El propòsit de Corella en aquestes magnífiques peces dorfebreria verbal és, pel que fa a linstrument lingüístic, la dignificació del romanç, fent-lo apte per a la solemnitat i la gravetat pròpies del llatí, i en el fons lexposició dels perills de la passió amorosa i lexaltació de les virtuts considerades típicament femenines enfront de la bel·licositat del món cavalleresc. Si en el Triomf de les dones, possiblement lobra corelliana que ens proporciona una idea més aproximada de com pogueren ser els seus sermons perduts, desplega tot larsenal de raonaments antibel·licistes en defensa de la superioritat moral femenina, el complex personatge de Medea exemplifica un daquells raonaments: «que la malícia de les dones no virtuoses supera la dels homes, i això demostra que la seua condició natural és més perfecta», perquè «és naturalment millor aquell qui, quan obra mal, pot obrar més mal».
Els darrers anys de la seua vida, Corella, tot i no professar-ne lorde, resideix al monestir dels franciscans, on disposa duna espaiosa cambra. En aquest temps es dedica en exclusiva a la traducció i la difusió impresa del Salteri, publicat a Venècia el 1490, i de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, traducció coneguda com El Cartoixà, de la qual va traure a llum els llibres Primer i Quart a València el 1495 i el 1496, respectivament, amb un èxit notable. Assetjat per la Inquisició, a causa de la seua sintonia espiritual amb els conversos i per la divulgació en llengua vulgar de textos sagrats, mor, com ja sha dit, el 1497, i en linventari dels seus béns, ordenat per la seua germana Delfina, figuren 780 exemplars del Cartoixà i sesmenta la seua donació al monestir de Sant Francesc de «molts llibres de teologia i altres». Pocs decennis després, condemnat a loblit per la castellanització cultural dels lectors als quals sadreçava (les elits urbanes de la seua ciutat), la seua fama sesvaeix del tot; encara limiten alguns versificadors valencians durant el segle xvi, com ara Joan Baptista Anyés i Jaume Beltran, però en els segles següents és molt escassament esmentat pels bibliògrafs, i les seues obres romanen oblidades i introbables fins que, a les darreries del xix, és redescobert per alguns erudits fascinats pels seus versos, però poc entusiastes de la seua prosa, excessivament ampul·losa i enrevessada per al seu gust. Finalment, el 1913 aparegué a Barcelona ledició crítica de Ramon Miquel i Planas, no superada encara, i des de llavors, sobretot a partir de lúltim quart del segle xx, la popularitat de Corella inicia de nou el seu ascens imparable, després de vora quatre segles en què pareixia complir-se la seua pròpia imprecació en els versos de la Tragèdia de Caldesa:
no es trobe en lany el dia que vaig nàixer,
i que el meu nom, a tots abominable,
no hi haja al món persona que lesmente;
que, tret del tot de les penses humanes,
haja passat com un vent el meu ésser,
tinguen per fals el que ha estat el meu viure,
i res de mi en el món no hi romanga.
El propòsit daquesta versió és facilitar laccés als textos de Corella, a costa de simplificar lembalum retòric dels originals mitjançant la reordenació de nombrosos hipèrbatons i la reducció de circumloquis, la substitució de vocables fora dús pels seus equivalents més actuals, i lexplicitació dalgunes al·lusions a personatges històrics o mítics. Val a dir que aquesta adaptació ha estat molt més laboriosa pel que fa a la prosa que no en les obres en vers, on fins i tot shauria pogut prescindir dels lleus retocs que temeràriament mhi he permés, com es pot comprovar si es compara la versió «modernitzada» amb l«original». De fet, la llengua de Corella, tant en vers com en prosa, presenta un aspecte més modern i és duna transparència conceptual més clara que, per exemple, la dAusiàs March, i només lespectacular pirotècnia estilística que exhibeix en la prosa podia constituir un entrebanc dissuasori per al lector davui.
És dadvertir, amb tot, que una intervenció com aquesta requereix una labor prèvia de documentació, i de fixació i interpretació correcta dels textos, que afortunadament sha vist facilitada per labundància destudis que en anys recents han dedicat a la vida i a lobra de Corella diversos estudiosos, entre els quals és just destacar, a més dels ja esmentats més amunt, les exhumacions de documents inèdits per part de Jesús Villalmanzo, Jaume J. Chiner i Abel Soler, i les anàlisis textuals publicades, entre altres, per Josep Guia, Albert Hauf, Germà Colón, Rosanna Cantavella, Charles V. Aubrun, Alan Deyermond, Llúcia Martín, Curt Wittlin, Stefano Cingolani, Annamaria Annicchiarico, Josep Romeu i Figueras, Tomàs Martínez Romero i Josep Lluís Martos, al qual devem una utilíssima edició crítica de les proses corellianes de tema mitològic, que he aprofitat ací. No cal dir, però, que aquestes contribucions són lluny desgotar per complet els problemes dinterpretació, de transmissió, datribució, que hi ha encara irresolts en Corella; ací mateix, en alguns detalls, he hagut de posar a contribució el meu propi parer, i lexemple daixò més vistent és la nova ordenació de les estrofes amb què presente ara el poema Submissió amorosa, que després de meditar-ho a fons em pareix la més acostada a la intenció de lautor. I finalment, pel que fa als títols daquesta i les altres poesies (llevat de lOració), he optat per mantenir ací els que els va adjudicar en la seua edició Miquel i Planas, perquè són els que shan consolidat generalment en lús dels comentaristes.