El juliol de 1602 don Cristòfol Sanoguera ja es trobava a la cort per demanar la convocatòria. Davant la petició del regne, el rei va sol·licitar «consulta» al Consell dAragó, el parer del qual fou que tots els reis predecessors havien acostumat a celebrar Corts, i que si bé hi havia furs que prefixaven la convocatòria triennal, aquestos, però, no obligaven si existia impediment legítim. Eren moltes les raons per fer-hi la mercè de la convocatòria, entre altres, la gran fidelitat i amor que tenien al rei, i zel amb què atenien el seu servei, el
que estos dias han hecho a Vuestra Magestad de tanta consideración como se vee (pues ha passado de quatrocientos mil ducados) y la voluntad con que es tan de servir con mas, que las haziendas ençierra tantas que qualquiera dellas, dexadas aparte las obligatorias de la conservacion y govierno del Reyno, es sufficiente para merescer que Vuestra Magestad se incline a hazelles este favor.
A més a més, la convocatòria era convenient, ja que la Generalitat es trobava en destret pels serveis extraordinaris i les necessitats del regne. Daltra banda, el nou imposito in termino no bastava a sostenir la guarda marina, que assegurava la tranquil·litat del regne. Tot lesmentat, i daltres assumptes que llavors shi deixaven de dir, no podien solventar-se fora del marc de les Corts, per la qual cosa no sols era convenient, sinó necessari que es fes aquesta mercè. Així mateix, el Consell dAragó adverteix al rei que el moment és favorable, «fuerças de gentes y hazienda estan tan en su punto quanto lo estuvieron jamás» i fins i tot, des de la convocatòria a la proposició podien passar tres o quatre mesos, temps que es podia acurtar o perllongar tot el que es volgués. I en cas que el rei no pogués donar una resposta concreta, sí que podia donar-ne una de general. Amb aquesta disposició, el regne restaria complagut i Sanoguera podria tornar-sen.[47]Així doncs, la resolució del Consell dAragó no sols era favorable, sinó que, a més a més, induïa el rei a acceptar la demanda del regne, fent-li veure que el moment era propici per realitzar la convocatòria.
Malgrat apuntar-se la possibilitat de donar una resposta general sense cap compromís, arribà gener sense que el monarca contestàs la petició del regne. Sanoguera, que aleshores portava ja set mesos en la cort, es mostrava impacient i amb pretensions de tornar-sen amb lexcusa de les grans despeses que la seua estada a la cort suposaven per al regne. Hi era retingut pel vicecanceller Covarrubias en espera de la resposta que no aplegava, i per tal cosa es lamentava Covarrubias al duc de Lerma, que Sanoguera «esta resentido de mi», y li semblava molt convenient al vice-canceller oferir una resposta general.[48]Finalment, aquesta va arribar, i tal i com ho havia apuntat el Consell dAragó, es tractava duna contestació general amb un marcat caràcter dilatori, on el rei no es comprometia a cap data:
Con el particular amor que tengo al Reyno de Valencia y a sus naturales, me he detenido en responder a esta consulta deseando que mis muchas ocupaciones me dieran lugar para tenerles cortes como he deseado. Y ya que agora no puedo, lo aré quanto más presto pudiere desenbaraçarme para ello. Y assí se responda y diga de mi parte a don Cristóval Zanoguera, y escríbasse a aquel reyno en respuesta de la carta que él me trajo, agradeciéndoles el zelo que tienen a mi servicio y del bien de aquel Reyno. Y con esso se despache a don Cristóval.[49]
En setembre de 1603 no havia aplegat al regne cap altra notícia sobre lafer, dençà que Sanoguera arribà amb la resposta reial confirmada, pel que sembla, per un carta datada des de Valladolid el gener daquell any. La impaciència dels estaments anava in crescendo, i donat els greuges que shavien anat acumulant, era necessari insistir en la súplica. Aquest fou el sentit de la reunió dels representants dels estaments celebrada el 18 de setembre, quan determinaren lorganització duna nova ambaixada a la cort, alhora que pregaven a larquebisbe Ribera, aleshores virrei, la seua intercessió.[50]Fins el 27 doctubre no hem trobat constància de cap altra reunió; en aquesta va votar-se lelecció dun ambaixador que trametria la súplica al rei. Es féu, però, sense acudir a la casa de la Diputació ni ajuntar-se amb els seus oficials. La manca dels vots suficients, va tenir com a conseqüència que no es prengués cap resolució en aquest sentit. Davant el resultat de la primera votació, sintroduí un canvi destratègia: mitjançant una nova votació es resoldria si la súplica es feia per via de continuació i prossecució de lambaixada de Sanoguera. Dun total de disset vots, onze es pronunciaren a favor de la continuació, tres ho van fer en contra, mentre que dels tres restants, dos eren de lopinió que caldria consultar un advocat per a veure si lambaixada es considerava conclosa pel fet dhaver-sen tornat Sanoguera; laltra fou una abstenció que se sumaria a la majoria. Novament, no hi feren cap acte, ja que el fet que cinc dels presents isquessen de la junta (sense especificar-ne el motiu) donà lloc que no hi hagués el nombre suficient de persones. No obstant això, establiren que, per via de provisió, la dita ambaixada fos prosseguida i continuada per don Cristòfol Sanoguera. Les instruccions que els electes dels tres estaments donaren a don Cristòfol van ser molt precises: dipositar la lletra del regne a les mateixes mans reials alhora que, de paraula, li suplicaria allò mateix que aquesta contenia; repartir les lletres adreçades al duc de Lerma, al vicecanceller i a don Pedro Franquesa, als qui hauria de remarcar que el regne confiava molt que la seua intercessió servís com a mitjà per a lacceptació de celebrar les Corts; a més, i de paraula, suplicaria al rei que, feta la dita mercè, fossen «presents e intervinguen en aquelles tots los doctors del Supremo Consell de Aragó conforme se ha acostumat». Com a darrera instrucció, havia de mantenir-los informats de les negociacions, i no tornar al regne sense lordre expressa dels electes. Tot el que restava es deixava a lenteniment del dit Sanoguera.[51]
El 30 de novembre daquell any 1603, el virrei ja tenia la resolució reial tramesa després dhaver escoltat lambaixada de Sanoguera, i el primer de desembre comunicava als estaments la celebració de Corts a la vila de Dénia, sense especificar-ne la data exacta. Dues cartes datades en El Pardo, el 23 de novembre de 1603, adreçà Felip III al regne: una als jurats de la ciutat de València, i laltra als estaments. En la dirigida als jurats, els comunicà la seua intenció danar a principi de desembre amb el propòsit de passar la Pasqua a València, per la qual cosa, els advertia de tenir previngut i ben disposat tot el necessari, tant «en materia de posadas y bastimentos», com en tot ladient a les coses accessòries.[52]En laltra, dirigida als estaments del regne, el rei fa una referència a la petició de celebrar Corts que li van fer aquests quan ell hi estigué després de tornar de Barcelona, recordant-los que llavors li oferiren acabar les Corts en vint dies. Shi al·ludeixen també, les dues ambaixades de Sanoguera, les moltes ocupacions seues i la gran fidelitat del regne.[53]Tot seguit, els estaments van enviar el rei una carta dagraïment per lacceptació de celebrar Corts.[54]