Amb la dictadura estructurada en un calendari que partia de lany de la Victòria i entesa sempre com a continuació de la guerra, la Transició fou la vertadera postguerra. A aquesta època, molt més que a les dècades anteriors, que perllongaren el conflicte per altres mitjans (repressius duna banda i resistencials de laltra), saplica la constant observada per Peter Sloterdijk en els acabaments de les conteses bèl·liques, quan el balanç de les forces històriques impulsa vencedors i vençuts a avaluar les premisses culturals pròpies a la llum dels resultats obtinguts als camps de batalla. En general, diu Sloterdijk, els vencedors interpreten els resultats com una confirmació de la seva orientació, que així queda reforçada, mentre que els vençuts en la mesura que no senganyen o dissimulen els seus errors amb excuses han desbrinar les raons del fracàs. Daquesta manera poden de vegades arribar a la conclusió que lensulsiada, no la causà únicament la superioritat militar de lenemic sinó també febleses pròpies, la falta dadequació de la pròpia conducta a la situació objectiva, un posicionament fatalment equivocat respecte del món (Sloterdijk, 2008: 17-18).
No hi ha cap dubte que el tradicionalisme espanyol safermà pregonament durant el franquisme i es consolidà en la Transició. Larranjament polític a la mort de Franco no sols corregí la històrica dimissió de la Monarquia el 14 dabril de 1931 sinó que enfortí la legitimitat duns poders reals que havien trontollat durant la República, shavien llançat a la conquesta de lEstat en un joc de tot o res lestiu de 1936, i havien intentat garantir la seva permanència liquidant físicament o moral loposició durant quatre dècades de dictadura. Loposició, en la mesura que encara representava els perdedors de la Guerra Civil, demostrà, tot i que en graus diferents, haver copsat la seva feblesa constitutiva, cedint al xantatge militar que imposà el continuisme amb una transició; sense ruptura, és a dir, un canvi de forma sense canviar el personal. Està per fer-se una història crítica de les forces republicanes (a Catalunya tot just sha encetat) escrita no pels ideòlegs del franquisme i el neofranquisme sinó amb distància i desapassionadament. Però res del que ha passat de la Transició ençà sexplica sense la revisió que necessàriament van fer els perdedors respecte de la relació entre les idees que abraçaren durant la Guerra i la situació objectiva a Espanya i al món. Només cal considerar la desaparició total i definitiva de lanarquisme com a doctrina política (lanarquia constitutiva de la societat catalana són figues dun altre paner), desaparició que no sexplica ni de bon tros per la repressió, per constatar el grau de la correcció portada a terme per la societat que emergí del franquisme.
Així, doncs, retinguem la idea de la Transició com a postguerra en el sentit de cessament de les hostilitats i reorganització de la societat partint de les implicacions meditades i païdes del resultat del conflicte. Amb la mort del dictador esdevenia possible firmar una pau social que, respectant els privilegis dels guanyadors, obria una escletxa a la participació delements que provenien de la clandestinitat i representaven la pluralitat política, cultural i nacional de la societat espanyola. En aprovar-se la Constitució que es redactà sota la tutela de lexèrcit es donaven per acabades les hostilitats trenta-sis anys després de la victòria de Franco. Tot i així, la Transició no fou tant la superació dels conflictes, que es mantingueren latents durant tot aquest període, com lamnistia que sacorda al final duna guerra per reubicar tothom en una nova legalitat que els vençuts, en acatar-la, doten de legitimitat. Heus aquí per què la reconciliació simposà com a dogma i argument decisiu per extraure la concessió de legitimitat dels únics que podien atorgar-la. Aquest regust de final de conflicte, sovint barrejat amb un optimisme desmesurat respecte de la maduresa política dels espanyols, es troba en les versions més cofoies de la Transició. Per exemple, en la idea duna oposició que sacrificà assenyadament els seus objectius en nom duna democràcia integradora, idea expressada per Raymond Carr i Juan Pablo Fusi en un llibre en el qual les sigles ERC no apareixen al llarg glossari dabreviacions de forces polítiques, ni el nom Tarradellas a la llista dactors. Consignem, sense discutir-ne les implicacions, que en general els historiadors de la Transició han amagat el to social i cultural que tingué la Catalunya republicana abans del 36, condonant lenorme dèficit democràtic que suposava suprimir-ne la memòria i donar per bona la societat sortida del franquisme com a horitzó definitiu de les ambicions de la Catalunya autònoma. En aquesta manca dhonestedat historiogràfica hi ha larrel intel·lectual dels malentesos que shan succeït sense treva al voltant de les reivindicacions catalanes dençà de la Transició.
Que la guerra no havia acabat ben bé el 1975, i que així ho entenien sectors influents del franquisme, ho demostra la violència desfermada en el seu bàndol quan va morir Franco, una violència que, tot i que fou explicada com a manifestació dun extremisme minoritari, en realitat tenia pregones arrels en el franquisme sociològic i un ampli ressò dins lexèrcit i els cossos de seguretat de lEstat, com es comprovà amb els diversos intents de fer descarrilar la reforma. Dos anys abans de la mort de Franco i fins al final dels anys setanta, les joventuts feixistes, sovint amb la complicitat de la policia, desfermaren un autèntic terrorisme, especialment a Barcelona, fent esclatar bombes en cinemes, restaurants, i associacions veïnals, incendiant llibreries i colpejant vianants per obligar-los a repetir consignes feixistes. Aquestes accions condicionaren la negociació de la pau i la redacció de la Constitució, com també les condicionà la remor de sabres que acompanyà tot aquest procés fins que va haver passat el 23-F. Dirigides per personatges de lala més dura del franquisme, com els generals García Rebull i Iniesta Cano, ladvocat Blas Piñar, o els anteriors ministres Utrera Molina, Girón de Velasco i Ruiz Jarabo, les joventuts feixistes portaven la provocació al carrer amb una clara voluntat de proveir el «Bunker» amb el pretext que buscava per frenar levolució política del règim. Per a una capa de la població espanyola el temps semblava no haver transcorregut. Quan arribà la mort biològica del dictador, els semblà una incidència inoportuna però al capdavall relativa dins el bucle duna història que per a ells shavia aturat el 1939.
Els diversos intents dinvolucionisme daquells anys, tot i que fracassats en la demencial voluntat de fer anar enrere les manetes del rellotge, demostren que una part de la gran família política que configurà el franquisme havia estat víctima del miratge de limmobilisme que ella mateixa havia escampat com a mètode més o menys eficient per monopolitzar el poder. Aquest sector estava encara immers en una història que shavia anat descomponent fins que es convertí en una baluerna florida i polsosa per a les noves generacions. El franquisme, tal com lentenien aquells sectors nostàlgics, representava una societat endarrerida que, per uns anys i mentre durà el prestigi de lEix, optà per organitzar-se sobre larcaisme autoritari més irracional i més bèstia. El mateix 23-F ens dóna la clau per interpretar aquesta persistència dins la cultura política de la Transició. La clau no és el concepte de desmemòria, ni tampoc el suat pacte de loblit. Si creiés en el valor científic de la psicoanàlisi, potser parlaria dun inconscient col·lectiu i un trauma no superat. Des daquesta perspectiva, el 23-F hauria estat un retorn a lescena primària, i així ho indicaria el fet que el capità general de València redactés un ban inspirat en el que proclamà el general Mola el juliol de 1936. Però el «¡se sienten, coño!» de Tejero tenia poc a veure amb el «¡viva la muerte!» de Millán Astray i els trets de la seva pistola reglamentària sols van fer saltar una mica de guix del sostre del Congrés dels Diputats. Cert, tots dos eren uns eixelebrats extrets dalguna obra de Valle-Inclán. Cap dells tenia la més mínima possibilitat de sortir-sen sense tenir al darrere lastúcia freda dun Alfonso Armada i dun Francisco Franco, respectivament. Però Tejero, i encara més Armada, sabien la distància que hi havia de Salamanca 1936 a Madrid 1981, dun moviment recolzat en el feixisme italoalemany a un complot que pretenia torçar el braç de loposició sense trencar-lo.[1] Per això, més que de regressió inconscient a lescena del trauma, cal parlar destat de latència duns elements arcaics i en darrera instància violents que emergeixen el 23-F, però que, comprimits i folkloritzats dins aquest aspecte teatral, es reinscriuen en el nou ordre democràtic i treballen per mitjà de la legalitat. La clau de la Transició no és tant, doncs, que consolidés el franquisme sociològic alhora que desmantellava el polític, com que el mateix franquisme havia estat la precipitació en estat pur dunes disposicions que la democràcia desplaçava transitòriament de la superfície de la vida pública a lespera de poder reactivar-les en un ambient políticament favorable.