Almenys no escriu solament per a Rússia. Coneix massa bé les dificultats dimplantar un projecte semblant en el país dels tsars. Escriu pensant més aviat en la mateixa França, en tot Europa, en la humanitat en general, la dara i la de sempre: «El seu fi serà el mateix en qualsevol segle: fer homes virtuosos i il·lustrats». Tampoc no es tracta dun ideal utòpic, ni tan sols a Rússia, on el despotisme il·lustrat de Caterina pot ajudar a fer-lo viable. A tot arreu, daltra banda, les Llums van guanyant la batalla contra la foscor, contra la ignorància i el fanatisme. A França, el parlament de París havia suprimit la Companyia de Jesús el 1762, i el 1773 era el papa mateix qui dissolia lorde, contribuint així a obrir un gran espai de llibertat a tot Europa, en emancipar leducació i el pensament en general del control dels religiosos.