Lentusiasme, lardor del treball universitari, la salut perfecta són, malgrat tot, de curta durada. Els accessos i les crisis es comencen a multiplicar. El cos es venja de malentesos pesats.
Malentès professional. Esclata amb laparició dEl naixement de la tragèdia, lany 1871, que desagradarà i fins i tot enfurirà els filòlegs dofici. Sha plantejat descriure un llibre daquesta mena? Un llibre no tant de recerca seriosa com dintuïcions vagues, metafísiques: letern conflicte entre el caos i la forma. Malentès pel que fa a les amistats, també. Regularment va a Bayreuth amb motiu de la trobada anual amb el Mestre, torna a Tribschen, es converteix en company de viatges per Europa, però sadona que Wagner, atrapat pel seu dogmatisme fanàtic, la seva arrogància, representa tot allò que ell refusa i que, sobretot la seva música, no convé al seu estómac: el fa emmalaltir. La música de Wagner ofega escriurà, és un naufragi, shi ha de nedar contínuament, submergeix com un corrent palpitant, caòtic. No es toca fons quan te lescoltes. En canvi, Rossini li ha despertat ganes de ballar. Això per no parlar de Carmen, de Bizet. Malentès sentimental: les seves demandes de casament, fetes de manera abrupta, només reben negatives. I, finalment, malentès social. Perquè no arriba a encaixar ni en lenrenou mundà de Bayreuth ni en els cercles dels professors i dels savis.
Tot plegat, difícil dafrontar. Cada semestre tot és més dur, més impossible. Cada cop més sovint, sent mals de cap terribles que lestaquen al llit, en la foscor, gemegant de dolor. Els ulls el fereixen, amb prou feines pot llegir, escriure. Cada quart dhora de lectura o descriptura el paga amb llargues hores de migranyes. Demana que li llegeixin, perquè els seus ulls tremolen només dentrar en contacte amb la pàgina.
Nietzsche busca un compromís, demana que el descarreguin dun curs i no tarda a demanar que lalliberin de tot lensenyament a linstitut, de manera que li donin un any sabàtic per respirar, recuperar-se, refer les seves forces.
Però no serveix de res.
Al mateix temps, el que en aquell moment es proposa com una cura li marca el seu futur: grans caminades i grans moments de solitud. Contra els dolors llatzerants, terribles, aquests dos remeis. Fugir de lexcitació, de les sol·licituds, de les agitacions del món, que sempre ha de pagar al preu dhores de patiment. I caminar, caminar durant llarg temps per dispersar-se, distreures, oblidar els cops de martell dins de les seves témpores.
Encara no ha estat pres per la mineralitat dura de les altes muntanyes o per la sequera perfumada dels senders rocosos del Sud. Camina, sobretot, per les vores dels llacs (el llac Léman, amb Gersdorff, sis hores de caminada cada dia), o senfonsa en lombra dels boscos (els boscos de pins de Steinabad, al sud de la Selva Negra: «Camino molt, a través dels boscos, i tinc remarcables xerrades amb mi mateix»).
Al mes dagost de 1877 es troba a Rosenlaui, on viu com un ermità: «Només que en algun lloc pogués tenir una casa petita, com aquí, caminaria de sis a vuit hores cada dia, component els pensaments que de seguida anotaria en un paper.»4
Però res no li surt tal com voldria. Els dolors són massa forts. Les migranyes el claven al llit durant dies, els vòmits el retorcen de dolor tota la nit. Els ulls li fan mal, i va perdent visió. Al mes de maig de 1879 presenta la dimissió de la universitat.
* * *
Aquí sobre la tercera gran època de la seva vida. Deu anys, des de lestiu de 1879 fins als primers dies de 1889. Durant aquest temps viurà de tres petites pensions que li permeten sobreviure molt modestament, allotjar-se en petits albergs, pagar el tren que el duu de la muntanya a la mar, de la mar a la muntanya, a vegades fins a Venècia, per visitar Peter Gast. És llavors que es convertirà en el caminant sense comparació que la llegenda ens indica. Friedrich Nietzsche camina, camina com si treballés. Treballa caminant.
Des del primer estiu, descobreix la seva muntanya, lAlta Engadina, i lany següent el seu poblet, Sils-Maria. Laire hi és transparent, el vent viu, la llum tallant. Com que detesta la calor sufocant, hi passarà tots els estius, fins al final (excepte lany de Lou). Escriu als seus amics (Overbeck, Köselitz) que ha descobert la seva natura, el seu element, la seva mare, que hi ha trobat «els millors camins que pugui esperar el gairebé cec en què mhe convertit, i laire més tònic».5 És el seu paisatge, shi sent com lligat per la sang «o encara més».6
Des del primer estiu, camina tot sol fins a vuit hores cada dia, i escriu El viatger i la seva ombra.
Gairebé tot ha estat pensat mentre feia camí i gargotejat amb llapis en sis petits quaderns.7
I passarà lhivern a les viles del sud, sobretot a Gènova, a la badia de Rapallo, i més tard a Niça («Em passejo una mitjana duna hora al matí, tres hores a la tarda, amb un bon pas, sempre pel mateix camí: que està prou bé per suportar la repetició»),8 i a Menton un únic cop («He trobat vuit caminades»).9 Els turons seran el seu cavallet descriptura, i el mar la seva gran volta («El mar i el cel pur! Per què abans em torturava!»).10
I caminant, dominant el món i els homes, compon a laire lliure, imagina, descobreix, sexalta, sespanta del que troba, molest i atrapat per tot el que li passa en les seves caminades.
La intensitat dels meus sentiments em fa riure i estremir a la vegada sovint mha passat de no poder deixar la meva habitació per la ridícula raó que els meus ulls estaven envermellits, i per què? Doncs perquè la nit abans havia plorat més del compte, durant les meves llargues caminades, i no pas unes llàgrimes sentimentals, sinó unes llàgrimes de felicitat, cantant i vacil·lant, atrapat per una mirada nova que marca el meu privilegi sobre els homes davui.11
En deu anys escriurà els seus llibres més importants, des dAurora fins a La genealogia de la moral, de La gaia ciència fins a Més enllà del bé i del mal, sense oblidar Així parlà Zaratustra. Es converteix en lermità («trobar-me de nou ermità, i fer deu hores cada dia de caminada dermità»),12 el solitari, el viatger.
* * *
En aquest cas, la marxa no és com passa en Kant el que distreu del treball, aquella higiene mínima que permet al cos refer-se dhaver estat assegut, encorbat, partit per la meitat. Per a Nietzsche es tracta de la condició de lobra. Més que la seva relaxació o fins i tot el seu acompanyament, caminar és pròpiament el seu element.