Ausias Marc
FERRAN GARCIA-OLIVER
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Ferran Garcia-Oliver, 2009
© De la present edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es
publicacions@uv.es
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Illustració de la coberta: Ausias Marc, de Manuel Boix (fragment).
De loriginal del disc de Capella de Ministrers,
Carles Magraner: Fantasiant. Música i poesia per a Ausiàs March.
CDM © i P
Realització ePub: produccioneditorial.com
Sumari
Portada
Portada interior
Crèdits
Pròleg
1. Les armes fan los prous hòmens valer
Lascens del llinatge
Dos cavallers, dos poetes: Jaume i Pere Marc
El pelegrí de Jerusalem
Sant Jeroni de Cotalba
2. Sí com lhom ric que per son fill treballa
La vila de Gandia
La veu absent
Ausias Marc, «lo potrós»
3. Veles e vents
Jo he servit el rei de la Corona dAragó
La màscara de les paraules
Fecunda i perillosa mar
El senyor dels falcons
4. Jo són aquell de qui es deu hom complànyer
Elionor i Peirona
Doble vida
Mompalau, el ministrer
5. Escàs lloguer és dat a mon treball
Beniarjó
«Jo vull jurisdicció solament en los meus»
Marc, lagricultor
6. Car tot assaig se causa desperar
Els Martorell
Vells plets, nous fracassos
Bona boda
Lluminosa València
7. Per destruir aquell qui lha desert
En la mort de Joan Escorna
Guerres privades
Delitós sojorn
«Aquest és qui del món sen va»
8. Ma llengua té la vida e la mort
9. Apèndixs
Bibliografia seleccionada
Textos escollits
Pròleg
Lo savi pren lo profit de sa cerca
El llibre que teniu a les mans és una revisió del que vaig publicar lany 1998, i que duia per títol En la vida dAusiàs March. En aquella avinentesa, la celebració del siscentè aniversari del naixement del poeta murgí a capbussar-me en els poemes i en la documentació darxiu que podien il·luminar les traces que el senyor de Beniarjó havia deixat per la vida. Però tot just un document exhumat poc abans per Jaume Chiner demostrava que en realitat Ausias Marc havia nascut lany 1400 i no el 1397, tal com sempre shavia suposat. Això no obstant, lefemèride serví per estimular investigacions, reflexions i tot un seguit dactes entorn de la figura del cavaller de la nissaga dels Marc. De nou, una altra data assenyalada, la del cinc-cents cinquanta anys de la seua mort, esdevinguda sense cap mena de dubte el 3 març de 1459, ha esperonat una mica de moviment recordatori, si bé escàs i gairebé com una inèrcia commemorativa sense entusiasme. Afortunadament, Ausias Marc no necessita de solemnitats oficials perquè investigadors i estudiosos no deixen mai de dialogar amb els seus poemes i que, com a clàssic rotund de la literatura catalana i universal, atraga maniobres editorials, adaptacions, traduccions, antologies i, no cal dir-ho, un devot públic lector.
Ara, doncs, gràcies a linterès de Publicacions de la Universitat de València, sem presentava loportunitat de tornar a fer circular la biografia que vaig confegir del poeta de Gandia i no lhe deixada escapar. Però, per comptes de reproduir el text exactament igual com va eixir llavors de la impremta o limitar-me a lleus retocs de maquillatge, he procedit a una revisió en profunditat. Poques vegades sens permet de radiografiar escrupolosament els nostres propis treballs i les nostres pròpies deficiències, i més després dhaver transcorregut un interval de temps tan curt, i això sha dagrair. Lestructura bàsicament roman inalterada, però la redacció interna ha sofert canvis substancials. Hi ha també passatges inalterats, i, per ser sincer, jo he estat el primer sorprès de la vigència formal i de fons de diverses parts del llibre, perquè acostume a obrar amb ull crític, començant per mi mateix. La relectura dels documents i la trobada de peces desconegudes han consentit desfer alguns malentesos i corregir errors consignats en altres biografies.
Hi ha una vella discussió erudita entorn del nom de fonts del nostre poeta i cavaller que semblava tancada definitivament. Mhe vist obligat a reobrir-la, i ho dic amb recança, perquè pot pecar de bizantina, i mai no he estat un addicte de les discussions retorçudes i estèrils. En el llibre anterior, per prudència, vaig acatar la variant oxitònica «Ausiàs», però en aquesta ocasió he abraçat sense manies la paroxitònica d«Ausias». Germà Colon defensà amb fermesa laccentuació final i a ell devem al capdavall la canonització del nom Ausiàs. No és en aquest pròleg on correspon desplegar una semblant bateria de raonaments, tot i que ho hauré de fer en un altre lloc. En síntesi, Germà Colon argumentava que en terres valencianes ningú no va escriure mai un Ausies o Auzies que validaria la forma Ausias, i que, per consegüent, els partidaris de laccentuació no oxitònica mancarien de lúnic argument vàlid. Doncs bé, en tots aquests darrers anys han aparegut mhan aparegut diverses evidències escrites amb la terminació «es», a banda de les que ja disposàvem. El més interessant és que de vegades reprodueixen diàlegs, a càrrec de testimonis en processos de les corts locals del justícia. Dit duna altra manera: certifiquen la distància existent entre la llengua codificada, a instàncies sobretot de la Cancelleria reial, i la llengua parlada, més espontània i calcada dels hàbits fonètics quotidians, aquells que se sentien pels carrers i les places dels nostres pobles medievals. Un exemple només extret de La vall de les sis mesquites, un llibre publicat el 2003: a la Valldigna del trànsit del segle XV al XVI, terres immediates a Gandia i que Ausias segurament trepitjà, comptava amb un llaurador que matava les hores lliures amb la ballesta i el gos. En la paperassa oficial figura com Ausias Martí, però tothom el coneixia més aviat com a Osies, el caçador. Una prova així mateix que contradiu la suposició sostinguda per Germà Colon que el nom Ausias no hauria traspassat els cercles de la noblesa, el patriciat i els sectors benestants urbans. Les gents del camp, en la seua humilitat, imitaven els poderosos a la primera oportunitat que podien: en el menjar, en el vestir, en els pentinats o en els repertoris onomàstics amb què batejaven els fills i les filles.