En aquest sentit la trajectòria de Joan Manuel Serrat és ben notòria. Serrat sorgeix dintre de la Nova Cançó quan aquest moviment ja està prestigiat i sapunta una fita simbòlica en negar-se a cantar en espanyol al XIII Festival dEurovisión el 1968. El gest fou aplaudit i el cantant sumà popularitat sense que ningú observés que Serrat renunciava a desafiar el règim cantant en català al Royal Albert Hall. Aquella renúncia no tingué cap transcendència a Europa i en canvi sí que en tingué lèxit de la mediocre Massiel, imatge de lEspanya desenfadada i festiva que començava a desplaçar la de tricorni i sotana. Posteriorment, el cantant del Poble Sec, temptat pel mercat hispà, va acabar de buidar aquell gest, i es convertí en un cantant espanyol amb un tènue vincle sentimental i anecdòtic amb els orígens barcelonins. Contrastant amb la integritat dun Raimon, una Maria del Mar Bonet, o un Lluís Llach, Serrat va fer les Espanyes i les Amèriques com un Julio Iglesias qualsevol. Havent apostat al cavall catalanista quan era el favorit, acabà posant el seu prestigi al servei del PSOE , ni més ni menys que la pròpia Massiel. Després de la LOA PA, el terrorisme dels GAL i la corrupció metastàtica dels darrers anys de Felipe González, Serrat, en ple míting electoral, demanava al president enfonsat pels escàndols «más de lo mismo». En plena afirmació del populisme espanyol més groller, Serrat acudiria a la Plaça Monumental amb la ministra de Cultura per donar suport a un acte testimonial curull de significat en una ciutat designada com antitaurina.
Passar de la nit del franquisme al crepuscle de la Transició va fer que moltes figures ambigües es retallessin amb precisió contra la claror ideològica que sanava imposant a mesura que la societat guanyava perfil polític. Aquell cínic «contra Franco estàvem millor», pronunciat durant la Transició, també volia dir que la forma genèrica destar contra «el règim» shavia acabat i ara un estava a favor o contra aspiracions més concretes, més locals i precises, com ho és sempre la vida real de les persones. Aquella vida, a Catalunya, durant les tres dècades i mitja de dictadura, i en contrast amb el centre de la Península, havia estat molt impregnada per la societat civil, que a partir dels anys setanta i en els vuitanta semblà afeblir-se fins a desaparèixer en una mena de socialització de legoisme i la disbauxa més o menys mediterrània.
A Catalunya la desmobilització de la societat civil començà amb la dissolució de lAssemblea de Catalunya després de la històrica manifestació de l11 de setembre de 1977, i resultà en la impossibilitat des de llavors de refer el front comú per defensar de manera conjunta i ordenada les qüestions de país. La fragmentació enfortí el centralisme en un moment en què es trobava ideològicament afeblit. Poc després del globus sonda que fou el 23-F, el PSOE atemptà contra lautogovern català amb la LOA PA, i es produí la primera de les agressions postfranquistes contra la llengua, lanomenat manifest dels 2.300, amb el qual intel·lectuals espanyols suposadament desquerres proclamaven el seu franquisme essencial atacant la reaparició del català a lesfera pública.
El darrer intent doposar un moviment cívic de resistència al neoespanyolisme desquerres, que prenia cos amb un discurs aparentment classista i en realitat racista, que equiparava cultura catalana amb burgesia, fou la Crida a la Solidaritat. La Crida, que naixia amb la participació inicial de tres mil persones, es constituí ben aviat en un moviment amb el suport dentitats com Òmnium Cultural, el CIEMEN , la Unió Excursionista de Catalunya i lOrfeó Català. La Crida omplí el Camp Nou el 24 de juny de 1981 amb el lema «Som una nació». Aquell mateix dia lextrema dreta havia planejat un gran atemptat a lestadi. Però no era sols de la dreta, que es feia malveure la Crida. També va provocar les ires del PSC quan denuncià la LOA PA, a favor de la qual els socialistes catalans havien votat aquell mateix any. Aleshores la Crida aconseguí convocar 350.000 persones al Passeig de Gràcia per protestar contra aquesta llei, que després seria declarada inconstitucional, tot i que a la pràctica acabaria aplicant-se. La Crida va ser un moviment de resistència pacífica a les inèrcies del règim anterior, alhora que denunciava el mal anomenat pragmatisme dels partits. Aquests, que ja havien intentat aturar-ne la formació, van acabar o combatent-la, com féu el PSC , o procurant tutelarla, com féu CiU.
Don sortia la por a lactivisme democràtic? Què ho feia que, de manera molt gradual però inconfusible, la tramoia política de la Transició sanés burocratitzant i alienés de manera creixent aquella societat civil que a Catalunya havia fet de dic de contenció del franquisme? El franquisme també shavia basat en un movimiento i havia apel·lat a unes classes populars que forniren la carn de canó per a la guerra primer i, més tard, la primera línia de defensa de limmobilisme jeràrquic. Els partits sorgits de la Transició no tenien cap altre model dinstitució que el franquista. Què hi ha destrany que en ocuparles nadaptessin els mecanismes? Les diputacions, els ajuntaments, aquestes eren les eines de la política, i estaven farcides de personal que els havia donat contingut durant moltes dècades. Es tractava de gent acostumada a unes rutines i amb uns tics que no es podien modificar amb una simple declaració de principis.
En parlar dactivisme és imprescindible fer esment de lesdeveniment periodístic més important del postfranquisme, la publicació del diari Avui, el primer en llengua catalana des del final de la Guerra Civil. Aquest diari va ser un dels signes més visibles de la Transició, tot un símbol de lesllavissada política, ja que la publicació dun diari en català fou impossible en vida de Franco. I la de lAvui, que tenia el permís demanat de temps enrere, fou una de les «concessions» que els franquistes sabien que no es podrien estalviar. Tenia raó Josep Faulí quan veia en lAvui el «símbol, representació i mostra del gran problema que calia resoldre, que era el problema català» (Faulí, 2004: 117).
LAvui sortí al carrer el 23 dabril de 1976, quatre mesos i mig abans de la data prevista, que era l11 de setembre, perquè el promotor, Josep Espar Ticó, dubtava que les condicions polítiques espanyoles estiguessin prou madures per sostenir la democràcia i va considerar preferible «que si lAvui havia de morir com a diari a causa duna involució política a Espanya, era millor que el matessin que no pas fos un nonat» (Cadena, 2004: 106). Fixem-nos-hi: la premsa catalana reneix amb plena consciència que aviat pot deixar dexistir, conscient, això és, que el franquisme, que aleshores es debatia entre resoldre la seva continuïtat dins la democràcia o perllongar la dictadura, no era cap altra cosa que lestat latent de la guerra en una societat dividida ontològicament en bàndols incompatibles.
Però la complexitat de la Transició cal mesurar-la en la literatura, oimés perquè és làmbit que millor indica levolució social de la llengua i el compromís intel·lectual amb el país des de mitjan anys seixanta. La ràpida recuperació de ledició en català al llarg de la dècada provocà pors i polèmiques entre els autors que havien obeït la consigna de la hispanització i gaudit del protagonisme en els mitjans de comunicació. Després, alguns daquests autors shan trobat políticament descol·locats i han disfressat la mala consciència amb atacs duríssims a la represa institucional de la llengua. Embolicats amb la bandera del progressisme, han desvirtuat la història del país, i han maldat per esborrar de la memòria col·lectiva el fet que la literatura en castellà no tingué practicants delit a la Catalunya republicana. Sols cal comparar el prestigi de la literatura catalana actual amb el que tenia la davantguerra per adonar-se que el conformisme amb què se segellà la Transició va buidar de contingut emocional la relació dels catalans amb la seva literatura i va rebaixar-ne lambició. Són anys difícils per a ledició en català, que resulta comercialment deficitària a causa dun públic que llegeix poc i que, ensinistrat durant dècades a llegir en castellà, troba incòmoda la lectura en la llengua pròpia.