Lagrupació, doncs, estava formada únicament per estudiants, però la seua activitat no estava clarament vinculada a la naturalesa escolar dels seus membres, sinó que les reunions es dedicaven principalment a qüestions literàries i al debat sobre els temes més variats: «discutíamos las más transcendentales cuestiones filosóficas, políticas y sociales» (Sánchez Santiró, 1998: 220). En tot cas, cap als anys 1850 ja existia una primera societat estudiantil que predicava valors de tolerància política i igualitarisme: no hi havia jerarquies i es basava en normes estrictament democràtiques, amb respecte al diferent ideari polític. Malgrat sols abastar un nombre molt reduït dels estudiants que concorrien al claustre, no era lúnica expressió de companyonia del XIX: també hi havia grups de tunes i de serenates, que organitzaven estudiantines en els canvis dautoritats acadèmiques, a final de curs, i en altres fites del calendari universitari. Les serenates, però, a més dactes lúdics, també podien servir de mecanismes de queixa col·lectiva, en un sistema en què la protesta estava totalment prohibida (Sánchez Santiró, 1998: 215-220).
El nucli fundador de la societat La Estrella va conformar, el 1858, una segona societat, el Liceo, que va suposar la pèrdua de tot el tarannà universitari i escolar que tenia la seua predecessora, en tant que els seus membres no eren universitaris. Així, segurament tant per la probable passivitat de lalumnat com per la ja assenyalada forta disciplina, quedà buit lespai de les societats estudiantils a València. Sense capacitat dorganització col·lectiva i sense llibertats, era difícil potenciar la creació de societats literàries o científiques (Perales, 2009: 15).
Amb lassociacionisme estudiantil desdibuixat cap a la dècada dels seixanta del segle XIX, lúnic fet destacable de la Universitat de València fou la dimissió del rector José Pizcueta, que va ser substituït per Vicente Noguera el qual, al seu torn, va haver de dimitir el 30 de setembre de 1868 amb lesclat de la Revolució Gloriosa. Arran daquesta revolta es va transformar radicalment la vida i la normativa de les universitats, i es va alliberar lestudiant de lobligatorietat dassistir a classe. La revolució va suposar leliminació de les llistes tancades de llibres i del control ideològic, i laparició dels estudis pràctics. És en aquest context quan apareixen els gabinets, el Museu i el Jardí Botànic: lestudiant va passar de ser un espectador a ser un subjecte actiu en laprenentatge (Sánchez Santiró, 1998: 222-224).
El Sexenni, com va apuntar ja en els anys vuitanta Marc Baldó, fou, per a la història dEspanya,
un autèntic terratrèmol polític i social, que va remoure a fons els fonaments de lordre burgés doctrinari, construïts des de la dècada dels anys trenta. Les contradiccions del sistema liberal isabelí esclataren de colp: les forces democràtiques i/o republicanes, incubades durant més de trenta anys, reptaren lordre establert. [...] El món de les idees també es va somoure: la ideologia democràtica, generada lentament durant dècades, va assaltar lescena històrica; la idea de progrés va inundar lespai i va arrasar amb els obstacles dels moderats. Si el sistema educatiu previ, de Pidal i Moyano, es basava en nugar curta lescola i tallar-li les ales a la universitat, ara els revolucionaris atacaven els recels conservadors i es disposaven a donar-li a lensenyament la llibertat regatejada (Baldó, 1986: 161).
Institucionalment, durant el Sexenni, la Junta Revolucionària de València amb el suport de professors krausistes es va llançar a un ambiciós programa dampliació destudis. A lInstitut sestabliren càtedres destudis aplicats (Química, Topografia, Dibuix i Mecànica Industrial); es va crear lEscola dArtesans, per a obrers; i es va obrir una Escola dEnginyers Agrònoms tutelada per la Sociedad Económica de Amigos del País. A la Universitat sincorporà la Facultat de Farmàcia, les escoles de Notariat i dArquitectura; a la Facultat de Medicina es van reprendre els estudis de llicenciatura i es completaren fins al doctorat; en Ciències es va afegir la secció dExactes, i es va restablir Filosofia i Lletres fins al grau de doctorat. El motor de totes aquestes reformes fou Eduardo Pérez Pujol, membre de la Junta Revolucionària i també, en aquell moment, rector de la Universitat de València. Però, per a portar-les a terme calien recursos econòmics inexistents i, a partir de 1872, la major part de les escoles va tancar (Baldó i Mir, 2000: 24-25). En tot cas, el Sexenni va significar un canvi rotund. La Universitat va créixer, aparegué lestudiant lliure, els demòcrates decretaren labolició dels rígids controls doctrinaris, sinstaurà la llibertat de càtedra, sanul·là, com hem dit, la llista tancada de manuals... Però el més rellevant, pel que fa al nostre estudi, fou laparició dassociacions de caràcter cultural (Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 96).
2.2 EL CENTRO CIENTÍFICO-LITERARIO
Aquest període revolucionari va generar un flux constant diniciatives que intentaven la creació de societats de caràcter polític i cultural. Germán Perales assenyala dos projectes: per una banda, un ateneu impulsat des de lInstitut de Secundària Provincial, dirigit per Vicente Boix, exclusivament dedicat a lestudi. Per una altra, un centre literari, científic i cultural que van promoure un grup descolars amb la intenció de generar debats al seu si. Així, dos mesos després de la revolució es va constituir formalment aquest últim Centro Científico-Literario, que fins i tot va generar una revista non nata: El Pensamiento Juvenil (Perales, 2009: 17).
El centre havia de ser «de reunión, científico-literario, donde se egercitaran [sic] los socios de esta clase de trabajos y donde contarían, al propio tiempo, con un gabinete de lectura, especialmente de periódicos». En altres paraules, una iniciativa de caire cultural i científic per tal que els estudiants complementaren la seua formació acadèmica. La nit del 14 de novembre de 1868, alumnes de les distintes facultats van intentar constituir-lo, no només amb lobjectiu dampliar els seus coneixements, sinó també de debatre, segons La Gacetilla, «algunas cuestiones en armonía con la calificación de dicha sociedad» (Sánchez Santiró, 1998: 226). Tanmateix, el nombre dassistents fou insuficient i van haver desperar una convocatòria més massiva. En tot cas, veiem com aquest centre era bastant similar a les associacions del període anterior, amb el matís que, en aquest cas, lobjectiu era abastar una major quantitat destudiants. Aquesta diferència es pot traduir en termes polítics: enfront de lelitisme anterior, simposà una percepció més democràtica, de participació general.
El 19 de novembre, els estudiants de les distintes facultats van tornar a reunir-se per redactar els estatuts de la societat, amb una comissió de les facultats de Dret (Sales Ronda i José Manteca), Medicina (Romagosa i Cano Sechent), Filosofia (Piñeiro Marín), Farmàcia (Esed Martínez) i Ciències (Monserrat Fernández). Finalment, deu dies més tard, es va celebrar un míting a la llotja, organitzat pels estudiants universitaris, per a presentar a la resta de lalumnat els objectius del centre, que sintetitzem en les següents paraules: «unión escolar, la ilustración de los socios, y la propagación de esta misma ilustración» (Sánchez Santiró, 1998: 226-227). És a dir, agrupació de tots els estudiants, desenvolupament cultural daquests i propagació dallò après; un precedent del que serà, uns anys més tard, lextensió universitària.