Precisament, tenint en compte tots aquests canvis, era fonamental mantenir lequip de treball, el Comitè Tècnic com se li va dir, i en aquesta estabilitat va jugar una carta clau el COE. No obstant això, sha de dir que els representants institucionals, a tots els nivells, dun signe o dun altre, van saber estar a laltura, van pressionar molt poc per a provocar canvis en els directors de lesdeveniment i això fou, al capdavall, una de les bases més importants per a lèxit dels Jocs. Més encara, aquest bon comportament institucional i la unió entre les institucions, amb les seues discrepàncies lògiques, que majoritàriament es van quedar entre bastidors dins del comitè, sha convertit en un aval per als organitzadors desdeveniments a lhora de demanar competicions internacionals. Encara més, Jaime Lissavetzky, secretari dEstat per a lEsport, el suport del qual vaig tenir des del primer dia, ha encunyat el nom daquest estil de treball com lspanish model, una característica que venem a fora.
A Almeria, les coses van canviar molt i el nivell de sofriment fou bastant menor, ja que tot es planificà bé i amb el temps generós de què disposàvem. Dentrada, es va adjudicar a un expert en planificació com Fernando París, que fou director de gabinet del secretari dEstat per a lEsport amb Felipe González i després ministre Javier Gómez Navarro, lelaboració del Pla Director, en el qual es van incloure diagrames doperacions temporals que van permetre preveure qualsevol tipus dincidència i assegurar que els tràmits burocràtics, per exemple, en la construcció dinstal·lacions no afectaren lorganització i que es compliren les previsions. Realment, es féu una bona planificació. També vam tenir molt de suport. Tant les institucions com els ciutadans es van bolcar en lesdeveniment. El resultat final fou una gran satisfacció, ja que aquí, com en cap altre lloc, es van donar les condicions necessàries per a lèxit: bona organització, excel·lents resultats de lequip espanyol (que per primera vegada gairebé va igualar Itàlia i França en el nombre total de medalles, amb un augment considerable respecte a ledició anterior) i gran assistència de públic, que va omplir les instal·lacions.
Per tant, Almeria sempre serà present entre els meus millors records. Foren sis anys formidables, de gran treball, no exempts de problemes i de certes incomprensions i crítiques que han estat superades amb escreix, però, pels aspectes positius. Encara que els Jocs del Mediterrani no siguen a la primera fila mediàtica dels desdeveniments esportius, la seua organització és complicada i, salvant les distàncies, tècnicament, amb un desenvolupament molt similar als Jocs Olímpics, el seu germà gran. Hi havia 22.424 persones acreditades, 5.508 de les quals membres de les delegacions oficials dels comitès olímpics del Mediterrani, entre esportistes, delegats, entrenadors i personal sanitari; una Vila Mediterrània per a allotjar-les, amb el que això suposa de complicació logística; quaranta instal·lacions esportives de competició i dentrenament i quatre circuits de proves exteriors i tres centres de mitjans de comunicació i sis dacreditacions, entre altres tipus doficines. Tot això no és gens ni mica una qüestió fàcil, sobretot per a una ciutat de mida mitjana/petita amb 180.000 habitants. Si, finalment, a més, sacaba amb un superàvit econòmic, el nivell dautoestima i satisfacció puja molts enters. Daltra banda, segons les dades facilitades per Sofres, laudiència televisiva acumulada a Espanya fou de 25.471.000 espectadors. Hi va haver 290 hores de retransmissió en directe (230 per TVE i 60 per Canal Sur) i la màxima audiència va ser la final de futbol entre Turquia i Espanya, amb 1.250.000 espectadors (TVE2). Segons lestudi de Sofres, els Jocs generaren només durant la seua celebració 659 notícies que van ser vistes per un total de 259 milions de persones. I en premsa, sen van donar 3.305 notícies entre l1 de juny i el 6 de juliol, amb 2.948 pàgines dedicades als Jocs i un impacte de difusió de 154.758.172 exemplars (OJD) i 949.730.000 lectors (EGM).
La cosa, doncs, era ideal per a retirar-se. Però no va poder ser. Acabats els Jocs, durant lany 2006, vaig col·laborar com a assessor tècnic amb el comissionat del Govern dEspanya per a la Copa de lAmèrica de València, Ricard Pérez Casado, i després, José M. Odriozola, el president de la RFEA, em va proposar com a coordinador general del Campionat dEuropa dAtletisme de Barcelona 2010. Així que vaig continuar amb la meua faena organitzativa, viatjant un o dos dies a la setmana a la Ciutat Comtal per anar posant en marxa la gestió del campionat, durant els anys 2007 i 2008, fins al mes de setembre, en què em vaig veure obligat a renunciar en no poder-mhi traslladar a viure de forma permanent durant els dos anys que quedaven fins al 2010, encara que em vaig mantenir en el comitè i com a assessor tècnic de lorganització.
El president de la RFEA també em proposà, el març del 2008, com a coordinador general del Campionat del Món dAtletisme en pista coberta de València. Era el més lògic, perquè, al marge de ser la meua ciutat, havia estat abans el màxim responsable executiu en un campionat paregut a Sevilla lany 1991 i també havia estat al comitè organitzador que va muntar el mundial de pista coberta de Barcelona el 1995, és a dir, els dos campionats anteriors del mateix tipus fets a Espanya. Això sense comptar que vaig ser el coordinador general de lúnic mundial a laire lliure celebrat de moment a Espanya i, especialment, el coordinador general del Campionat dEuropa de València el 1998 amb el PP detenint tot el poder institucional en les seues mans: Ajuntament, Diputació, Generalitat i Govern central, i no hi havia hagut cap problema. No va poder ser perquè el PP shi va oposar rotundament o, almenys, si no com a partit, sí institucionalment a través dels seus representants en les negociacions per a la formació del comitè: línclit David Serra, aleshores secretari autonòmic dEsports, i Cristóbal Grau, regidor de lAjuntament de València. Però el culpable era molt més amunt, en el propi president de la Generalitat, instigat pel seu gran amic Rafael Blanquer, a qui no li interessava que jo estiguera en el campionat, per a manejar-lo al seu gust, cosa que no va aconseguir del tot, ja que al final tampoc va ser coordinador general qui a ell li haguera interessat.
La cosa resultava insòlita, encara més tenint en compte que els darrers vuit anys havia viscut fora de València. què havia fet jo? Si hem de fer cas a la versió oficial que van donar al president de la RFEA, en estar col·laborant amb Ricard Pérez Casado i, per tant, amb el PSOE, a la Copa de lAmèrica no podia estar al Mundial dAtletisme, deixant caure així la meua vinculació amb aquest partit. Si hem de creure la versió que donaren alguns daquests responsables polítics de lesport valencià, Grau i Serra, vetadors oficials, preferien una persona que hi haguera estat des del principi i no a mi, que encara era a les costes Almeria. I si hem de creure la pròpia intuïció i la saviesa popular, és a dir, la base de lesport i latletisme valencià, que ho té clar, el veto es va deure al personatge esmentat abans.
En qualsevol cas, la veritat és que no vaig poder estar a lorganització dun campionat del món que sorganitzava al meu poble, perquè alguns indocumentats així ho van decidir seguint consignes polítiques. Un dells, fins i tot, David Serra, ha passat tan fugaçment pel camp de lesport que no ha deixat res. Jo, almenys, per lúnica cosa que el recordaré és per haver-me vetat per a organitzar aquest campionat. Trist balanç en la seua gestió.