ENVIAM UN SENYAL
TÍTOL: Enviam un senyal
AUTOR: Josep Oliveras, 2019©
COMPOSICIÓ: HakaBooks - Optima, cos 12
DISSENY I FOTOGRAFIA DE LA PORTADA: MIN - info@molinsinebot.com
CORRECCIONS I ASSESSORAMENT: Carles Miró - carlesmiro@carlesmiro.net
2ona EDICIÓ: març 2021
DIPÒSIT LEGAL: B 10225-2019
HAKABOOKS
08204 Sabadell - Barcelona
+34 680 457 788
www.hakabooks.com
editor@hakabooks.com
Hakabooks
Queden prohibits, dins dels límits establerts per la llei i sota les disposicions legalment previstes, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, ja sigui electrònic o mecànic, el tractament informàtic, el lloguer o qualsevol forma de cessió de lobra sense autorització escrita dels titulars del copyright.
Tots els drets reservats.
ENVIAM UN SENYAL
Josep Oliveras
Per a la meva bessona ;-) 16/05
PRÒLEG
El primer telèfon mòbil es va crear lany 1957. El va inventar lenginyer soviètic Leonid Kuprianóvitx. Al principi, daquesta mena de telèfons nhi havia ben pocs i sutilitzaven de manera experimental. Els feien servir, sobretot, els metges, els serveis demergències i els hospitals. Amb el temps, un cop es van comprovar els avantatges de linvent, es van anar generalitzant en altres sectors.
No va ser fins a lany 1983 que als Estats Units van començar a fabricar els primers telèfons mòbils dús particular. Eren uns artefactes grossos i feixucs, i només servien per fer trucades. Aquests aparells van evolucionar ràpidament i, al cap de pocs anys, shavien convertit en un element clau en el sector de lelectrònica i de tota leconomia mundial.
Avui dia tothom té, com a mínim, un telèfon mòbil. No en pot prescindir ningú. És un aparell que ha passat a formar part de les vides de tota la població mundial. És leina més utilitzada de totes les que shan inventat al llarg de la història humana.
Els telèfons mòbils han evolucionat de tal manera que el propòsit amb què van ser inventats de realitzar i rebre trucades des de qualsevol lloc ha passat a un segon pla. Actualment a aquests telèfons sels anomena «intel·ligents» perquè amb aquests aparells podem fer-hi gairebé de tot. A part de la funció estàndard dun telèfon convencional, els telèfons intel·ligents estan preparats per rebre i transmetre tota mena de missatges de text, missatges dàudio o correus electrònics; també els podem fer servir per navegar per Internet, jugar, fer fotos, enregistrar vídeos i àudios. Són la nostra agenda, el nostre despertador i fins i tot la llanterna que ens permet trobar les claus si a la nit ens cauen a terra.
Aquests telèfons els podem tenir a dins del cotxe, a dins dun rellotge o fusionats amb la mateixa televisió de casa. I qui sap si, tal com evoluciona de ràpid aquest sector, algun dia els podrem arribar a tenir connectats a dins del mateix cervell.
Amb molt poc temps arribarem a veure coses cada vegada més increïbles i inimaginables que de ben segur que ens podran arribar a semblar autèntics miracles.
1
LA NOTÍCIA
Com? Però què em dius ara! No! No pot ser! Sisplau No, no, diguem que no és veritat! No pot ser! No pot ser!!!
Em dic Laura i us volia explicar la història que va començar el dia que vaig rebre la pitjor notícia de la meva vida.
Feia quatre anys que vivia a Londres, hi havia anat a viure lendemà mateix de complir els divuit anys. Havia hagut desperar a tenir la majoria dedat per poder marxar. Feia temps que volia fugir, anar-men com més lluny millor de la que fins aleshores havia sigut casa meva. No podia aguantar més. Havia passat un autèntic calvari fins que, al final, havia decidit posar un munt de quilòmetres entre casa meva i jo.
Però el que em va doldre més, el que em va costar més i del que, a hores dara, encara em penedeixo va ser separar-me del meu pare. I tot per culpa duna dona! Sí, duna dona maleïda, una bruixa autèntica que, des del dia que va entrar a la meva vida (bé, a la del meu pare, però de rebot també a la meva) tot va canviar fins a convertir-se en un autèntic infern.
Vaig néixer el dia que el meu pare complia trenta anys. Per aquesta coincidència, el meu pare i jo sempre fèiem broma i dèiem que érem bessons, això sí, amb trenta anys de diferència.
Però el que havia de ser el dia més perfecte i bonic per a tots, a causa de laniversari del meu pare i, sobretot, del meu naixement, va ser un autèntic drama, perquè aquell mateix dia la meva mare va morir en el part.
La mare només va poder estar amb mi els vuit mesos i dues setmanes que em va portar dins del seu ventre. Patia un càncer terminal, que li van detectar pocs dies després de saber que estava embarassada de mi, un càncer estès als dos pulmons, amb una metàstasi que sestenia a la resta dòrgans vitals. El metge que la portava va decidir que era urgent que avortés abans de començar els tractaments necessaris per intentar erradicar el càncer. La notícia era desoladora i el meu pare i la meva mare van entrar en un estat de xoc que no els deixava pensar amb claredat.
Passats uns dies, i després de consultar-ho amb un altre especialista i, sobretot, parlar-ho molt entre ells dos, van acabar prenent una decisió radical. Com que els pronòstics que els donaven eren tan dolents i les probabilitats que la meva mare sobrevisqués eren gairebé nul·les, van decidir que seguirien endavant amb lembaràs, passés el que passés.
Això significava renunciar als tractaments agressius a què els doctors van dir que la mare shauria de sotmetre. Van prendre tots dos una decisió duríssima i, alhora, duna gran valentia: sabent que la meva mare havia de morir, van decidir intentar salvar-me a mi.
La meva mare es va passar gairebé tot lembaràs ingressada a la clínica, sota una vigilància molt estricta feta per un gran equip mèdic. Cada dia que passava la mare estava més dèbil. No li podien donar cap mena de medicació, perquè hauria pogut afectar el fetus. El pare i la mare van estar molts mesos junts a la clínica. El pare, quan podia, anava a treballar unes hores, però estava el màxim de temps possible amb ella, i cada nit dormia al seu costat. La intenció dels metges era que la mare aguantés tant de temps com fos possible; daquesta manera el fetus estaria més avançat i tindria més possibilitats de néixer sense problemes.
Tot i saber el tràgic desenllaç que els esperava, aquells mesos a la clínica els van passar prou bé. No deixaven destar il·lusionats, perquè rebien diàriament la visita de diferents metges que els explicaven els avanços que feia el fetus i els asseguraven que de moment tot anava bé. Per a la meva mare, cada ecografia era com un petit regal, una petita victòria en la dura batalla que tenien davant seu. Cada vegada que sentien bategar el cor del fetus tots dos sabraçaven, contents i esperançats. El dia que una ecografia els va confirmar que el que la meva mare portava a dins era una nena, ho van celebrar molt emocionats amb un bon sopar que el meu pare es va encarregar danar a buscar a fora de la clínica.