4. PARETS I LOFICI DE LA PELL
En una declaració que va fer lany 1655, arran dun litigi que el gremi dassaonadors duia a la Reial Audiència, Parets afirmava que havia començat a treballar en aquest ofici quan tenia tretze anys.47 Va continuar treballant-hi fins a la seva mort; la menció explícita dunes «pells adobades» en linventari post mortem dels seus béns suggereix que el nostre assaonador va restar en actiu fins al darrer moment. Daltra banda, ja hem vist que els protocols notarials coetanis el presenten sovint en una o altra de les facetes habituals de lofici, és a dir, ensenyant-lo a aprenents o fent tractes pel seu compte amb sabaters de la ciutat. Decididament, el treball del cuiro tenia un paper central en la vida de Parets i de la seva família, i per això no és sorprenent que també ocupés un lloc força rellevant en les seves pautes de sociabilitat.
El procés de la manufactura del cuiro era, de feia temps, un dels sectors més importants de la producció artesana barcelonina. Des dels darrers temps de lèpoca medieval, lactivitat es caracteritzava per un grau elevat despecialització. Els treballadors de la pell estaven dividits en tres nivells. Primer de tot, estretament relacionats amb loferta de matèries primeres, hi havia els blanquers, els quals adquirien les pells en brut de mans dels carnissers o dels tractants de bestiar del país, i socupaven tot seguit de les primeres operacions que havien de convertir la pell en cuiro (immersió en aigües tànniques, calcinament, neteja, raspat, estirament, etc.). La fase següent anava a càrrec dels assaonadors, que adquirien les pells tot just preparades prèviament pels blanquers i les sotmetien durant uns quants mesos als processos dadobament (immersió i embotiment amb roldor, assecament, saginada o flexibilització de la pell). Finalment, hi havia un seguit doficis particulars, especialitzats en les feines de lacabat, que elaboraven el producte per a la venda: cordovaners (que treballaven el cordovà, pell de cabra adobada), bossers, sellers, guarnicioners o guarnimenters, guanters, pergaminers i, sobretot, sabaters.48
A diferència de moltes ciutats europees de lèpoca moderna, a Barcelona el sector del cuiro es caracteritzava per una neta separació entre aquests tres nivells dactivitat, i pel trasllat subsegüent daquesta mena de diferències a lesfera corporativa, amb lestabliment de tres gremis particulars.49 Tot i que hi havia lligams força estrets entre els diferents nivells de producció, les relacions econòmiques i socials dins el sector estaven dominades per una jerarquia informal. Els blanquers eren, per descomptat, els membres més rics del ram. Això era alhora causa i conseqüència de les elevades sumes de capital que requerien les seves adquisicions a lengròs en matèria de pells i de productes tànnics, com són ara el roldor i lalum (per a ladobament en sec). El seu poder econòmic els atorgava una preeminència semblant en làmbit social i polític.50 Els blanquers no solament disposaven de més places al Consell de Cent que no pas els assaonadors, sinó que, a més, entre la dècada de 1450, en què els artesans barcelonins aconseguiren laccés als llocs més elevats del govern urbà, i lany 1714, en què el règim municipal tradicional va ser abolit per les noves autoritats borbòniques, fins a set blanquers van esdevenir consellers de la ciutat, per tan sols un assaonador.
Pel que fa als assaonadors com Parets, tot i que alguns arribaren a igualar els blanquers en lacumulació de recursos i fortuna, els més passaven amb uns mitjans força modestos i restaven més a prop dels sabaters que no pas dels blanquers. En tots els llibres de comptes i registres patrimonials de mestres assaonadors del Sis-cents que hem pogut localitzar, la majoria de deutes consignats corresponen a sabaters, la qual cosa fa pensar que aquests prenien el cuiro dels assaonadors en préstec o a comissió i el pagaven un cop havien venut les seves manufactures. Així, en una concòrdia de lany 1666 de la família de Jacint Font sènior, quasi tots els deutes enregistrats, que pujaven a un total de 1.275 lliures, eren a càrrec de sabaters. Un decantament semblant es pot observar en un inventari de lany 1693 de lassaonador Vicenç Bofill: trenta-cinc dels quaranta-dos deutors que hi figuren són sabaters, i sumen un total dunes 475 lliures. De la mateixa manera, a linventari del seu company dofici Agustí Calafell, datat el 1704, dinou de les vint-i-quatre persones que li devien un total de prop de 200 lliures eren sabaters.51 Tot plegat fa pensar que els mestres assaonadors com Parets es poden col·locar en un estadi intermedi de la jerarquia artesanal de la Barcelona moderna. No hi ha constància documental de leventual subordinació directa dels assaonadors als blanquers més rics, ni encara menys al capital mercantil, com era el cas de molts oficis en lEuropa del període. És potser prou simptomàtic el fet que la gran «enveja» que es tenien els oficis afins de sayetteurs i bourgeteurs a la ciutat de Lille, segons que explica un jove oficial local, Pierre-Ignace Chavatte, a la seva crònica particular, no faci acte de presència en el text de Parets, tot i lexistència de diferències força perceptibles entre els diversos nivells del sector pel que fa al grau de riquesa i a lescala de lactivitat productiva.52
Hi havia, per descomptat, algunes oportunitats darreplegar si més no una modesta fortuna exercint lofici dassaonador, però, així i tot, hom es pot demanar si això bastava per compensar el poc prestigi social que tenia aquella activitat als ulls de molts coetanis. Lescriptor italià Tommaso Garzoni, en un tractat força divulgat, es referia als treballadors del cuiro com els «més vils» de tots, sempre «bruts, tot i que guanyin molts diners»; significativament, lautor distingia taxativament entre els assaonadors corrents (cuoiai) i els seus col·legues més ben instal·lats, els pelliciari o pellissers.53 Lany 1651 ladvocat flamenc Theodore Ameyden blasmava el «pestilent art de ladoberia» quan mencionava els orígens artesans dalgunes famílies de patricis romans, i fins i tot en una data tan tardana com és lany 1783 el reformador il·lustrat Pedro Antonio Sánchez, defensor dels assaonadors gallecs, no sestava de fer notar que aquests encara arrossegaven lestigma de ser un dels oficis més vils.54 La mala reputació dels artesans de la pell, i dels assaonadors en particular, derivava en gran part del fet que els treballadors havien de remenar amb les seves pròpies mans substàncies com alum, calçs, olis i greixos (per estovar les pells), i altres matèries degradants, sobretot sang i orins. Altrament, el treball de la pell estava associat tradicionalment, almenys en el context de la Monarquia Hispànica, amb jueus i conversos, tot i que no ens consta que aquest prejudici persisteixi a la capital catalana després de lexpulsió de 1492.55