28
Sacseig donades. Març de 1883. Cabina luxosa del iot Vanadis. Vanadis, Freia, deessa de lamor, la bellesa i les bones estacions. Balanceig. Don Claudio està llegint al llit. Truquen a la Porta: Pase! Entra Verdaguer: Amb el vostre permís, don Claudio, venia a saber com us trobàveu avui. Don Claudio tanca el llibre: Una mica refredat. Vanadis. John Bauer, el pintor suec de follets i trolls, la representarà amb una desmaiada cabellera rossa que destria amb les mans, com un mantell i un fermall dor, asseguda davant dun mar àrtic ombrejat per uns núvols llagrimosos en un cel crepuscular, el pintor, la dona i els fills moriran ofegats al llac Vättern, en el naufragi del seu vaixell. Verdaguer sapropa al llit: Heu esmorzat ja? Sí, no gaire però he esmorzat. Heu de menjar si voleu restablir-vos, us ho dic per experiència..., quan vaig estar malalt els millors guariments van ser els aliments i laire del mar, vindreu a passejar, avui? No, fa un temps massa ventós i no em ve de gust sortir..., només dono voltes a la pèrdua del pare, a la meva edat i encara... Això diu molt de vós, don Claudio, lamor als pares el premia ja Déu en aquesta vida i el difunt marquès era un home excepcional i un bon pare, però heu de fer-vos a la idea que ell no us voldria veure trist ni malalt i teniu lobligació de refer-vos de lànima i del cos. Claudio mira el sostre: Sí, la resignació hauria de ser també una virtut. Verdaguer assenteix mentre sencamina cap a lull de bou: I ho és, encara que no estigui escrit, ja que forma part de la fortalesa dels esperits. Claudio es redreça i posa bé els coixins: Vau pujar a la ciutat, ahir? Sí, vaig voltar tot Tànger..., ara que ja la conec un xic, de veritat que magradaria que hi anéssim plegats. El marquès shi interessa distretament: Hi ha molta gent als carrers? Verdaguer aparta la cortineta i mira la ciutat des de la finestrella. Vanadis, ressons wagnerians: Der Ring des Nibelungen.
29
Llarga platja, falutxos atrotinats, mariners bruns. Verdaguer explica el seu passeig: Al port, alguns homes remant a les seves barques i molts altres ajaguts al sorral de la platja, mirant arribar les ones, sense sortir daquella estranya somnolència que domina els altres dies terribles fills del profeta. I els carrers?, ha insistit don Claudio des del llit. El poeta enfila un carreró de la medina. Pot sentir el seu respirar. Per una finestra, perduda en el blanc i locre de les façanes, treu el cap una bonica noia somrient, una cara ornada per cabells negres sota una esquitllada de sol. Entra en un carrer més ample on una filera de vells esparracats sestan asseguts a terra, silenciosos. Se sent de lluny una queixosa música mora. Sapropa al so. Ve dun cafè. Verdaguer hi entra. Uns quants clients, amb gel·laba, estan asseguts a terra fumant dels narguils, lesquena arraconada a la paret. Enraonen calmosament i callen en veurel. Davant seu, uns tamborets amb les tasses de te. Al fons, el grup de tres músics. Segueix la melodia: Solemnitat, melancolia dolça, sabor de pobles i temps antics. La darrera elegia dels bards del mahometisme, plorant sobre les tombes dels conqueridors de mig món. El poeta assegut també a terra, davant la tetera, sels mira fascinat. Tanca els ulls i aquells estranys acords li amaren la imaginació. Vau visitar algun monument interessant?, vol saber don Claudio. Estances buides de lalcassaba, passeig solitari i sinuós per la vastitud decadent de cambres i recambrons, corrents daire que alcen una pols cendrosa. Surt a la terrassa des don es veu el mar. Mira lhoritzó indefinit per boires llunyanes. Les cigonyes es deixen portar pel vent: Com un món de color i fantasia. Com una pintura de Fortuny. Com magradaria tenir la paleta dels grans pintors per traduir al llenguatge aquestes impressions. Cloqueig planyívol de gavines.
30
Color i fantasia, recalca el canonge Collell al seu pupil, tanta fantasia com color, el món és la infantesa i la joventut..., tot el que ve després..., però no creguis, en Cinto tenia el seu caràcter, i tant si el tenia! Un cop de porta furiós retruny per tota laula del seminari. Un jovençà Verdaguer nha sortit duna revolada. Es mira irat un paper que duu a la mà. Suspens!, exclama en veu baixa. Lestripa, larruga i el llença. Es topa amb dos companys: Ei, Cinto, on vas amb tanta pressa? No respon, arriba al final del passadís i tanca furibund una altra porta. Entra a la saleta on Collell, el seu confident; està assegut, llegint. Lamic alça la vista sense fer gaire cas de la indignació del poeta: Si no fos perquè aquí vaig néixer, crida, perquè és aquí on tinc els amics, on un dia em vaig enamorar, on tinc pares i germans i el cor i la vida, et diria que no mhi tornaran a veure mai més!, solament per fugir de persones que ni de persones mereixen el nom! Per tota resposta obté un: Caram!, abans de prosseguir: Gent sense llei ni raó, sense amor ni pietat, sense pàtria! Lamic fingeix sorpresa: Fotre! I Verdaguer, sense adonar-se del poc cas: Gent sense sentiments, sense cor, com són els que han comès el crim dinsultar a qui els dona glòria, i després dhaver comès el crim... Criminals?, alça les celles Collell: Refotre...! Han escampat maledicències de mi. I què han fet aquests criminals, doncs? Mhan suspès de teologia, i cap dells confessa haver llençat la pedra! Verdaguer surt de la saleta sense esperar resposta. El vell Collell reafirma: Tenia el seu caràcter, i tant si el tenia, poc després també sabrandaria, però amb la política, La Gloriosa és cosa den Prim, però no sen sortirà pas, deia, el carlisme és el regionalisme de la dreta i el federalisme és el de lesquerra, Torras i Bages diu que la revolució és obra de la maçoneria, el krausisme és laïcitat, racionalisme, mentida. Lany 68 tot es va trasbalsar: Ja ha caigut la botiflera!, li vaig sentir cridar. Es referia a la reina Isabel II, que tu no deus ni saber qui era.