Potser des duna perspectiva actual se li havia demanat una actitud i, en conseqüència, unes responsabilitats difícilment assumibles per qualsevol membre de la seua classe social. Segurament hom havia posat més èmfasi en lexigència dun programa nacional reivindicatiu el nostre programa que no en la comprensió dels entrebancs reals per a tal comesa, que la feien pràcticament irrealitzable en lèpoca. Llorente, quan adoctrinava des de les pàgines del seu diari, o quan comandava el partit conservador valencià davant Madrid, sí que representava naturalment els interessos de la seua classe. Però, els representava també quan reivindicava la renaixença literària llemosina? Crec que és obligat respondre que no. En realitat Llorente shagué de partir la cara intel·lectualment parlant, és clar contra els atacs intolerants i continus de la premsa madrilenya envers els retrògrades i separatistes intents de recuperar lús literari del català. Però no sols contra periodistes i intel·lectuals madrilenys, també contra els seus col·legues valencians, enemics de laventura renaixencista i en sintonia, ells sí, amb el pensament de la classe dirigent valenciana. Breu: la burgesia valenciana ja havia assumit com a classe el canvi lingüístic al castellà i, a més a més, se sentia plenament inserida dins Espanya i el projecte de la Restauració, una vegada passats els aldarulls revolucionaris.
Era molt difícil, doncs, que les pretensions renaixencistes de Llorente, per tímides que fossen, poguessen interessar el més mínim a la seua classe social, que, com a molt, només podia acceptar-les com una dèria extravagant, o alarmant, del seu líder i de la petita colla damics poetes. Era inútil que ells ja des de linici, en els anys seixanta, haguessen deixat ben clara la distància que els separava dels clams reivindicatius eixits de Barcelona: infatigablement havien danar repetint el seu apoliticisme diferenciador. Llorente mai no varià el seu programa: el dret a la recuperació literària de la llengua i la descentralització administrativa. I res més. Res de fórmules dautogovern, ni de recuperació de drets nacionals passats, ni de lleis pròpies, ni de substitució del castellà... En fi, res del famós separatisme. Tanmateix lexemple de Catalunya, laparició del grup llombartià i el temor mateix no van permetre no ja ladhesió, sinó tan sols loblit, de les modestíssimes activitats renaixencistes per part dels representants genuïns daquesta classe dirigent i de la intelligentsia castellanitzada. Un exemple: el senyor Vives Liern, soci fundador de Lo Rat Penat i secretari de lAteneo Científico, Literario y Artístico, promou una discussió al si daquesta entitat sobre la conveniència del conreu de la «lengua valenciana», en què ell mateix intervé oposant-shi perquè ho considerava contrari a la «tendencia unitaria de la cultura contemporánea». No cal dir que el president de lAteneo, el senyor Miguel Velasco, cap de lArxiu de València, shi afegeix amb entusiasme. I no cal dir tampoc que amb pocs socis com aquest i no neren precisament pocs ja podem imaginar les possibilitats dacció de Lo Rat Penat.
Llorente, sens dubte per motius tàctics i segurament també per motius ideològics ben sentits, es negà a la politització del moviment; és a dir, a fer-lo un autèntic moviment, amb un programa reivindicatiu i una dotació infraestructural imprescindible per a fer-lo realitat. Però en canvi va servir, com més amunt he insinuat, de magnífic parapet de la Renaixença contra els atacs des de Madrid i des de la seua pròpia classe social a València. El seu prestigi i fins i tot el seu poder polític, molt més considerable del que potser hom ha pensat, aixoplugaven unes activitats més que molestes per als seus companys de classe i de partit. Es trobava entre dos focs: el model arribat des de Barcelona i lactivisme del grup llombartià, duna banda, i els atacs i la malfiança, de laltra. La situació ideal per a quedar-ne ben escarmentat. I Llorente, al contrari, va poder eixir-ne airós, respectat per uns i altres, amb una obra poètica unànimement reconeguda i transformada en model de referència. Llorente i el llorentinisme constitueixen un fenomen massa complex per a deixar-se exhaurir i periòdicament torna a cridar a les portes dels investigadors, atrets per noves perspectives.
Doncs bé, entre aquests investigadors que des dels anys noranta estan acostant-se amb noves mires al fenomen renaixencista valencià i al seu líder, i ens estan ajudant a renovar-ne lenfocament, cal esmentar en un lloc destacat Rafael Roca Ricart. Aquest jove filòleg ja ha donat a conèixer el fruit de la seua investigació en forma de diversos articles i dun parell de llibres: lantologia llorentiniana Escrits polítics (1866-1908), publicada per la Diputació de València lany 2001, en què presenta un recull molt ampli darticles polítics del líder valencià encapçalats per una introducció molt extensa i sucosa, i Teodor Llorente, el darrer patriarca, publicat per lInstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana i leditorial Bromera lany 2004, una magnífica síntesi de la trajectòria llorentiniana com a ideòleg de la Renaixença valenciana, així com del llegat literari i cívic que ens ha transmès.
Ara es presenta davant el públic amb un nou treball dinvestigació, ambiciós i de gran envergadura. Lobra té lorigen en una tesi doctoral dirigida per mi mateix, de manera que el seguiment proper de la tasca diària mha permès descobrir en Rafael Roca unes tres o quatre qualitats impagables en qualsevol investigador: capacitat de treball, intel·ligència i valentia, i una més que recomanable capacitat de diàleg. Des del primer moment vaig insistir a fer-li assumir el mateix requisit que, a mi, sesforçaren per inculcar-me els meus mestres: objectivitat per superar la propensió a identificar-se amb el subjecte de lestudi. Em feia molta por que no es deixàs arrossegar per un afany reivindicatiu de Llorente contraposat a la crua visió heretada. Era clar que no es tractava ara simplement de situar-se en el pol valoratiu de la vorera denfront elevant Llorente als altars i menysvalorant el grup llombartià. Si fos així no hauríem guanyat gran cosa. Al capdavall lobjectiu no és altre sinó afinar més en el nostre coneixement del fenomen renaixencista, descobrint en els termes justos, és a dir, precisos, el paper que hi ha tingut cadascú i entenent-ne les motivacions i dificultats històriques.
Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana no és un títol que amague precisament cap sorpresa inesperada al lector. Al contrari: és ben temàtic i ben literal, car els lectors interessats podran descobrir pàgina rere pàgina el pacient, minuciós i erudit seguiment de laparició, el progressiu assentament i la definitiva acceptació pública del seu lideratge. Llorente cappare de la Renaixença valenciana, sí. I de tal abast i tan perllongat domini que no crec gens arriscat assegurar que converteix la seua aventura literària i politicocívica en un fenomen històric no gens freqüent, si no volem atrevir-nos a qualificar-lo simplement dúnic.
No són poques les sorpreses que aporta la investigació de Rafael Roca, entre les quals destaca la fabulosa càrrega informativa proporcionada respecte als lligams de Llorente sobre els personatges clau del moviment renaixencista valencià, i les innovadores aportacions sobre el paper real exercit pel patriarca valencià al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El mallorquí Marià Aguiló, establert a València entre els anys 1858 i 1861 i mestre confessat i honorat, Constantí Llombart, l«oponent» estratègic i ideològic, i Vicent Blasco Ibáñez, l«enemic» polític i renaixencista, amaguen pocs secrets de les seues tan diverses i alhora tan intenses relacions personals després de lescrupolós escorcoll analític de Roca.