Jo potser no vaig acabar dentendre per quin motiu el meu pare no podia despertar-se, però recordo perfectament que van mirar dexplicar-me que la seva recuperació no era qüestió de màgia, ni tan sols de voluntat, sinó de confiança en el doctor Greenfield i lequip mèdic que latenia.
Una de les primeres converses amb ell va consistir a fer-me perdre la por al respirador artificial i a la resta daparells on estava connectat el meu pare i amb els quals em vaig anar familiaritzant ràpidament. Alguns encara no he pogut oblidar-los, però almenys allò va servir per poder passar força estones amb el meu pare, o el que en quedava.
La veritat és que no em va resultar gaire complicat relacionar-me amb tots aquells aparells. No és que fos una nena precoç en aquest aspecte, però havia après a conviure amb tota mena de ginys electrònics des de ben petita, fins i tot per sobre de la mitjana duna generació especialment digitalitzada. La passió per la tecnologia del meu pare i els invents de la seva empresa neren els principals responsables. Sempre havia viscut envoltada de tota mena deines i experiments robòtics, alguns exitosos i altres no tant.
Jo mateixa vaig haver dincorporar una tecnologia que quan me la van implantar semblava de ciència-ficció, encara que avui dia ja sigui dús habitual. Des de ben petita, tant que ni ho recordo, vaig haver de dur una pròtesi ocular per substituir un ull que vaig perdre en un accident domèstic. Mai em van voler donar gaires detalls de com va passar. En qualsevol cas, sempre he gaudit duna visió normal, de fet millor que la de qualsevol persona de la meva edat. El meu ull biònic es pot distingir de lorgànic si es mira de ben a prop, però sempre lhe dut amb tanta naturalitat que de petita tenia dificultats per recordar si era el dret o lesquerre. Ara ja no em costa gens recordar-ho: quan no duc les ulleres posades, lull «bo» és lull amb què hi veig malament.
A banda daquest fet, del qual només men recordava un cop lany, quan tocava revisar lull sintètic, vaig créixer envoltada de tota mena de prototips tecnològics. La mateixa casa on vivíem nera un bon exemple. Va ser un habitatge pioner en la domotització de llars. El meu pare, ja dadolescent, havia demostrat ser un fanàtic de la tecnologia puntera. A ningú del seu entorn, doncs, el va sorprendre que volgués que la casa on aniria a viure amb la seva companya incorporés tots els nous avenços en domòtica. Així, amb el temps, ma mare i jo, però sobretot ella, ens vam acabar convertint en els conillets dÍndies de tota mena deines més o menys útils i eficaces.
Dentre tots els aparells i ginys automàtics de casa, però, el que més sorprenia els visitants era la unitat central domotitzada, capaç docupar-se de tot sense cap intervenció humana. Sencarregava de tota mena de tasques, des de regular les pautes de temperatura segons les nostres necessitats i hàbits fins a fer la compra online sense que haguéssim de pensar què feia falta. Podia contractar serveis per a petites reparacions o per al manteniment del jardí, i sol·licitava pressupostos per a les intervencions més complexes. Portava lagenda personal dels meus pares, encarregava el sopar si arribaven tard, em buscava un cangur, i fins i tot ens avisava quan lautobús escolar girava per la cantonada del nostre carrer.
Però la unitat que teníem a casa no era com les altres. Va deixar de ser-ho a partir del moment en què el meu pare i en Frank Soto, el seu soci, van instal·lar-hi un dels darrers invents de Lahun Biotech, lempresa que havien creat conjuntament ja al darrer any de la carrera.
La nostra va ser la primera casa on es va instal·lar un sistema que van batejar com a «àngel de la guarda». Era un programa pioner capaç de detectar productes caducats o en mal estat a linterior de la nevera i avisar-nos per evitar que els consumíssim. Periòdicament recollia mostres de la saliva que llençàvem a la pica del lavabo després de rentar-nos les dents i les enviava a un laboratori on les analitzaven. Ens programava revisions al metge o al dentista, estudiava la nostra dieta i ens feia recomanacions si algú, sobretot el meu pare, es desviava dels estàndards. Monitoritzava la qualitat de laire condicionat i podia filtrar les partícules més nocives si en detectava un augment per sobre dels nivells recomanats per lOMS. Fins i tot podia fer un seguiment la meva temperatura corporal mentre dormia i avisar els meus pares si tenia febre. La llista era inacabable, i tots ho vàrem anar assumint amb normalitat, encara que al principi costés una mica.
Durant lany posterior a laccident del meu pare, però, no vam tenir més remei que acostumar-nos-hi. La meva mare no arribava sempre a tot i, suposo que amb el temps va anar descobrint els avantatges duna llar intel·ligent, encara que no crec que ho reconegui mai. Tenir «algú» que lajudés a casa amb les tasques més quotidianes, però també amb mi, devia ser força útil mentre el pare estava ingressat a lhospital. Alguns cops mhe preguntat si la convivència amb aquell sistema no va servir-li dentrenament per a un futur que ningú podia imaginar-se aleshores.
Alguns cops, quan hi penso, madono que durant aquell període tots els membres de la família teníem una vida més o menys dependent de la tecnologia puntera. Jo necessitava un ull sintètic per veure-hi bé; la meva mare es recolzava cada cop més en l«àngel de la guarda» i la unitat central domotitzada per mirar de dur ella, i fer-me dur a mi, una vida el més normal possible en aquelles circumstàncies; i el meu pare... ell sí que era realment dependent. Les màquines i aparells als quals estava connectat, com el respirador artificial, eren lúnica cosa que el mantenia viu, si és que del seu estat sen podia dir estar viu.
Ha plogut molt daleshores ençà. A dia davui només la meva situació és la mateixa. Jo encara depenc del meu ull sintètic. La situació dels meus pares, però, ha canviat força des daleshores. Per començar, ni tan sols no estic del tot segura que «dependència» sigui el terme idoni per explicar el que van viure després daquell període. Per mi, dependència significa necessitat, però també manca de llibertat, i aquesta definició, afortunadament, no sajusta gens al cas dels meus pares.