Fins ara hem fet un repàs de les principals estructures i característiques de lassociacionisme estudiantil durant la segona meitat del segle XIX. Hem vist com lestudiantat va monopolitzar la cultura universitària i va generar múltiples activitats a través dateneus i acadèmies. Els alumnes van cultivar, de manera independent, allò que més els interessava, tot aprofitant loportunitat que els brindava la Universitat de València, com a espai intel·lectual i de sociabilitat.
Més endavant tornarem sobre aquestes societats estudiantils, però ara ens centrarem en el que, a principi del nou segle, va tractar-se de fomentar des de dalt, és a dir, des de les instàncies universitàries. Aquestes iniciatives van venir esperonades per tot el moviment cultural que va caracteritzar Europa a finals del dinou i que va incidir en Espanya, sobretot, arran la crisi del 1898.
1. Sobre les característiques de les distintes carrosses i dels altars, vegeu Pedraza (1982: 72-115).
2. Sobre el Gabinet dHistòria Natural, vegeu: <https://www.uv.es/uvweb/museu-historia-natural/ca/museu/passat-present-1286032558696.html> [consultat el 22-11-2018].
3. Per a un estudi exhaustiu de les publicacions i revistes estudiantils entre els anys 1875 i 1921, vegeu Perales (2009: 127-145).
4. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 16.
5. Valencia Ilustrada. Revista semanal de ciencias, artes, literatura, industria y comercio, any I, núm. 1 (1877), p. 3.
6. Ibíd., any II, núm. 6 (1878), p. 45.
7. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 10.
8. Ibíd., p. 16.
9. Ibíd., pp. 30 i 55.
10. Ibíd., pp. 23, 83, 135 i 279.
CAPÍTOL II
UNS PRIMERS BATECS DE CULTURA UNIVERSITÀRIA
1. LAUTONOMIA UNIVERSITÀRIA
En els darrers lustres del segle XIX moltes coses van canviar: avanços tècnics, nous partits, activació de moviments socials... Aquestes transformacions van fomentar una consciència de lesperit nacional. Tots aquests elements van donar pas a la literatura del noranta-vuit, bona part de la qual va sorgir de la universitat. De fet, a partir de 1890 era un tema comú la crisi de la universitat en les converses entre els intel·lectuals, polítics i professors (Macías Picavea, Costa, Giner de los Ríos, Cossío, Ramón y Cajal, Unamuno...) (Baldó i Mir, 2000: 27).
La dècada dels noranta del segle XIX es pot qualificar com una etapa de crisi en tots els aspectes de la societat i, per tant, de conflicte i canvi. Tot i això, el debat intel·lectual, científic i polític ja havia sorgit unes dècades abans, sobretot després del fracàs de Sedan. El darwinisme va promoure, des de mitjans de segle, la publicació a Europa de nombrosos escrits, discursos, programes i proclames sobre el problema de la raça, en molts dels quals es feia referència (directa o indirecta) al discurs biològic o cultural de les nacions, tant des duna perspectiva contrària al progrés que sestava vivint com, també, a favor. En làmbit espanyol, aquesta confrontació entre tradició i modernitat es va portar a terme comparant els valors de la ciència i de la religió com a mitjans més o menys adequats per al desenvolupament dels pobles. Així, les conferències, els debats periodístics, els assajos, la creació literària i altres produccions en el marc de la comunicació social de lEstat sobre la qüestió tingueren un doble rerefons: una pugna entre tradicionals i moderns que amagava un combat entre catòlics i seglars. Aquesta pugna, com no podia ser daltra manera, també es va manifestar en la universitat i, sobretot, entre el jove estudiantat (Suárez, 2007: 32 i ss.; Sánchez Santiró, 1998: 47). No per casualitat una de les obres que estem resseguint ací porta com a títol Católicos y liberales (Perales, 2009).
La Universitat, amb grans figures com Ramón y Cajal, se sentia forta, però també necessitada de canvis. En els darrers anys del segle havien aparegut nombroses crítiques des de dins de la institució contra lactuació dels governants. El regeneracionisme dUnamuno o Altamira, així com també els corrents de la Institución Libre de Enseñanza, en són alguns exemples. Però la reforma era molt difícil: els intents de renovació pedagògica xocaven amb loposició de lesglésia i del moviment integrista catòlic. Tanmateix, semblava clar que calia descentralitzar la institució universitària per assolir lautonomia administrativa, financera i intel·lectual (Mancebo, 1994: 29).
Daltra banda, la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines va provocar, en 1898, una commoció tremenda. El desastre, amb el brou de cultiu dels debats ja esmentats, va provocar una forta crítica social i cultural, un desig de regeneració que anava indestriablement lligat a la necessitat de reforma. Una de les conseqüències en fou la creació, en 1900, del Ministerio de Instrucción Pública i Bellas Artes, encapçalat per Antonio García-Alix, que va proposar un projecte dautonomia universitària. Tot i no ser aprovat, la idea sobrevolà les actuacions dels catedràtics i professors de les universitats espanyoles. De fet, els dos projectes dautonomia que es van proposar en el primer terç del segle XX (el de García-Alix de 1900 i el posterior de César Silió, en 1919) no van arribar a implantar-se, probablement per la despesa econòmica que suposaven. En tot cas, és en el context daquell primer intent que cal entendre la proposta de la celebració del quart segle de la fundació de lEstudi General de la Universitat de València, del qual parlarem més tard (Peset, 2002: 15).
El segle XX es va iniciar, així, amb desitjos destablir lautonomia universitària, a lestil de les universitats europees més avançades (Guia, 2001: 18). En els primers anys de la centúria, la universitat encara seguia el model liberal imposat per la Llei Moyano de 1857, caracteritzat per dos trets fonamentals: el control del govern sobre la institució per a que transmetera lideari adequat, allunyat de la influència eclesiàstica, i la centralització del poder de decisió. Shavia creat un cos de catedràtics a làmbit nacional i els rectors eren gairebé delegats del govern. La universitat va quedar reduïda, així, a un departament governamental (Mancebo, 1994: 29).
Lany 1901, el primer titular del nou Ministeri dInstrucció Pública, tot just creat, va preparar un projecte de llei dautonomia universitària, on es redefinia el Claustre universitari, amb velles i noves funcions, entre les quals hi havia la delegir el rector de la universitat. Tanmateix, el projecte no va passar la tramitació parlamentària i, així, lautogovern universitari, la llibertat de càtedra o el reconeixement de les associacions destudiants continuaren sent objecte de reivindicació, plantejada sovint amb circumloquis com el que es presentà a lassemblea universitària celebrada a València el 1902.