No és debades que Ricoeur es fa ressò del títol de la intervenció de Davidson sobre la interpretació, «Hard in Theory, Easy in Practice», i laplica a la traducció. En Sobre la traducció resumeix els motius daquesta paradoxa: si acceptem les idees del relativisme lingüístic, la traducció és impossible; en canvi, si les llengües no són incommensurables entre elles, llavors és perquè a la base de tots els idiomes hi ha una «llengua original» o un fons comú i universal. I aquesta segona part de la paradoxa tampoc no ha arribat gaire lluny. Semblen haver fracassat les recerques orientades cap a la llengua prístina, però també lambició generativista de reconstruir la gramàtica universal, per no dir res de les fantasies de construir un idioma artificial i perfecte, desproveït tant de qualsevol determinació cultural i comunitària com de les «excentricitats» de les llengües naturals a lhora de segmentar el món real. La fascinació davant aquest atzucac la traducció és teòricament impossible, però és un fet real, Ricoeur la comparteix amb Steiner. (Només que aquest darrer shi recrea amb fruïció, cosa que explica per què torna una vegada i una altra a reflexionar sobre les matemàtiques i sobre la música.) Ricoeur, amb un punt dironia tan refinada com implícita, sembla insinuar una paràfrasi de Montesquieu: Comment peut-on traduire?
Com sho fan, els traductors? ens demana Ricoeur. Arribats en aquest punt, el lector ja deu haver-se adonat que la seua és una proposta a cavall entre la resignació estoica i loptimisme circumspecte: la traducció perfecta només és un ideal al qual no sarriba mai; la dialèctica entre la fidelitat i la traïció ens acompanya permanentment; la nostra aspiració ha de ser la duna correspondència entre original i traducció, però sense identitat entre ambdós textos. Al capdavall, i aparentment sense que lautor ho faça de manera deliberada, la seua meditació sobre lofici del traductor ens transmet ecos dalguns temes fonamentals en la seua filosofia: la interpretació, lalteritat, la identitat, el reconeixement. En efecte, resulta difícil de llegir aquestes conferències sense recordar constantment De linterprétation (1965), Soi-même comme un autre (1990) o Parcours de la reconnaissance (2004). Ni que només siga a tall de metàfora, novament. Ricoeur planteja el problema de la relació entre loriginal i la traducció com una qüestió en què les categories fonamentals són les didentitat i diferència. El procés de traducció, ¿no demana també una feina, prèvia i simultània, dinterpretació? El nostre autor fins i tot ens dóna les claus de com funciona aquest mecanisme hermenèutic: no va de la paraula al text, diu ell, sinó que comença amb un profund coneixement de les entranyes de la cultura a què pertany el text original, passa tot seguit per una adequada comprensió del text i va a parar als mots, primerament tots un per un, i finalment els mots clau, que sovint són el complexíssim resultat destil·lat a partir de molts textos, danys i anys acumulant connotacions, de la història i la vida mateixa de tota una comunitat lingüística. Ricoeur està pensant, òbviament, en la traducció filosòfica i en els maldecaps que hi donen determinats conceptes; els seus exemples són ben representatius de la problemàtica dels Grundwörter: Vorstellung (Schopenhauer, per exemple), Aufhebung (Hegel), Dasein o Ereignis (Heidegger), etc. (els deixem deliberadament sense traduir...). ¿No és això un treball dinterpretació, també? Més encara: la voluntat del traductor, en última instància, ¿no és que el text original es reconega en el text traduït? ¿No deu ser que la diferència entre loriginal i la traducció, lalteritat que les separa, alhora simbrica amb lequivalència de sentit que els uneix? I ¿no és aquesta, precisament, una bona definició de ladequació o, si es vol, una forma didentitat?
Traduir un text sobre la traducció no deixa de ser una experiència ben curiosa, com una mena de joc despills divuitesc, com sentir la severa admonició duna veu que tothora et parla sobre el que li estàs fent, a ella, i precisament in fieri. Les reflexions de Ricoeur produeixen aquest efecte amb una insistència tenaç. Per sort, per al lector això té poca importància, o no gens. Després de llegir Sobre la traducció, hom es queda amb la impressió que Ricoeur, amb tota la raó del món, deixa la tasca de la traducció al seu lliure albir, indefensa en un territori ple de risc, entre les diverses Escil·les i Caribdis de les oposicions binàries que analitza. La fidelitat i la traïció, el sentit i la lletra, han estat objecte de debat des que les persones van començar a reflexionar sobre la traducció, i continuaran sent-ho mentre hi haurà traduccions. O, el que és el mateix, mentre hi haurà necessitats de comunicació. Algú dirà que és una lliçó ben elemental, però potser convindria mirar-sho amb més calma, abans de proferir un judici tan sever. Aquest llibret és una agradable invitació a reflexionar-hi.
GUILLEM CALAFORRA
Benaguasil, juliol de 2007