En Trevor es devia masturbar pensant en la Britney Spears. O en la Janis Joplin. No vaig entendre mai la seva duplicitat. I ell no volia mai «posar-se de genolls». Podia comptar amb una sola mà les vegades que mhavia menjat la figa. Quan ho havia intentat no tenia ni idea del que havia de fer, però semblava aclaparat amb la seva pròpia generositat i la seva passió, com si el fet de posposar que li xuclessin la cigala fos tan obscè, tan insensat, hagués exigit tant de coratge, que shagués deixat esbalaït a si mateix. La seva manera de fer petons era agressiva, rítmica, com si shagués estudiat un manual. Tenia la mandíbula estreta i angulosa, i una barbeta que semblava un trist afegitó dúltima hora. La seva pell era dun to uniforme i ben hidratada, més suau fins i tot que la meva. Gairebé no shavia dafaitar. Sempre feia olor de grans magatzems. Si lhagués conegut ara, hauria pensat que era gai.
Però en Trevor, com a mínim, tenia larrogància sincera necessària per fer valer la seva fanfarroneria. Ell no sacovardia davant la seva pròpia ambició, com aquells hipsters. I sabia com manipular-me: per això, com a mínim, havia de respectar-lo, encara que lodiés pel mateix motiu.
Quan vaig començar la hibernació, en Trevor i jo no ens parlàvem. Segurament li vaig trucar en algun moment, al principi, sota el vel negre de lAmbien, però no sé si em va agafar mai el telèfon. Mel podia imaginar perfectament endinsant-se en la vagina duna dona complicada de quaranta anys i escaig, espolsant-se qualsevol pensament de mi com qui passa pel costat dels paquets de macarrons amb formatge i de cereals de núvol deshidratat en el prestatge dun supermercat. Jo era cosa de criatures. Jo era una poca-soltada. Eren calories que no valien la pena. Ell deia que li agradaven més les morenes. «Em donen espai per ser jo mateix», mexplicava. «Les rosses distreuen. Pensa en la teva bellesa com un taló dAquil·les. Quedes massa a la superfície. No ho dic en un sentit ofensiu, però és la veritat. Costa mirar més enllà del teu aspecte.»
Des de ladolescència havia vacil·lat entre voler tenir laspecte de la blanca anglosaxona protestant consentida que era i el de la perduda que sentia que era i que hauria dhaver estat si hagués tingut una mica de coratge. Havia comprat a Bergdorfs, a Barneys i a botigues vintage de gamma alta de lEast Village. El resultat era un vestuari meravellós, el principal actiu professional que tenia com a llicenciada novella. Em va resultar fàcil aconseguir la feina dempleada a Ducat, una de la dotzena de galeries de «belles arts» del carrer 21 Oest. No tenia cap gran pla darribar a ser conservadora, ni cap estratagema magnífic per anar escalant posicions en una jerarquia. Només intentava passar el temps. Pensava que si feia coses normals com per exemple aguantar una feina podria ofegar la part de mi que ho odiava tot. Si hagués estat un home, potser mhauria entregat a una vida criminal. Però tenia laspecte duna model en el seu temps lliure. Era dallò més fàcil deixar que les coses passessin fàcilment sense anar a parar enlloc. En Trevor tenia raó sobre el meu taló dAquil·les. Ser bonica només servia per mantenir-me atrapada en un món que valorava laparença més que cap altra cosa.
La Natasha, la meva cap a Ducat, tenia entre trenta i trenta-cinc anys. Quan vaig anar a la galeria per a una entrevista, lestiu que vaig acabar els estudis, em va agafar a linstant. Jo en tenia vint-i-dos. Gairebé no recordo la nostra conversa, però sé que jo duia una brusa de seda de color crema, texans ajustats negres, sabates planes per si de cas era més alta que la Natasha, i ho era, per un dit i un collaret enorme, de pedres de vidre verd, que em picava tan fort contra el pit que realment em va fer uns blaus quan vaig baixar les escales del metro corrents. Sabia que no era convenient que em posés un vestit ni que semblés massa puritana o femenina. Allò només hauria suscitat un menyspreu condescendent. La Natasha duia la mateixa mena de conjunt cada dia: una americana dYSL i uns pantalons de cuir ajustats; sense maquillatge. Era daquelles dones misteriosament ètniques que haurien pogut passar fàcilment desapercebudes en gairebé qualsevol país. Hauria pogut ser dIstanbul, de París, del Marroc, de Moscou, de Nova York, de San Juan de Puerto Rico o fins i tot de Phnom Penh en una certa llum i segons com portés els cabells. Parlava quatre llengües amb fluïdesa i en altre temps havia estat casada amb un aristòcrata italià, un baró o un comte, o això mhavien dit.
Se suposava que lart de Ducat era subversiu, irreverent, xocant, però tot plegat no era més que merdeta contracultural enllaunada, «punk, però amb diners», res que pogués inspirar més que una breu caminada per comprar un conjunt poc afavoridor a Comme des Garçons. La Natasha mhavia agafat per fer el paper de la subalterna avorrida, i, la major part del temps, amb el poc esforç que dedicava a la feina nhi havia prou. Jo era la noia de disseny. Decoració de moda. Era la mala bèstia que seia rere el taulell i no parava gens datenció a la gent que entrava a la galeria, el bombonet que feia morros i duia conjunts avantguardistes indesxifrablement sensacionals. Mhavien dit que fes la ximple si algú em demanava alguna cosa. Tu fes lorni. No els donis mai una llista de preus. La Natasha només em pagava 22.000 dòlars anuals. Sense lherència, mhauria vist obligada a trobar una feina que em donés més ingressos. I segurament hauria hagut de viure a Brooklyn, amb companys de pis. Era afortunada de tenir els diners dels meus difunts pares, ho sabia, però també era una cosa depriment.
Lartista estrella de la Natasha era en Ping Xi, un paio de vint-i-tres anys amb aspecte pubescent de Diamond Bar, Califòrnia. La Natasha pensava que era una bona inversió perquè era asiaticoamericà i lhavien expulsat de CalArts per haver disparat una pistola dins del seu taller. Aportaria certa distinció a lestabliment. «Vull que la galeria sigui més cerebral», explicava. «El mercat sestà allunyant de lemoció. Ara el que importa és el procés, les idees, la consolidació duna marca. La masculinitat està en voga, ara mateix.» La primera vegada que lobra den Ping Xi es va exhibir a Ducat va ser com a part duna exposició col·lectiva anomenada Cos de substància, i consistia en quadres desquitxos, a lestil de Jackson Pollock, fets amb el seu propi semen. Lartista afirmava haver-se entaforat una minúscula boleta de pigment de color en pols per la punta del penis i haver-se masturbat sobre unes teles enormes. Havia posat a les pintures abstractes uns títols que suggerien que cadascuna delles tenia un significat polític profund i fosc. Marea enterbolida per la sang, Hivern a la ciutat de Ho Chi Minh i Posta de sol sobre lavinguda dels Franctiradors. Nen palestí decapitat. Bombes fora, Nairobi. Tot plegat no tenia ni cap ni peus, però a la gent li encantava.
La Natasha estava especialment orgullosa de lexposició Cos de substància perquè tots els artistes tenien menys de vint-i-cinc anys i els havia descobert ella mateixa. Li semblava que allò demostraria el seu do per detectar la genialitat. Lúnica obra que magradava de lexposició era de lAiyla Marzawi, una noia de dinou anys que estudiava a Pratt. Era una catifa blanca enorme de Crate & Barrel tacada amb petjades de sang i un ample rastre de sang. Havia de fer la impressió que shi havia arrossegat un cos sagnant per sobre. La Natasha em va dir que la sang de la catifa era humana, però no va posar aquest detall a la nota de premsa. «Sembla que per internet pots encarregar qualsevol cosa de la Xina. Dents. Ossos. Parts del cos.» La catifa sanguinolenta estava valorada en 75.000 dòlars.