Els cursos de la Càtedra de Valencià de lInstituto de Idiomas eren semestrals i voluntaris, i podien matricular-shi no només professors i alumnes de la Universitat, sinó també totes aquelles persones, homes i dones, que tingueren algun títol o grau acadèmic, professionals o amb algun càrrec civil, militar o eclesiàstic. Els grups eren de deu a quinze alumnes, i les classes simpartien en la Facultat de Dret, a un preu de quaranta pessetes per a la gent aliena a la Universitat, i de trenta per als universitaris. A més, hi havia algunes matrícules gratuïtes que costejava lAjuntament (20), la Diputació (5), la Fundación Olóriz (10) i el Centro de Cultura Valenciana o lAteneo Mercantil, des de 1920. Durant els primers cursos, lInstituto tingué un gran èxit, i tenia recolzament tant de la Universitat com també de la ciutat (Mancebo, 1994: 67). La llengua més sol·licitada era langlès, seguit pel francès i lalemany. Les llengües clàssiques tenien una matrícula escassa, probablement perquè estaven complementades per les assignatures de lletres. És curiosa lassistència a lesperanto, i que litalià no tinguera més importància, però cal destacar lesforç i la modernitat de dotar la societat valenciana, i no només làmbit universitari, dun instrument de cultura i de treball que era cada vegada més necessari.
Aquest Instituto de Idiomas va funcionar satisfactòriament fins a laparició dun decret de 18 de febrer de 1927, pel qual, prenent com a exemple València, sampliava a totes les universitats lestabliment daquests instituts, en la línia de la modernització i de la reforma universitària que la dictadura proposava, però també va suposar un major intervencionisme del Ministeri en la Universitat de València, i això provocà complicacions en el funcionament.
Ladaptació de València a les normes del decret fou aprovada al mes de juliol següent. En els vuit anys de funcionament havia augmentat molt el nombre dalumnes, encara que els títols ni tan sols tenien validesa oficial, i des de la institució se sol·licitava, entre altres coses, que fora respectat el professorat que fins aquell moment impartia els ensenyaments i que es reconeguera la validesa i loficialitat dels certificats que shi expedien. LInstituto de Idiomas, des del decret de 1927 fins al del 19 de maig de 1928, fou un tema recurrent en les actes de la Junta de Govern.
Amb la reforma de Callejo es van produir modificacions importants, com la supressió de la Càtedra de Valencià i dels estudis esperantistes. La primera donà origen a la petició del Centro de Cultura Valenciana, informada pel seu president, José Sanchis Sivera, que es recuperara, i la resposta fou que no hi hauria problemes per al curs següent, el 1930-31. Pel que fa a lesperanto, es contestà que sinformaria a la Facultat de Filosofia i Lletres. En tot cas, com veurem, la instauració de la República va donar un nou gir a lInstituto. Una altra de les activitats impulsades des de la universitat en aquests anys fou la Cátedra Luis Vives. Concretament, un grup de professors catòlics va utilitzar la figura de lhumanista per crear, semblant a la Cátedra Vitoria de Salamanca, lassociació i càtedra que porta el seu nom. Un dels principals instigadors fou Carlos Riba, així com també lAcademia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil (CEM) de la qual ens ocuparem més tard.
La creació daquesta càtedra cal relacionar-la amb la recuperació del catolicisme durant la dictadura, amb arrels que es remunten a la Liga Católica valenciana (1901), en la formació de la qual, així com també en la creació del CEM, havien intervingut professors de la Universitat, com ara Luis Gestoso i Rafael Rodríguez de Cepeda. El professorat catòlic, per descomptat, va agafar amb entusiasme la idea, que tenia dimensió política nacional: la creació de la càtedra complia en part els objectius de la nova Junta de Relaciones Culturales (1927), que tractava de suplantar la tasca de la Junta para la Ampliación de Estudios (Mancebo, 1994: 71-72).
Al març de 1927, Carlos Riba va pronunciar en lAcademia Valencianista del CEM una conferència sobre Vives, titulada «Luis Vives en Inglaterra». També va publicar un article, «La cátedra de Luis Vives y la universidad de Valencia», en el número monogràfic que la revista Cultura valenciana, també òrgan del CEM, va dedicar-li. La revista arribà a mans del director general dEnsenyament Superior i Secundari, Wenceslao González Oliveros, i larticle de Riba lelogiava. Enfront del descontent general, les veus que sajustaven a lideari oficial eren molt ben rebudes. Les universitats estaven, deia Riba,
sacudidas por el estremecimiento de renovación de la hora presente, dedicadas a repasar su historia, exhumar sus olvidadas tradiciones, a revisar sus grandes valores espirituales [...]. Es la hora del renacimiento universitario que pone a prueba en la dura piedra de los hechos la fuerza interna de cada universidad, el caudal de su contenido ideal e histórico, el valor positivo de sus enseñanzas y su filiación en el árbol frondoso de la ciencia española [...]. Reanudemos la tradición fundando la Cátedra de Luis Vives [...]. Cuando todo esto no sea un sueño, sino una realidad, habremos demostrado que Luis Vives es en Valencia algo más que una estatua en el patio de su primer centro docente y un rótulo en una de sus calles... (citat per Mancebo, 1994: 73).
A més, a açò shi afegí la visita de Foster Watson a València, labril de 1927, també convidat pel CEM, qui havia costejat una placa de roure a Oxford dedicada al temps en què Lluís Vives va fer classes allà:
El día 2 vino a valencia el profesor inglés Foster Watson, acompañado de su esposa, siendo recibido por una numerosa comisión de catedráticos de nuestra Universidad. El señor Watson, que se ha distinguido por sus estudios sobre Luis Vives, asistió a varios actos culturales, organizados por nuestra Universidad y por el Centro Escolar y Mercantil.13
Aquest moviment que associava jesuïtes, universitaris, polítics i Lluís Vives va tenir com a primer resultat la creació de lAsociación de Amigos de Luís Vives (1927), sota el patronat de la Universitat i amb domicili en la seua seu. La finalitat fonamental nera «la publicación y difusión de sus obras y la enseñanza de sus doctrinas en cursos y conferencias, organizados con la preocupación de que llegue su influencia a todas las clases sociales y especialmente al pueblo, cuya educación y mejora en todos los órdenes es una de las notas predominantes en los trabajos de Luis Vives». Un any més tard va començar a publicar un òrgan propi, Annales el logotip del qual fou dissenyat pel conegut artista Arturo Ballester, que sincloïa en la publicació Cultura Valenciana de lAcademia Valencianista del CEM, i fins i tot també sintentà, dacord amb larticle 2 dels estatuts de lorganització, traduir les obres completes de Lluís Vives (Mancebo, 1994: 73-74).
Però larticle de Carlos Riba fou el que va impulsar la creació de la càtedra. González Oliveros va enviar un telegrama al rectorat on explicava que «La Junta de Relaciones Culturales acordó anoche a mi propuesta, fundar en esa universidad una cátedra Vives, en memoria y para estudio por profesores nacionales y extranjeros de las obras del inmortal polígrafo» i, pocs dies més tard, nenvià un altre on deia que el «Ministro de Estado y Presidente del Consejo de Ministros aprobó ayer creación cátedra Luis Vives que queda con tal aprobación definitivamente fundada. Felicito con todo entusiasmo esa universidad por carácter vindicación para ella y para cultura decoro España que tiene tal homenaje insigne humanista» (Mancebo, 1994: 75).