Aquestes conviccions han motivat que rellegira tot el que havia publicat fins ara, en ocasions de manera una miqueta dispersa, impel·lit per les circumstàncies de la vida acadèmica. Aquesta relectura ha comportat una reordenació i contextualització del corpus, una reflexió en sentit ampli que ha donat com a resultat una reescriptura actualitzada cercant, sobre tot, una coherència discursiva que proporcionara unes pàgines grates i profitoses a les persones interessades en la qüestió. Perquè ni la Història ha de ser reducte científic exclusiu dun conjunt selecte diniciats, ni la seua lectura ha de convertir-se, necessàriament, en una mena de turment capaç de desanimar el més esforçat dels seus conreadors. No obstant això, vull advertir abans de continuar endavant que aquest llibre és, sobretot, un llibre dHistòria i que, per això, he procurat que reunira tots els requisits que exigeix aquesta disciplina pel que fa a la metodologia, el tractament de fonts i laparat crític. Tanmateix, també ha estat una aspiració personal no sé si assolida que lenfocament, lestil i el llenguatge resultaren clars i amens, amb la finalitat que el seu contingut es poguera convertir en un instrument útil per a prendre consciència del problema que aborda. Amb els temps que corren, no podem permetrens el luxe dignorar les lliçons que ens brinda el passat. Paga la pena conèixer, i assumir, com els nostres avantpassats van desafiar i, en ocasions, van superar els impediments que el clima i el medi van interposar en la seua vida quotidiana. Daquesta manera, potser puguem entendre millor el present; un present en què segueixen, vius i a flor de pell, els mateixos episodis catastròfics que la història ja sencarrega de recordar-nos. A lésser humà li costa aprendre, malgrat els colps i encara que «a colps es fa la vida». Però, amb el present que alguns sobstinen a construir-nos rebutjant els ensenyaments de la Història, resulta molt difícil preparar el futur; un futur que sens presenta tan incert com enigmàtic.
Deia que, amb aquest llibre, pretenc exposar les meues reflexions sobre la vigència duna realitat secular i intrínsecament lligada a les gents daquesta terra. La tasca no és fàcil. La majoria de les vegades és complicat traslladar al paper i, per extensió, a una opinió pública heterogènia i plural, la complexitat que conté un problema: les seues causes, les seues conseqüències, les solucions que es van idear per a superar-lo al llarg dels segles, per quin motiu tenim avui la sensació que sha avançat poc, o més aviat gens A més a més, la dificultat augmenta si volem fer-ho duna manera senzilla, clara i directa. Lhistoriador sempre dubta si el seu treball és, a més de llegit premissa fonamental, entès i tingut en compte perquè, en última instància, els poders públics puguen utilitzar-lo i, daquesta manera, contribuïsca al benefici de la societat. Ja ho he dit: no és senzill desentranyar els arcans del passat ni transmetre la seua utilitat, encara que constituïsca una tasca apassionant per a qui té la sort de poder-shi dedicar. Sabem que en lactualitat està de moda parlar sobre el comportament del clima. Investigar aquest tema en segles passats i analitzar-ne la influència sobre les societats del moment, amb totes les variables que obliga a manejar, constitueix un repte tan suggestiu com complex de resoldre.
Ara bé, com podem transmetre amb claredat i eficàcia les claus de qualsevol assumpte de manera que siguen immediatament compreses en qualsevol fòrum? En el cas que ens ocupa, la sequera i la inundació o, si es vol, la manca i lexcés daigua en les terres del País Valencià, troben una magnífica definició, que tots podem entendre perfectament, en la cançó titulada Al meu país la pluja que, allà per 1983, va escriure Raimon. La cançó, plena de lirisme i sentiment, impactant com tantes altres del cantautor de Xàtiva per la manera que retrata lescola que va patir en la seua infància, aconsegueix descriure en les primeres estrofes, de manera molt bella i no menys precisa, el formidable inconvenient que, per a les terres valencianes, ha constituït, des de sempre, el fet que la pluja «no sàpiga ploure». El mes doctubre de lany anterior, havia tingut lloc la terrible pantanà que es va dur per davant la presa de Tous i que va submergir nombroses poblacions de la comarca de la Ribera del Xúquer, algunes de les quals van haver de canviar-ne la localització per si el desastre es repetia. Raimon es trobava en aquells dies a Xàtiva i a punt va estar de ser testimoni directe de la imponent descàrrega daigua que, en poques hores, va alimentar la terrible crescuda1.
Probablement és a partir daquella data fatídica quan lopinió pública va descobrir el fenomen que els científics denominen gota freda, terme que es va popularitzar immediatament. Fins a tal punt van prendre consciència les gents del carrer de lentitat del problema, que podria dir-se que van marcar en els calendaris particulars les tardors de cada any per a estar previngudes. Des daleshores albirem gotes fredes per tots els llocs cada vegada que el cel comença a enfosquir-se, quan tot just sacaba lestiu. Potser, cal atribuir a les dramàtiques jornades viscudes en aquesta tardor de 1982 el renovat interès per un esdeveniment meteorològic que, històricament, conserva episodis memorables al País Valencià. Els corresponents al segle XVIII són tractats amb detall en aquest llibre, però en la memòria col·lectiva haurien de romandre ben fresques les conseqüències, entre daltres, de les grans riuades i inundacions del Xúquer de primers de novembre de 1864; la famosa i tràgica «de Santa Teresa», patida a Oriola pel desbordament del riu Segura el 15 doctubre de 1879 o la, no menys dramàtica, del Túria al seu pas per València, per aquestes mateixes dates, però lany 1957.
Quan Raimon, mesos després de la pantanà, va crear la cançó que dóna títol a aquest llibre, potser perseguira agitar i despertar del somni de la història, el record daquesta amenaça que ha aguaitat les terres valencianes des de temps immemorial. Qui sap si la intenció era redescobrir i actualitzar un retall del pas sat comú perquè tots el coneguérem millor. No és estrany en lautor: ja shavia embarcat en empreses de gran transcendència. Recordeu com va aconseguir que lobra dels grans poetes en llengua catalana, des de ledat mitjana fins a lactualitat, superara les estretes fronteres per on discorria i entrara, per la porta gran, en els dominis de la cultura popular per a escampar-se entre les gents del carrer que van descobrir, amb agraïda sorpresa, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan de Timoneda o Salvador Espriu, entre daltres.
Raimon és concís i directe quan descriu el comportament de la pluja en aquest país: afirma rotund que la pluja no sap ploure en aquestes terres i, incapaç de trobar termes mitjans, o plou poc o plou massa. La qüestió és, que ho faça com ho faça, els resultats són sempre tràgics: si plou poc és la sequera, però si plou massa és un desastre. La solució passa, com suggereix, per dur la pluja a escola i ensenyar-la a ploure? O haurem de ser nosaltres els qui deurem daprendre la lliçó per a poder prevenir i desafiar, amb garanties, lamenaça? Entendrà el lector que, després de molts anys de rastreig en els arxius i amb alguns centenars de pàgines escrites damunt de lesquena, menamorara de la cita raimoniana, model de precisió i de capacitat de síntesi, i decidira conferir-li el caràcter que mereix.