En la mateixa línia que Todorov, i gairebé al mateix temps, situem la percepció del politòleg francès Dominique Moïsi (2009), segons el qual, més enllà de leconomia o del xoc cultural, els estats dànim tenen una importància fonamental a lhora de comprendre el món. Aquest estat dànim, que fluctua històricament, en l'actualitat ens deixa la divisió següent:
El grup de la humiliació. Shi identifica una part del món genèricament associat a lIslam. La humiliació fa perdre lesperança en el futur, es tradueix en impotència, en frustració i en la sensació de perdre el control sobre el propi futur. Una sensació que, tot plegat, empeny a dipositar en els altres la responsabilitat de la pròpia situació.
El grup de lesperança, instal·lat avui a Àsia. El seu creixement i el seu cofoisme són una mostra que hi ha modernitat més enllà de loccidentalització. La Xina i lÍndia en són els màxims exponents. Una esperança que es tradueix en autoestima, en autoconfiança i en la capacitat dinteraccionar amb els altres, de manera positiva i confiada. La seva màxima és «ho vull fer i ho faré».
El grup de la por. Aquest darrer bloc engloba Occident, essencial-ment Europa i els Estats Units. Un bloc de països en plena crisi didentitat i de confiança, que perceben amenaces arreu: lamenaça de la dependència externa, la de ser envaïts per la immigració, la de lembat de la crisi sense fi, la de la incapacitat de la democràcia per atendre els seus problemes, la de la manca de líders, la de la disfuncionalitat de les seves institucions, etc.(13)
Una darrera lectura, diferent en lorigen, però similar en la categorització, arriba des de la Xina. Jiemian Yang, president de lInstitut dEstudis Internacionals de Xangai, un dels principals think tanks del seu país, feia lany 2010 una lectura prou concloent de les dinàmiques que operen en el nostre planeta (Batalla, 2010). Yang sosté que hi ha quatre grans grups:
Els que guanyen posicions: la Xina, lÍndia, el Brasil i Sud-àfrica.
Els que estan a la defensiva: els Estats Units, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.
Els que perden influència en el món: Europa, Rússia i el Japó, decadents demogràficament.
Els que no tenen poder ni influència: la resta.
Fins a quin punt les pautes que ens ofereixen els autors anteriors són alguna cosa més que una diagnosi ràpida del que està succeint a lesfera internacional? Fins a quin punt els canvis provocats per la crisi i la redistribució actual de papers i forces entre les principals potències del món han arribat per quedar-se? Fins a quin extrem aquests canvis ja detectats ens donen pautes que ens ajuden a interpretar els canvis que vindran?
Si fem una ullada a un dels principals impulsors de la globalització, el rotatiu britànic Financial Times, i a un dels seus editors estrella, Martin Wolf, podem afirmar sense por dequivocar-nos que som davant duna era de transformacions majúscules, que afectaran el model de globalització promogut fins ara des dOccident: les formes dentendre el mercat i lestat i les interaccions entre països. I això sense deixar de fer atenció als canvis que haurem daplicar per refer un sistema econòmic que encara ha daprendre del llarg nombre de crisis viscudes els darrers anys.(14) Ara ens cal entendre com hem arribat fins aquí.
1 Per a un mapa dels atemptats parcial (fins al 2007), però geogràficament rellevant, vegeu American Progress (data no disponible), a la bibliografia.
2 Un fet que sacompanya duna reducció de la diversitat a través de lassimilació, la hibridació o loccidentalització (americanització) o sinització de les cultures.
3 Tanmateix, les coses canvien. Si observem la ubicació dels centres de decisió de les grans empreses que apareixen a líndex Fortune Global 500, entre els anys 1980 i 2000 tot just 24 de les 500 empreses més grans del món estaven situades en països anomenats emergents, és a dir, un 5 %. Lany 2010, la seva presència al rànquing ja era del 17 % i les estimacions per al 2025 se situen en el 46 %. Això vol dir que les matrius de 229 de les 500 empreses més grans estarien situades en països emergents, la majoria a la Xina (McKinsey Global Institute, 2013).
4 La teoria del món-govern (World Polity Theory) també sanomena teoria neoinstitucional o mónsocietat (Lechner, 2001b).
5 En aquesta ideologia i en les dues següents, partim de lanàlisi que nha fet Steger (2010).
6 La lectura de lanàlisi anterior no ens hauria de fer perdre de vista el fet que una part important dels ciutadans dels països islàmics sí que pot donar suport a grups politicoreligiosos considerats, des dOccident, conservadors o molt conservadors. En aquesta llista, hi apareixen des dels Germans Musulmans o els corrents salafistes a Egipte, passant per Hamàs o Hesbol·là a Palestina o el Líban, fins al més moderat però igualment conservador Partit de la Justícia i el Desenvolupament, dErdogˇan, a Turquia. Conservadorisme religiós i gihadisme no són, doncs, conceptes equivalents.
7 Fem notar que aquesta és la manera com la ideologia es percep a si mateixa, no pas la manera com Steger avalua la ideologia en qüestió.
8 LIslam, a diferència del catolicisme, no té una jerarquia definida en forma dEsglésia organitzada.
9 Una anàlisi detallada del mot gihad de fet, una onomatopeia que explicita la noció desforç ens duria molt més lluny del que hem comentat fins aquí. Per a la finalitat introductòria que ens proposem, ens és suficient una idea global del terme.
10 Vegeu The Economist (2012) per a una lectura econòmica sobre la importància daquest fenomen ideològic.
11 Observem la caiguda de la confiança en la democràcia com a institució sobretot als països nouvinguts al model liberal (Pew Research Center, 2011).
12 El cas paradigmàtic el trobaríem en la proposta del que fou president i fundador de Singapur, Lee Kuan Yew, un dels veritables categoritzadors del model confucià-autoritari de creixement (Zakaria, 1994).
13 Si fem cas dels molts i variats estudis sobre la confiança elaborats als països occidentals des de linici de la crisi, no podríem sinó donar-li la raó, si més no en aquest apartat específic. A lenquesta de BVA i Gallup, França apareix com el campió del pessimisme (Le Parisien, 2011). Trobem altres exemples que reforcen aquesta idea a The Economist (2010b), aquest cop a partir de les enquestes elaborades pel Pew Research Center.