Del 9 de gener al 20 de febrer de 1604, els tres braços del Regne de València, reunits al convent de Sant Domènec de la ciutat, tractaren i presentaren a Felip III els furs i actes de Cort acordats en les sessions dels braços. Es presentaren també un total de 28 denúncies de contrafur, un nombre elevat que evidencia la política antiforal de les institucions delegades de la monarquia, i la defensa del regne davant laugment de lautoritarisme reial. Tots els capítols van rebre el seu decret reial, i no hi ha constància de cap irregularitat en el procediment. La participació fou àmplia, sobretot la del braç militar, que va veures molt recompensat. El rei va obtenir lobjectiu pel qual va accedir a la convocatòria: un bon servei, que el poble va interpretar com una traïció dels seus representants.
[1] S. Romeu Alfaro: Les Corts valencianes, València, 1985, p. 37.
[2] E. Belenguer Cebrià: El Imperio hispánico, 1479-1665, Barcelona, 1995, p. 56.
[3] C. Pérez Aparicio: «Foralisme i centralisme al País Valencià modern», dins I Congrés dAdministració Valenciana: De la Història a la Modernitat, València, 1992, p. 141.
[4] S. Garcia Martínez: Valencia bajo Carlos II. Bandolerismo, reivindicaciones agrarias y servicios a la monarquía, Villena, 1991, pp. 84 i 85.
[5] Ibidem, pp. 103-110.
[6] C. Seco Serrano: «Aproximación al reinado de Felipe III: una época de crisis». Pròleg a Ciriaco Pérez Bustamante, La España de Felipe III, en Historia de España dirigida per Ramón Menéndez Pidal, Madrid, 1983.
[7] C. Pérez Bustamante: Semblanza de un monarca y perfiles de una privanza, Madrid, 1950, p. 39.
[8] Ibidem, pp. 64-70.
[9] C. Seco Serrano: op. cit.
[10] F. Tomás y Valiente: Los validos en la monarquía española del siglo XVII, Madrid, 1983, pp. 54-55.
[11] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 403.
[12] S. Garcia Martínez: op. cit., pp. 118-119.
PRIMERA PART
LES CORTS DE 1604
I. LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS
EL SERVEI DE 1602: EL PUNT DE PARTIDA
Ja en abril del 1599, aprofitant la vinguda de Felip III per celebrar les seues noces amb Margarida dÀustria, els estaments li suplicaren sense èxit la convocatòria de Corts. Tampoc lobtingueren pocs mesos després, el setembre del mateix any, quan per mitjà de Don Baltasar Mercader, li fou feta una petició semblant a Saragossa, on es trobava el rei celebrant-hi Corts.[1]Sens dubte, davant la manca de resposta, els estaments decidiren esperar una ocasió millor per reiterar el prec, i aquesta no va tardar molt a presentar-se. Efectivament, a les darreries del 1601, les necessitats financeres de Felip III el portaren a haver de demanar al Regne de València un donatiu que pal·liàs el fort destret en què es trobaven les arques reials. Els deutes heretats del seu pare i les despeses constants de la monarquia, exigien uns ingressos majors i més continus, que resultaven insuficients amb lestancament dels recursos americans, i amb la sola aportació de la Corona de Castella sotmesa a una pressió contributiva més forta. La desigualtat es feia força patent i calia remeiar-la, sobretot davant la resistència que mostraven els regnes perifèrics a les exigències del govern central. Però com que es tractava duna tasca en gran mesura malmirada, tant el rei com el seu privat, el duc de Lerma, van defugir-la amb la clara intenció de no excitar lopinió pública. Per altra banda, el fet que a la Corona dAragó les Corts fossen utilitzades com a plataforma de manteniment de la seua organització politicoadministrativa front a la trajectòria centralista-absolutista de la monarquia, feia que la seua convocatòria fos eludida en la mesura que la situació financera i les pressions dels regnes ho permetien. Altres alternatives de recaptació, com els préstecs i els donatius, podien resultar molt més rendibles, tenint en compte que no calia «pactar» amb els regnes cap tipus de reivindicació que sen pogués formular, a més de tenir lavantatge de no haver de patir les incomoditats dun viatge i una estada que sempre solia ajornar-se més del que era desitjable a la part reial. En contrapartida, la possibilitat daconseguir serveis fora de Corts podia suposar un afebliment del règim foral, per la impossibilitat dadequar la legislació als nous canvis.
Era necessari, per tant, eixir de lentrebanc i fer front a les exigències immediates. Aquest és el sentit del donatiu que llavors es va demanar, i per això, es revestia amb els apel·latius de graciós i voluntari: graciós perquè es feia sense cap contrapartida de la part reial, i voluntari perquè no sestipulava cap contribució, i aquesta es deixava a la lliure voluntat de les ciutats, viles i particulars del regne. Conegut com a servei de 1602, anava a ser el primer i lúnic servei amb les característiques de voluntari i fora de Corts que es féu durant el regnat de Felip III. El precedent més immediat era el de 100.000 lliures realitzat en temps del virregnat del marquès de Dénia (1595-1597), ja que la despesa de 30.000 lliures que el Regne de València havia fet amb motiu de les noces reials de Felip III i Margarida dÀustria celebrades com ja hem dit a València el 1599, no les podem considerar com a tal, ja que hi havia la promesa désser reintegrades a la ciutat.[2]Tal i com es plantejava aquest servei, i pel seu caràcter de voluntari, no es coneixeria el seu muntant fins que els fils del govern central anassen movent-se pel regne i, salvades les possibles dificultats, els regnícoles shi pronunciassen. Per tant, calia diligència, brevetat i, per damunt de tot, buena maña, a fi daconseguir un servei substanciós.
El primer contacte que al respecte tingué el virrei, comte de Benavente, està datat l11 doctubre de 1601.[3]Des de Castrocarbón, el rei exposava la necessitat en què es trobava de demanar a la Corona dAragó una subvenció que mitigàs la greu estretor que patien les finances reials. Justificava la demanda no sols per la difícil situació en què el seu pare deixà la hisenda reial, sinó també per les moltíssimes i inexcusables despeses a què havia hagut de fer front des de la seua arribada al govern,[4]i més, per altra banda, quan les contribucions ofertes pels regnes de Castella resultaven insuficients. Per tant, forçosament havia de recórrer als seus fidels vassalls de la Corona dAragó, esperant que llur inclinació vers el seu servei no fos menor que la daltres regnes, «si·[e]n ella se buscan, con el cuydado y diligencia que es menester y yo lo espero, los medios necessarios para poderme prevaler luego de alguna relevante suma...». Per aplanar les possibles dificultats i facilitar la tasca de recaptació, sapuntaven algunes idees persuasives. Això no obstant, es deixava la porta oberta a qualsevol altre tipus de procediment que servís a tal fi, ja que el virrei hauria de reunir-se amb la Junta Patrimonial i la Reial Audiència per a estudiar de quines altres coses es podria hechar mano, i negociar tot seguit amb el poble, els particulars i els estaments del regne, intentant-hi esbrinar el que de tots ells es podria extraure.