Entre parlants de la tercera generació, alguns mots que designen certes eines agrícoles o bé són desconeguts o bé nocupa el lloc un castellanisme: així, al Baix Camp el rodet de batre (o corró) passa a *rodillo i les llongues, a *riendes (Vilà, 1991: 72 i 148).
5. Variable geogràfica
El domini català, fragmentat políticament i administrativament al llarg dels segles (Regne de València, Regne de Mallorca, Principat de Catalunya, Franja dAragó, Catalunya del Nord, lAlguer, Andorra; modernament en províncies, departaments i autonomies) ha experimentat una influència variable del castellà, vinculada a factors històrics i socials propis de cada àrea.
a) Catalunya es va mantenir refractària a la uniformització lingüística. Lesglésia, lensenyament, els organismes públics van conservar la llengua pròpia fins al principi del s. xviii, un viu contrast amb la situació valenciana.
b) No es pot ignorar que la conquesta i colonització del País Valencià va ser obra de catalans i aragonesos i que a làrea actualment catalanoparlant va tenir lloc una osmosi a favor del català, no sense que el substrat aragonès hi deixés la seua empremta (sinse sense, llanda llauna, gemecar gemegar; val. ant. lolo, cat. avi; etc. (Veny, 1991 i cap. 7 daquest llibre). Des del s. xvi la predicació i la literatura en castellà, la immigració constant daragonesos (sovint ja castellanitzats), el prestigi de nuclis socials castellanitzats, el teatre bilingüe, etc., especialment a la ciutat de València van propiciar un contacte estret amb laltra llengua (Fuster, 1962; Comas, 1967; Aracil, 1968; Vallverdú, 1970), que va generalitzar a tot làmbit de parla valenciana paraules com *entonces (cat. aleshores),[10] la substitució de capsa per caixa, i la propagació de formes verbals com el present désser, persona 2, (tu) *eres (cat. tu ets) (Casanova, 1986) o els imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (cantara cat. cantés, poguera cat. pogués, sentira cat. sentís). La premsa satírica de setmanaris com El Mole, El Tabalet, La Donsayna, etc., de tendència progressista, que pretenia apropar-se al poble, reflecteix, amerada de dialectalismes i castellanismes, aquest estat de llengua.
Especialment ciutats com València i Alacant shan mostrat des del s. xix més sensibles a la influència forana, mentre que els sectors rurals es mantenen més fidels a la llengua pròpia.
Mereix una consideració especial làrea valenciana situada al sud de la línia Biar-Busot, separada de la resta del valencià per les serres de Mariola i Aitana, que havia format una administració pròpia i una diòcesi («governació» i diòcesi dOriola). Aquesta part més «alacantina», que va rebre allaus dimmigrants murcians i manxecs, ha assimilat una sèrie de castellanismes que generalment no es troben en la resta del valencià ni del català, com *trompa (cat. morro), *muletes (cat. crosses), *pavo (cat. gall dindi), *golondrina (cat. oreneta) i casos dhibridació (*tatxar-se tacar-se) (Veny, 1976).
c) Les Balears es van mantenir quasi immunes a la interferència fins a la guerra de 1936-39. Posteriorment a aquesta data, lensenyament obligatori del castellà, la prohibició de publicar llibres en aquesta llengua (que a poc a poc es va relaxar), la presència de mà dobra forana i de tècnics de turisme i labdicació de la llengua pròpia per part de la burgesia hi van determinar la intromissió dun cert nombre de castellanismes. Se senten, se sentien almenys abans de 1980, paraules com *después (cat. després), *hasta (o *hasta i tot) (cat. fins, fins i tot), *fressa (cat. maduixa), *barco (cat. vaixell), *traje (cat. vestit), *llimosna (cat. almoina), *sello (cat. segell), vago (cat. peresós)*(a)diós (cat. adéu), *lapis (cat. llapis), *pertenèixer (cat. pertànyer), *libre (cat. lliure), lento (cat. lent), etc. La inclusió del català en els plans destudi hi ha reintroduït formes genuïnes, especialment en parlants de la tercera generació.
d) Lannexió del Rosselló a França arran del Tractat dels Pirineus (1659) no va significar una frontera real amb el Principat sinó que hi va continuar mantenint relacions econòmiques, religioses, literàries, de pasturatge, etc., de manera que la nòmina de castellanismes rossellonesos, coincident amb els sud-pirinencs, és notable: nhi ha de més antics (*antes, borratxo, burro, -a, *candelero, *ciego, enfadar-se, matxo, gitano, *menos, tarda, totxo ximple, tropessar, vano) i de més tardans (almenys la documentació ho testifica així): *flato, guapo (gopo), *hasta, *navaja (cf. Veny, 1978).
Un cas especial és constituït pels gitanos, que formen un barri de gran densitat demogràfica i que són els més fidels conservadors del català al Rosselló; formen part del seu discurs alguns castellanismes diferents dels esmentats (*cuento, *traje, *lejia, *juerga, *gafes, *toldo), potser per les seues relacions amb els gitanos del sud dels Pirineus, així com un lèxic musical relatiu al flamenc, desconegut pels paios de la Catalunya septen-trional (buleries, fandangos, seguirilles, etc.) (Escudero, 1998: 241-248).
Algunes vegades shan atribuït al castellà mots que són de procedència occitana com teta (cat. mamella), destetar (cat. desmamar), cogot (cat. clatell, nuca) la filiació occitana dels quals es demostra per la documentació rossellonesa del segle XIII en què ja apareixen; abans, per tant, de la influència castellana (Veny, 1979: 161-162 i n. 28 i 29).
e) LAlguer, colònia catalana de Sardenya, on es parla català des del s. xiv, des de mitjan s. xvii fins a mitjan s. XVIII va conèixer una administració castellana que va exercir el seu influx també a la resta de lilla. Dací la presència en aquella ciutat de castellanismes dàmbit general (*assustar cat. espantar, *assusto cat. ensurt; *averiguar cat. esbrinar) i altres propis de lalguerès (*posento cat. cambra, *aguardar cat. esperar, *mesa cat. taula, *mariposa cat. papallona, *feo cat. lleig), de vegades amb adaptació semàntica (*carinyar cat. acaronar) (cf. Sanna, 1988).
6. Variable cronològica
Fins ací he al·ludit a préstecs introduïts en èpoques diverses. Igual com un ésser viu canvia amb els anys físicament i espiritualment, així també ho fa la llengua, a causa de les contingències de la història i de la pròpia evolució interna. I una generació es diferencia de lanterior en laspecte lingüístic. Així, doncs, uns manlleus són antics com ara amo (s. xiv), *menos, *ciego (s. xv), tarda, burro (s. xvi), daltres són més moderns, com *tonto, *después, *follar, *rato, *sostens, etc.
Podem anotar que alguns manlleus al castellà són pràcticament desusats en aquesta llengua mentre que es mantenen vitencs en català: misto (acceptat en el DIEC), armilla (ja DG 1932) i vano (ja DG «dit vulgarment vano», s. v. ventall; acceptat en el DIEC) han estat substituïts per cerilla (o fósforo), chaleco i abanico respectivament en la llengua dorigen.
7. Variable estàndard / col·loquial
El llarg contacte català-castellà ha provocat, com veiem, lassentament dunitats lèxiques diverses en la llengua col·loquial, algunes de les quals han trobat acollida en la llengua estàndard. Fabra en el seu DG, tot i que va fer una obra descastellanizadora, actitud necessària en una llengua sotmesa durant segles a la influència duna altra, no hi va actuar a ultrança i va admetre en el corpus unitats de caràcter denotatiu (guerrilla, melindro, natilla, lloro, jota [ball]), o amb una implantació notable (estrella cat. estel, marfil cat. ivori, surra cat. pallissa, matxo cat. mul, borratxo cat. embriac, entrepussar cat. ensopegar, traguet (disfressa de trago, per evitar la fatídica -o), etc.; algunes amb la marca cast.[ellà], com feligrès, feligresia, camarilla, empleat, mulato, pandero, patilla, periquito...