El triomf del franquisme va comportar labolició de lEstatut dAutonomia i la conculcació de drets anteriors, com el de la llengua pròpia, que és bandejada de lescola, la justícia, els mitjans de comunicació, etc. (vegeu Badia, 1973; Marcet, 1987: II, 172-184; Ferrer Gironés, 1985: 177-201) Durant aquells quaranta anys, va continuar lús social del català entre la gent del país, però, sense escolarització ni canals mediàtics, li faltava lús formal, practicat només per grups de militants i autodidactes; el bilingüisme era general. Daltra banda, limpacte massiu de la immigració va provocar un alt percentatge de castellanoparlants que, mancats de mitjans per al coneixement de la llengua del país de recepció, van continuar en la majoria monolingües, al revés dels que, en un nombre menor, havien arribat abans de la guerra civil i «sentien» Catalunya en el seu entorn (recordem les etapes dautogovern: 1914-1925; 1932-1939).
Ladveniment de la democràcia ha comportat la recuperació de les institucions i de loficialitat de la llengua, amb una normalització progressiva. Els ciutadans de Catalunya van adquirint un coneixement formal de les dues llengües i així la majoria dels monolingües castellanoparlants esdevenen bilingües o estan en disposició demprar les dues llengües, malgrat que lús social no fa molts progressos, fet agreujat per la recent presència massiva de nous immigrants.
En aquest marc històric i sociolingüístic la interferència estava servida. Lestudiaré aquí des de diverses perspectives: segons el grau dimplantació, el camp semàntic, el nivell generacional, làrea geogràfica, la cronologia i la relació amb la llengua estàndard.
2. Interferència segons el grau dimplantació
Una interferència és el resultat dun procés dintroducció dun element de la llengua A en la llengua B. Com bé ha explicat Weinreich (1968: 2.14), aquest procés comença en la parla, generalment entre parlants bilingües, com a reflex dexperiències personals; és «com larena que semporta un rierol». La segona fase és dimplantació de la interferència; aquesta ja és habitual, sha convertit en peça del sistema i forma part de la competència dels monolingües; és, diu Weinreich, «com larena que es diposita al fons del llac». De totes maneres, aquestes fases es veuen alterades per contingències polítiques, que afavoreixen o frenen les dites interferències.
En el primer cas, lús de sin embargo entre alguns parlants seria un exemple dinterferència en la parla o, en el pla sintàctic, lús de doncs no amb valor consecutiu, dacord amb el seu ús tradicional («Plou, doncs no aniré a escola») sinó amb valor causal («No aniré a escola *doncs plou»), que només he observat entre bilingües, com a conseqüència del doble valor sintàctic del cast. pues. També en textos literaris i administratius, sobretot a partir del s. xvii, apareixen castellanismes esporàdics, de parla, limitats a lús escrit; així en la producció catalana del Rosselló, posterior a aquell segle, apareixen prisa, sosiego, desditxas, etc., sens dubte préstecs de parla, com ho demostra la seua falta de continuïtat en el registre parlat del dialecte actual on, en canvi, sí que circulen castellanismes com menos, embustero, etc. (vegeu § 5d); igualment, diccionaris que parteixen de fonts castellanes, com el de Figuera (1840), insereixen castellanismes llibrescos com aun, labransa, manirroto, palabrero, etc., absents de la parla col·loquial.
En la segona fase, quan nhi ha, la interferència en la llengua se sent com a element normal del repertori dun parlant. Per ex., burro (cat. ase), emprat per bilingües i monolingües. La clau per a deduir aquest grau profund dimplantació és determinada per:
1) la densitat derivativa: burrada, burral, burrenc, burrícia, burrejar, burresa, burrera; burrot, burret;
2) la proliferació semàntica: burro estúpid, fogó, joc de cartes, escalfallits, espècie marina, animal de càrrega, tipus de carro, bony, caminadors, etc. (vegeu DCVB);
3) ladaptació fonètica: burr[u] en català oriental, burr[Ə]t en mallorquí;
4) la productivitat fraseològica: caure del burro adonar-se dun error, carregat com un burro, el burro valent du la càrrega i no la sent, etc. (vegeu DCVB), burro de set soles.
En català col·loquial és freqüent *bueno! amb valors diversos (consentiment, resignació, desgrat, rectificació) (Seco), (ni el mateix Fabra sescapava daquest barbarisme!), *rato (cat. estona), *cuidado (cat. compte, cura, alerta); en mallorquí *libre (cat. lliure), *grave (cat. greu), *companyero (cat. company); en eivissenc, *quissà; en valencià, *entonces (cat. aleshores), *cels (cat. gelosia); en valencià meridional *golondrina (cat. oreneta), *pavo (cat. gall dindi); en alguerès *assustar (cat. espantar), *duenyo (cat. amo), *fulano (cat. en Tal), *judia (cat. mongeta). La normalització lingüística dels últims decennis va substituint les dites formes per les correctes, especialment en el registre formal. Cal observar, tanmateix, que certes unitats lèxiques i/o gramaticals mantenen encara un arrelament notable, fins en nivells formals: *a rel de ( cast. a raíz de; cat. arran de), *forani ( cast. foráneo; cat. forà), *averiguar ( cast. averiguar; cat. esbrinar, escatir), *polvos (cat. pólvores), *reflexar ( cast. reflejar, creuat amb reflex; cat. reflectir), compte femení ( cast. cuenta; cat. compte masculí); fins i tot els responsables mediàtics no deixen de parlar dun pols (entre Pujol i Aznar, per exemple) ( cast. pulso) en compte de prova de forca o torcebraç, que són els mots de recomanació acadèmica.
3. Interferència segons els camps conceptuals
És obvi que certs camps conceptuals són més propensos a la recepció delements estrangers. En un domini lingüístic (i deixo de banda el Rosselló i lAlguer) on lescolarització, des del s. xviii-xix, segons les àrees, sha dut a terme en castellà (únicament al Principat el català va conèixer dos períodes de cooficialitat, cf.§ 1) és evident que una gran part de la terminologia pròpia de la Geografia, les Matemàtiques, les Ciències Naturals, etc. va retre tribut a la dita llengua: *Alemània, *Àssia, *Inglaterra, *lago, *oceano, *quebrats, *equis, *quadrilàtero, *polígono, *basse, *àngulo, etc., en compte dels normatius Alemanya, Àsia, Anglaterra, llac, oceà, trencats, ics, quadrilàter, polígon, base, angle, etc.
Daltra banda, làrea temàtica de la indumentària, amb elements constantment renovats a causa de les modes, ha estat particularment sensible a la intromissió lèxica: uns han caigut completament en desús, com *arruelo capa curta usada entre els segles XV-XVII ( cast. herreruelo) [1] (DCVB, Corbera, 1982), *tontillo «prenda armada que llevaban las mujeres debajo de la falda para ahuecarla» (Moliner, 1973), usat almenys a València i Balears els segles XVIII-XIX (Corbera, 1982; Blasco, 1984: 87, n. 120); altres han deixat un record entre ancians i ancianes, com *vuelta peça de vestir que va sobre els enagos (Oix [Garrotxa, ALDC]), [2] *nube, peça que «es posava pel coll com una bufanda deixada» (Marçà, Priorat [ALDC]) [3] o *cèfiro (cèfino) varietat de xal;[4] altres han estat substi-tuïts per equivalents genuïns (*sombrero capell, barret); altres fins i tot han estat acollits per la normativa (enagos cast. enaguas, armilla cast. almilla), a part de casos locals com el del menorquí sau americana ( cast. sayo).[5]