Paracels, en un període de la seva vida, havia estat en contacte amb la indústria minera; era coneixedor de molts dels minerals que shi explotaven i també coneixia els mètodes i procediments de lalquímia. Arran daixò, va utilitzar a bastament substàncies químiques com a medicaments dús intern. Creia que compostos com els clorurs dantimoni i dor, el sulfat de coure, derivats del bismut i de larsènic o sals de plom actuaven com a agents alliberadors de les forces purificadores que, en restablir lequilibri químic del cos, duien a la curació de les malalties.
17 / 100
DE HUMANI CORPORIS FABRICA
ANDREAS VESAL INICIA ELS ESTUDIS ANATÒMICS MODERNS
(1543)
Fins a principis del segle XVI, les classes de medicina es caracteritzaven per ser totalment teòriques. El professor, assegut a la seva càtedra, comentava les obres de medicina clàssiques, sobretot les del metge grec Galè, que eren llegides en veu alta per un lector. En molt poques ocasions la classe sacompanyava duna dissecció humana. En aquests casos, el professor es limitava, sense tocar per res el cos en dissecció i a través dun altre assistent, a mostrar les relacions entre les descripcions anatòmiques llegides i el que presentava el cos dissecat. Això anà canviant quan molts metges van començar a practicar disseccions per si mateixos.
Va ser al nord dItàlia on lestudi de lanatomia pràctica va tenir una forta embranzida, ja que fins i tot artistes com Leonardo da Vinci i els seus contemporanis van fer nombroses disseccions danimals i éssers humans, i van realitzar dibuixos precisos i exactes de les seves observacions. A la Universitat de Pàdua, per exemple, molts professors van començar a baixar de la seva càtedra per fer les disseccions ells mateixos. Comença, també, la tradició dadjuntar excel·lents il·lustracions als seus tractats danatomia, la qual cosa els feia més comprensibles i didàctics.
El flamenc Andreas Vesal, professor a Pàdua, va ser lanatomista més destacat daquella època. A través de les seves disseccions sadonà que allò que deien els textos clàssics sobre lanatomia humana sovint no es corresponia amb el que veien els seus propis ulls. Amb la idea de divulgar aquelles anomalies i amb la voluntat de promoure una nova visió anatòmica, va recollir les seves observacions en el llibre titulat De humani corporis fabrica, il·lustrat amb més de tres-cents gravats del dibuixant Jan Stefan van Calcar, deixeble de Ticià. El llibre, que està dividit en set parts, conté acurades descripcions anatòmiques dossos i cartílags, lligaments i músculs, venes i artèries, nervis, òrgans dels aparells digestiu i reproductiu, cor i pulmons, cervell i òrgans dels sentits. Es tracta dun compendi anatòmic molt superior al que fins aleshores shavia publicat en aquesta matèria. Si bé cita freqüentment Galè, el corregeix més de dues-centes vegades, i atribueix les errades a la fidelitat descriptiva del que el metge grec havia observat en els animals i transposat als humans (Tu, Galè, que et vas deixar enganyar per les teves mones, li diu en el pròleg del llibre).
Laparició de la Fabrica de Vesal marca una fita en el progrés de la medicina i de lanatomia humana en especial. El valor històric de la Fabrica de Vesal rau en laportació de molts descobriments personals que enriquiren el saber anatòmic, en la claredat i la força de les descripcions, en la bellesa i destresa didàctica de les seves il·lustracions i, sobretot, en limpuls que la seva aparició va donar als estudis anatòmics posteriors, ja més centrats en lestudi directe del cadàver que no pas en la mera lectura dels textos clàssics.
El llibre, que consagrava Vesal com el fundador de lanatomia moderna, va ser publicat a Basilea lany 1543, i es va convertir en un referent dels corrents més innovadors de la medicina de lèpoca. Començava a imposar-se una pràctica mèdica basada en lobservació directa del cos humà i les seves malalties.
18 / 100
SEMINARIA CONTAGIORUM
GIROLAMO FRACASTORO PROCLAMA UNA TEORIA DEL CONTAGI DE LES MALALTIES INFECCIOSES
(1546)
Des de la més remota Antiguitat, les malalties infeccioses sempre han estigmatitzat els malalts que les pateixen. La por de contraure la mateixa afecció i patir-ne les conseqüències ha fet tothora mantenir una actitud de rebuig gairebé innata. Laïllament dels malalts i la privació del contacte amb ells mateixos i qualsevol peça de roba o objecte que els pertanyi ha estat sempre una mesura de prevenció immediata.
Si bé aquesta idea del contagi ha estat present en gairebé totes les cultures al llarg de la història, no va ser fins lany 1546 quan el metge i erudit italià Girolamo Fracastoro, amb la publicació del llibre De contagione et contagiosis morbis et eorum curatione, aportà una explicació racional dels mecanismes i la naturalesa del contagi. En aquest treball, després de descriure les malalties infeccioses conegudes fins aleshores, establia el concepte de seminaria contagiorum (llavors vives capaces de contagiar la malaltia) com a forma de transmissió de les malalties infeccioses.
Segons Fracastoro, el contagi es verificava per tres vies principals: per contacte directe amb els afectats, per la presència de les llavors de la malaltia en peces de roba o objectes dels afectats i a través de la inspiració de laire infectat amb els seminaria patògens.
Establí també la separació dels conceptes dinfecció com a causa i el depidèmia com a conseqüència i proclamà que malalties infeccioses específiques són el resultat de contagis específics.
Les autoritats sanitàries de nombrosos països, influïdes per aquestes idees, sovint, en casos de brots epidèmics, van establir i impulsar mesures anticontagionistes com les quarantenes, els aïllaments, les fumigacions o la creació de llatzerets. Mesures que no sempre van ser acceptades per tota la població afectada ni tampoc, de vegades, de forma unànime, per la mateixa comunitat mèdica. Es proposava lluitar contra unes entitats intangibles i invisibles que suposadament duien el contagi i que, sotmeses a les mesures oficials, tampoc semblava que remetessin efectivament, i causaven greus perjudicis a leconomia i la població dels indrets empestats.
Amb tot, les concepcions de Fracastoro van prevaldre majoritàriament entre la classe mèdica fins ben entrat el segle XIX, quan es va desenvolupar la teoria dels gèrmens com a possibles agents de la transmissió infecciosa. Una circumstància que ha dut alguns historiadors de la medicina a considerar Girolamo Fracastoro com el pare de lepidemiologia moderna.
19 / 100
CIRCULACIÓ MENOR
MIQUEL SERVET DESCOBREIX LA CIRCULACIÓ PULMONAR DE LA SANG
(1553)
Els mecanismes de la circulació de la sang van ser totalment desconeguts durant molt de temps. Evidentment es coneixia el batec del cor, però no se sabia a quina raó obeïa. De fet, tampoc es coneixia la relació que existia entre la sang i el cor, òrgan al qual satribuïa un paper més aviat relacionat amb els afers espirituals i emocionals. Malgrat les observacions de cossos dissecats, les idees fisiològiques relacionades amb la sang i la seva circulació eren confuses i errònies. Shavia arribat a la conclusió que les artèries només contenien aire i que lòrgan que produïa la sang i la distribuïa a la resta de lorganisme era el fetge.