Els desperfectes
IRENE PUJADAS
ELS DESPERFECTES
Premi Documenta 2020
Aquesta obra ha estat guardonada
amb el Premi Documenta 2020.
© Irene Pujadas, 2020
Primera edició: març del 2021
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Maquetació: EdicTal
Producció de lePub: booqlab
dipòsit legal: b. 2.289-2021
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra.
Tots els drets reservats.
TAULA
Els desperfectes
Lúltim sopar
Els mercenaris
Recordo la Fanny
La malparida
Els homenets verds
La purga
Entrevista al diari local sobre un reportatge en un diari nacional
Les formes de Déu
El solar dels Gratacós
Intimitat
Cada casa té les seves raons
No va passar: una recopilació
Les hores baixes
Adeu definitiu a en Poupolos
Els consells
El cos calent
Lèpoca dels perquès
Els vàndals
Una història sobre llengües
Retrospectiva
Agraïments
If your eyeballs move, this means that youre thinking, or about to start thinking.
If you dont want to be thinking at this particular moment, try to keep your eyeballs still.
«Getting to Know Your Body»,
lydia davis
I em vaig descobrir caminant per un sender dalta muntanya, precedit de dos homes que, vaig entendre, havien traspassat tot just uns segons abans. Un dells duia un vestit funerari dels més ordinaris i, cosa ben curiosa, taral·lejava una cançó, fet que manifestava una certa felicitat vàcua, una ignorància obstinada. Era mort, però era com si la seva actitud fos: Ha ha, però llavors, què és tot això?
Lincoln al bardo, george saunders
(traducció de Yannick Garcia)
ELS DESPERFECTES
Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta dun pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això mho va explicar un veí daquesta gent; sels mirava per lespiera i el molt covard no hi va fer res. Me lhe guanyat, deia lhome, cada nit maixeco per adormir-la, o cada matí maixeco per donar-li un biberó, o cada tarda lentretinc una estona. I tu què has fotut?, preguntava lhome. I ella responia: No et fot, a mi va esqueixar-me el cony, a mi em va alterar tot el cos, etcètera. I la conversa sobre els greuges causats per la criatura avançava sense tenir en compte la integritat física de la criatura, un tros de carn rosada i tendra, tota ella suau i copiosa, que es balancejava duna banda a laltra del límit perimetral del pis, ara dins, ara fora, fins que finalment va trencar-se i la dona i lhome van dir alhora: mira què has fet; cosa que provava que, com a mínim, tenien algun tret en comú.
La segona història tenia a veure amb una festa, un lloc curull dintel·lectuals amb opinions extravagants. Una de les dones, la Marie (em van dir que es deia Marie), no havia agafat mai un nadó. Lexistència duna forma de vida tan preuada i tan vulnerable la desassossegava. Tenia pensaments pertorbadors. Qualsevol criatura podia ennuegar-se amb una oliva, podia deformar-se-li el cap, podia donar-se un copet i quedar tetraplègica per sempre. Un descuit i a la caixa. Tot això va explicar-mho un amic que era a la festa i que va presenciar-ho tot. Segons la Marie, el ventall de desgràcies possibles era tan extrem que amb prou feines compensava les alegries que podia donar-te, bàsicament veure florir una vida, amanyagar-li els sacsons, ensenyar-li paraules, veure com descobreix les olors o com senfonsa a laigua per primera vegada. A la Marie li havien caigut coses, fins llavors: li havia caigut un gerro japonès, regal duna mare morta (no la seva); li havien caigut o havia tirat set copes; li havia caigut un rectangle de vidre balcó avall, i de poc no decapita lhome que venia a col·locar la finestra. La mare del nadó daquella nit portava una clenxa al mig: la cabellera li queia, disciplinada, al costat de les galtes. La mare del nadó era aprensiva, però massa diplomàtica per no fer lofrena habitual: vols agafar-lo? El nadó va escapolir-se sota les mans de la Marie. Era com un bloc de mantega rodanxó i rialler, com una ensaïmada. Va estavellar-se a terra i va partir-se en mil bocins, i de lensurt, de la necessitat daixecar els braços i obrir els palmells i fotre un crit, dos dels comensals van tirar el vi a terra. Així que és de justícia dir que, aquella nit, a la Marie no només li va caure el primer nadó sinó també la vuitena i la novena copa, que no és poc.
Aquestes històries van explicar-me-les un parell de mesos després que a mi també em caigués un nadó, amb lescampada de rigor de braços, orelletes i cames. Encara ten podria explicar alguna altra, em van dir. Tots coneixem el poder curatiu duna bona història de fracassos. Al cap i a la fi això ja havia passat abans i també li passaria a algú altre. Jo no havia volgut mai fills precisament per això. Sabia que els tustaves una part del cap i els quedava tustada per sempre. Tenien tretze anys i ho veies: fa dotze anys vaig tustar-te aquí i thi ha quedat la marca. Els estiraves massa el peuet i et quedaves amb el peuet a la mà, i la criatura arrencava la ploradissa. La Maia em va dir: només seran deu minuts. Jo li vaig dir que en deu minuts podia passar qualsevol desgràcia. Ella em va dir: fes el favor de madurar. En aquella època jo ja havia adquirit un coneixement profund de mi mateixa, però no volia decebre la meva amiga. Aquest va ser el meu error: no voler decebre la meva amiga. El pròxim cop ja lesmenaré, i ara com ara ens hem de menjar els desperfectes.