QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE
SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ EN LEDAT MODERNA
QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE
SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ EN LEDAT MODERNA
Armando Alberola Romá
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquest estudi forma part dels resultats del projecte dinvestigació Catástrofes naturales, ciencia, técnica y política en la España mediterránea durante el siglo XVIII (HUM 2006-08769), finançat pel Ministeri dEducació i Cultura del Govern dEspanya i els fons FEDER.
© Del text: Armando Alberola Romá, 2010
© Daquesta edició: Universitat de València, 2010
Coordinació editorial: Maite Simon
Fotocomposició i maquetació:
Assessorament lingüístic i correcció: Màrius Gomis (Servei de Promoció del Valencià, Universitat dAlacant) Coberta:
Il·lustració: Antoni Miró, Núvols daurats 2002 (Acrílic s/llenç, 46x33) Sopalmo, Col. Particular. València Disseny: Celso Hernández de la Figuera
Al meu país la pluja no sap ploure:
O plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com sha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
(Raimon: Al meu país la pluja, 1983)
A Charo, per tantes i tantes coses. I per sempre.
A Max, company, en el record.
ÍNDEX
PRÒLEG de Carles Cortés
INTRODUCCIÓ
1. MEDI FÍSIC, CLIMA I RISC NATURAL. EL PAÍS VALENCIÀ EN EL SEGLE xviii
1.1. Un país de contrastos: el mite del «Levante feliz»
1.2. Una hidrografia complexa: característiques i comportament dels rius valencians durant el segle xviii
1.3. La iniciativa camperola: recerca i aprofitament exhaustiu de laigua
1.4. Un exemple de sistema hidràulic històric: el pantà de Tibi i els assuts de lhorta alacantina
1.5. Un ràpid colp dull al clima imperant en el segle xviii
2. ENTRE LA MANCANÇA I LEXCÉS: SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ DURANT EL SEGLE xviii
2.1. Quan el cel no vol ploure: rogacions, sermons i altres remeis
2.2. «Si plou poc és la sequera»: el dèficit productiu en lagricultura valenciana
2.3. «Si plou massa és el desastre»: avingudes i inundacions durant la centúria il·lustrada
2.4. Les observacions meteorològiques en lEspanya del segle xviii
3. UN EXEMPLE DRAMÀTIC: LES INUNDACIONS DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA DE LA TARDOR DEL 1776
3.1. Les avingudes del riu Túria: un problema secular
3.2. El transport de fusta pel riu Túria: una activitat tradicional i un perill potencial
3.3. La riuada doctubre del 1776
3.4. La riuada de novembre del 1776
3.5. Les conseqüències de les riuades: avaluació de danys, propostes tècniques correctores i conflictes judicials
4. EXTREMISME CLIMÀTIC I CRISI: ENTRE LAPOGEU REFORMISTA I LA GUERRA DEL FRANCÈS
4.1. Reformisme agrari i realitat climàtica: el comte de Floridablanca en la Secretaria dEstat
4.2. Els efectes de lextremisme climàtic en els anys vuitanta: desastres naturals, crisis i epidèmies
4.2.1. Febres, males collites i crisis de subsistències
4.2.2. Lincrement de les calamitats a les acaballes de la dècada
4.3. De la caiguda de Floridablanca a la vespra de la guerra del Francès: sequera, inundacions, malaltia i avalots
5. REFLEXIÓ FINAL
6. BIBLIOGRAFIA CITADA
PRÒLEG
Quan érem menuts ens preguntàvem quin era el miracle de la pluja. Com era possible que els núvols, aquelles espesses masses que semblaven cotó-enpèl, descarregaren aigua. I encara més, quan feia molt de fred, podien llançar flocs de neu, com bocins de cotó... Recorde que quan vaig començar a viure a Alacant, ja fa daixò molts anys, quan vaig iniciar els meus estudis universitaris al Campus de Sant Vicent del Raspeig, em cridava latenció com la comarca es paralitzava quan queien quatre gotes i de quina manera els alacantins sabocaven al balcó per veure el miracle de laigua. Han passat vint anys i ara sóc jo el primer que memocie quan, en aquestes comarques tan seques, plou, molt o poc, però sempre que els núvols llancen aigua em sent feliç.
Ara he tingut la sort dentendre molt més els orígens de la meua felicitat. He pogut llegir, davantmà, el llibre dArmando Alberola Quan la pluja no sap ploure. Tan bon punt em va contar el projecte, vaig entendre de seguida el perquè del títol, lapreci que Armando té envers la música i la poesia de Raimon. La saviesa popular al costat dels textos dels nostres autors clàssics sempre ha estat el motiu dinspiració del cantautor xativí i, és ben cert, que la cançó a la qual fa referència el títol del llibre que ara presentem, és un dels encerts més decidits de Raimon per a retratar la idiosincràsia dels valencians. Amb aquest assaig he descobert que no es tracta dun fet nou, això de les sequeres i de les riuades, de lèpoca actual. Sempre he tingut les meues prevencions davant de les afirmacions rotundes del canvi climàtic tan de moda ara. És obvi que alguna cosa de grossa està passant... Aquesta és la màgia de la Història: amb una revisió del passat, podem entendre que no estem davant dun fenomen nou. Tot al contrari, des que tenim dades contrastables hem tingut períodes en els quals, com diu la cançó, al meu país, la pluja no sap ploure.
Així, el llibre dAlberola ens permet aproximar, aprofundir i conèixer els episodis dramàtics dexcés o de manca daigua al País Valencià durant ledat moderna. Daquesta manera, per exemple, he descobert que el meu estimat riu Serpis o riu dAlcoi, que sempre lhe vist tan pacífic i disciplinat, el 4 doctubre de 1779 va desfer els ponts de Gandia, segons relatava el botànic Cavanilles. Digual manera, he conegut que un escriptor català del segle divuit que havia trobat a les classes de la Facultat, el Baró de Maldà i el seu Calaix de sastre, aporta el seu nom, loscil·lació Maldà, per definir les catastròfiques variacions atmosfèriques que es van produir en la seua època i que ell va tractar dexplicar en els seus textos.
Tot això, ens serveix per a entendre que aquest és un assaig escrit des del rigor científic, un producte lògic dun historiador reconegut i prestigiat com és Armando Alberola, tot i que i aquest és el principal mèrit des duna perspectiva divulgativa i, per què no, lúdica. La seua lectura és amena i àgil, de manera que es converteix, sens dubte, en un manual de consulta i de referència per qualsevol interessat en la matèria. El llibre està farcit dexemples i danècdotes que ens serveixen per a entendre com eren els nostres avantpassats i com reaccionaven davant dels períodes crítics de la meteorologia. Així, he conegut com al meu descregut poble, Alcoi, sorganitzaren des del mes de maig fins a novembre del 1725 una sèrie de rogacions religioses per a demanar que ploguera i que no es fera malbé la producció de blat. Quan laigua va fer la seua presència, a mitjans de novembre, sorganitzà un tedèum que omplia de goig els habitants de la ciutat, tot justificant que laigua haguera arribat per acció divina. Uns exemples que són incorporats sense cap valoració subjectiva i que sofereixen al lector perquè puga extraure les seues pròpies consideracions.