ruptures i pèrdues.
La consciència i el respecte
es desperta des de la mirada
atenta.
[2] Entrevista publicada a la revista Més a prop de Càritas (MAC), 28 (maig del 2007).
II. Mirades des del prisma de la pobresa
Els sis-cents milions de persones que segons el Banc Mundial malviuen amb un euro diari, els pobres de solemnitat, els desesperadament pobres, només representen el 9,38% de la humanitat. Pot semblar un percentatge molt alt, però estic segur que fa cent anys la proporció era del 25 o del 30%, i en segles anteriors era molt més elevat, del 30, del 40 o del 50 %. En alguna cosa hem millorat. Malgrat tot això, el binomi pobresa-riquesa és en lactualitat més extrem que mai abans en la història. Les diferències entre rics i pobres són abismals, no solament entre els individus, sinó també entre els grups de persones. En molts països desenvolupats, l1% de la població amb ingressos superiors pot rebre anualment unes 500 vegades més que l1% amb menors ingressos. Els executius dalgunes grans empreses guanyen de mitjana entre 300 i 400 vegades més que el salari mitjà dels empleats. La desigualtat es pot observar de moltes maneres, però es percep a simple vista. En temps passats es podia atribuir tanta pobresa a la falta de productivitat general del sistema econòmic. La pobresa de les masses era el resultat de la ignorància i de la ineficiència regnants. Ara això ja no es pot dir. Tenim coneixements i productivitat per assegurar una vida digna a tothom. El capitalisme real és el responsable de la mala organització ètico-moral de leconomia mundial i de la convivència, vergonyosa, irracional i absurda, en un món cada vegada més integrat, duna pobresa indeguda amb una riquesa mai no vista (Sebastián, 2005).
Les paraules de Luis de Sebastián recorden les dAmartya Sen, premi Nobel deconomia, quan escriu les següents frases: Vivim en un món de riquesa sense precedents, dun tipus que seria difícil dimaginar un segle enrere []. I, tanmateix, també vivim en un món amb una misèria, una indigència i una opressió extraordinàries []. Superar aquests problemes és una part central de la pràctica del desenvolupament (Sen, 1999). Amb aquesta afirmació respecte a la pobresa en el món actual, se centra latenció en la qüestió de la injusta distribució de la riquesa, i no tant en la del creixement econòmic. Les grans aportacions dAmartya Sen des de la seva experiència personal en un país com lÍndia són el valor de la llibertat i la capacitat de lindividu per exercir la seva llibertat. Respectar la dignitat humana significa assegurar la mínima llibertat de tenir aliments. La qüestió no és la distribució daliments ni de béns materials per a tothom. El que està en joc és la capacitat i la llibertat que cada individu té. Quan no hi ha aquesta capacitat i no es poden desenvolupar les potencialitats, arriba la fam i la pobresa.
Per una llibertat més gran és el títol que dóna nom a lInforme del secretari general de les Nacions Unides (2005), on es constata un fet esperançador: En els darrers vint-i-cinc anys, el món ha assistit a un retrocés espectacular de la misèria que abans mai no havíem vist. En el mateix informe, apareixen dades que malauradament constaten que en els mateixos anys hi ha desenes de països que shan empobrit encara més. Cada any tres milions de persones moren de sida i onze milions dinfants moren abans dels cinc anys. El pas a lacció és més urgent que mai en els darrers anys. El canvi climàtic ha entrat en lescenari dun món que ja estava marcat per un dèficit profund i generalitzat en matèria de desenvolupament humà. Els riscos i els perills que suposa afecten, en primer lloc, els més pobres. Aquestes són les dades del darrer Informe sobre desenvolupament humà, 2007-2008, del PNUD, que analitza en profunditat els riscos emergents del canvi climàtic, un canvi que afectarà de manera desproporcionada els països que ja pateixen els nivells més alts de pobresa i vulnerabilitat: Lany 2080 es podria veure augmentada la xifra de persones amb escassetat daigua en uns 1.800 milions al món (PNUD, 2007-2008).
El que ens diferencia daltres èpoques és el fet que sabem que amb una bona redistribució de la riquesa nhi hauria prou perquè tots visquéssim en condicions de dignitat. Si disposem dels coneixements, la tècnica, la capacitat financera, què és el que ens manca? La resposta està en la voluntat política i en la determinació personal i col·lectiva per fer front a les desigualtats i la misèria que fa que els uns visquin en labundància a costa de la misèria dels altres. Avui som conscients que hi ha una capacitat sense precedents de recursos i tecnologies disponibles per fer realitat el dret a una vida digna i al desenvolupament entès des de la nova perspectiva de lalliberament.
Amartya Sen va introduir amb força la idea de la importància de la llibertat per avaluar la qualitat del desenvolupament. Es tracta duna perspectiva que té molt present que el creixement econòmic no és suficient. Reduir els índexs de pobresa no es pot fer a qualsevol preu. No hi pot haver desenvolupament sense respecte dels drets humans, ni drets humans sense desenvolupament. Separar la seguretat del desenvolupament i els drets humans suposa un cost molt alt, massa. El desenvolupament dels pobles no es fa només des de les inversions, els índexs de productivitat o la valoració del PIB. La riquesa principal dun país són les seves persones i les capacitats que tenen per crear i recrear el fet de viure juntes des de la llibertat de cadascuna.
El que compta de veritat són les opcions, les oportunitats vitals i les capacitats per triar i participar en la construcció del fet de viure junts. Sen defensa una mesura del nivell de vida en termes de capacitats. El seu pensament ens acosta a una nova comprensió del desenvolupament en termes de llibertat: un desenvolupament humà i sostenible, que no se centra tant en la renda disponible com en la llibertat de lindividu per triar i desenvolupar les seves potencialitats. La seva és una aposta que possibilita la configuració del propi destí de les persones i els pobles, que els ofereix oportunitats i els incorpora activament en aquesta configuració, lluny de fer-los receptors passius denginyosos programes de desenvolupament. En altres paraules, el concepte de desenvolupament humà postula que la persona és el subjecte, el fi i alhora el beneficiari del desenvolupament. És una idea que vincula el desenvolupament amb els drets humans. El desenvolupament ha de servir per a la construcció no sols de les capacitats individuals, sinó també de les capacitats socials. Això implica generar espais per a la creació dun nosaltres, per enfortir les identitats i reconèixer les diversitats com a part intrínseca duna comunitat dinteressos i de fins compartits. La responsabilitat social significa, en aquest sentit, apel·lar a un nosaltres: Daquí ve que un dels reptes actuals consisteixi a resoldre la difícil qüestió de com aconseguir, alhora, ser subjectes autònoms i ciutadans solidaris evitant tant lindividualisme autista com el col·lectivisme ofegador. Una solidaritat veritablement moderna alliberadora dels subjectes ha de partir duna individualitat emancipada i autònoma. Però lemancipació dels subjectes difícilment es podrà atènyer sense la implicació, per mínima que sigui, en una consciència col·lectiva (Castiñeira, 2004, 52).
Des daquesta perspectiva, cal interrogar-nos sobre aquella noció tradicional de pobresa que es limita als diners i als ingressos. La dignitat de la persona també vol dir fer possible el desenvolupament de les seves capacitats, oferir-li les oportunitats de participació, de creació, de construcció i de creixement que van molt més enllà de la pura subsistència. La igualtat doportunitats també sesdevé en laccés a la salut, la participació política, la formació i lescola, el treball digne i tot allò que fa possible lacompliment duna vida digna. La preocupació pel que la gent és, i no solament pel que té, és al cor daquest plantejament que implica tots els agents socials i els poders públics i democràtics en un projecte social compartit.