Et fa feliç que la Julie Delpy tingui els braços flàccids? li havia preguntat jo.
No havia dit ella després de rumiar-sho una mica. No en diria felicitat. És més aviat satisfacció.
Una cosa que la Reva no semblava considerar necessari amagar-me era la gelosia. Des que ens havíem fet amigues, si jo li explicava que mhavia passat alguna cosa bona, ella repetia una vegada i una altra «No és just» amb veu queixosa, fins al punt que lexpressió es va convertir en una mena de crossa que deixava anar despreocupadament, amb una veu neutra. Era una resposta automàtica quan jo havia tret bona nota, quan tenia un color de pintallavis nou, quan només quedava un polo, quan veia el meu tallat de cabells car. «No és just.» Jo posava els dits en forma de creu i els sostenia enlaire entre nosaltres, com si em protegís de la seva enveja i la seva ira. Una vegada li havia preguntat si la seva enveja estava relacionada amb el fet que ella fos jueva, si pensava que jo tenia les coses més fàcils perquè era blanca, anglosaxona i protestant.
No és perquè sigui jueva recordo que em va dir. Va ser més o menys en acabar els estudis, quan jo vaig rebre una menció dhonor malgrat haver-me saltat més de la meitat de les classes de lúltim curs i la Reva va suspendre els exàmens daccés als estudis de postgrau. És perquè soc grassa.
En realitat no ho era. Era molt maca, de fet.
I voldria que et cuidessis més va dir un dia que em va venir a veure al pis, quan jo em trobava en lestat dentreson. Jo no puc fer-ho per tu, saps? Què és el que tagrada tant, de la Whoopi Goldberg? Ni tan sols fa gràcia. Has de mirar pel·lícules que tanimin. Com Austin Powers. O aquella amb la Julia Roberts i en Hugh Grant. Tot duna sembles la Winona Ryder a Innocència interrompuda. Però tens més retirada a lAngelina Jolie. En aquesta va de rossa.
Aquella era la seva manera dexpressar preocupació pel meu benestar. Tampoc no li agradava que anés «col·locada».
Realment no hauries de barrejar lalcohol amb tots els medicaments que et prens deia mentre sacabava el vi.
Jo deixava que la Reva es begués tot el vi. Quan estudiàvem a la universitat, danar de copes als bars ella en deia «fer teràpia». Podia engolir un whisky amb llimona dun sol glop. Entre copes prenia ibuprofèn. Deia que així mantenia una tolerància elevada. Segurament complia els requisits per considerar-se alcohòlica. Sobre mi, però, tenia raó. Anava «col·locada». Em prenia una dotzena llarga de pastilles al dia. Però tot estava molt regulat, pensava jo. Tot era perfectament honest. Lúnic que volia era dormir constantment. Tenia un pla.
No soc una ionqui ni res daixò li deia jo a la defensiva. Mestic prenent un descans. Aquest és el meu any de repòs i relaxació.
Quina sort que tens va dir la Reva. A mi no mimportaria agafar-me una temporada de descans de la feina per fer el ronsa, mirar pel·lícules i dormitar tot el dia, però no em queixo. No mho puc permetre.
Un cop anava borratxa, posava els peus a la tauleta davant el sofà, fent caure a terra la meva roba bruta i les cartes sense obrir, i xerrava sense aturador sobre en Ken, posant-me al dia del darrer episodi de la telenovel·la que protagonitzaven, Idil·li doficina. Es vantava de totes les coses divertides que faria el cap de setmana, es planyia dhaver deixat de seguir la dieta més recent i dhaver de fer hores extres al gimnàs per compensar-ho. I al final plorava per la seva mare.
No puc parlar amb ella com solia fer-ho. Em sento molt trista. Em sento molt abandonada. Em sento terriblement sola.
Tots estem sols, Reva li deia jo.
Era cert: jo ho estava, ella ho estava. Era el màxim consol que podia oferir-li.
Sé que mhe de preparar per al pitjor, respecte a la mare. El pronòstic no és bo. I em sembla que ni tan sols estic al corrent de tot, pel que fa al seu càncer. Em fa sentir un gran desesper. Tant de bo tingués algú que mabracés, saps? És llastimós, això?
Ets dependent vaig dir jo. Sona frustrant.
I llavors hi ha en Ken. No ho suporto. Abans que estar sola em mataria va dir ella.
Com a mínim tens alternatives.
Si em venia de gust, encarregàvem amanides al tailandès i miràvem pel·lícules de pagament. Jo preferia les meves cintes de vídeo, però la Reva sempre volia veure la pel·lícula «nova» i «popular» i que «se suposava que era bona» de torn. Per a ella era un motiu dorgull, el fet que en aquella època estigués més al dia de la cultura popular. Estava al corrent de totes les xafarderies dels famosos, seguia les últimes tendències de la moda. A mi se men fotia, tot allò. Però la Reva sestudiava el Cosmopolitan i mirava Sexe a Nova York. Amb la bellesa i la «saviesa pràctica» era competitiva. La seva enveja estava carregada de superioritat moral. Comparada amb mi, ella era una «desfavorida». I, segons el seu punt de vista, tenia raó: jo semblava una model, tenia uns diners que no mhavia guanyat, portava roba de disseny autèntica i era llicenciada en història de lart, cosa que volia dir que «tenia cultura». La Reva, daltra banda, venia de Long Island, era un vuit sobre deu en aparença però sanomenava «un tres de Nova York», i shavia graduat en economia. «La llicenciatura dels cellacremats asiàtics sense habilitats socials», en deia ella.
El pis de la Reva, a laltra banda de la ciutat, era a la tercera planta dun edifici sense ascensor que feia olor de roba de gimnàs suada, patates fregides, Lysol i perfum Tommy Girl. Tot i que quan shi havia mudat me nhavia donat un joc de claus, jo només hi havia estat dues vegades en cinc anys. Ella preferia venir a casa meva. Em penso que li agradava que el meu porter la reconegués, agafar lascensor elegant de botons daurats, veurem dilapidar lopulència en què vivia. No sé què passava, amb la Reva. No men podia desfer. Ella madorava, però també modiava. Contemplava la meva lluita amb la infelicitat com una paròdia amarga de les seves pròpies desgràcies. La meva solitud i la meva falta dobjectius eren decisió meva; la Reva, en canvi, a pesar dels seus grans esforços, no havia pogut assolir el que volia: ni marit, ni fills, ni una carrera fabulosa. Per això, quan jo vaig començar a dormir constantment, em penso que la Reva va sentir certa satisfacció en observar com em reduïa a la pollosa inútil en què tenia lesperança que mestigués convertint. A mi no minteressava competir-hi, però li tenia rancúnia per principi, i això feia que discutíssim. Suposo que tenir una germana és així, una persona que testima prou per fer-te veure tots els teus defectes. Fins i tot els caps de setmana, si sestava fins tard a casa meva, es refusava de quedar-se a dormir. Jo no ho hauria volgut igualment, però ella sempre feia molts escarafalls amb el tema, com si tingués responsabilitats que jo no podria entendre mai.
Una nit li vaig fer una instantània i la vaig enganxar al marc del mirall de la sala destar. La Reva va pensar que era un gest dafecte, però la meva idea, en realitat, era que la foto em recordés fins a quin punt era poc plaent la seva companyia, per si més tard, estant sota lefecte dels medicaments, em venien ganes de trucar-li.
Et deixaré el meu conjunt de CDs per «estimular la confiança en un mateix» deia ella sempre que jo parlava dalguna cosa que mafectava o em preocupava.
La Reva tenia debilitat pels llibres dautoajuda i els tallers que solien combinar alguna tècnica dietètica nova amb el desenvolupament professional i les habilitats en les relacions de parella, tot plegat dissimulat rere la idea densenyar les dones joves «a assolir tot el seu potencial». Cada poques setmanes, la Reva tenia un paradigma vital del tot nou, i me lhavia dexplicar.