Pujo a dir adeu al pare, que em dedica un aplaudiment sarcàstic.
I aquella què? Ja tha deixat?
No responc.
Massa que durava. Però que no thas mirat al mirall? Sembla que portis una medusa enganxada al cap! A qui et penses que li pot agradar, això?
Men vaig. Espero un bus nocturn que triga una hora i mitja a arribar. Tinc els peus liles. Cau una mica de neu, però es fon abans darribar a terra.
Quan arribo a lestudi de la Liv, a prop del centre, em sento molt cansat, aquest matí encara era a Roma, però ara em sembla com si daixò ja fes molt temps i la Carme només fos un personatge fascinant dalgun llibre que vaig llegir fa anys.
Al moble del rebedor hi ha una nota plegada amb el meu nom. «Benvingut a casa, Yngve. Tens una entrevista de feina demà a les deu. Aquesta és ladreça. Mimagino que necessitaràs feina. Torno divendres. Liv.» Ni una paraula més.
Ja és demà. Decideixo anar a lentrevista. Fer per no pensar, mestà bé. Shi pot arribar a peu des de casa la Liv. No tinc excusa.
Ledifici és un rusc de vidre amb tessel·les que són oficines, una al costat de laltra i luna sobre laltra. Miris on miris, veus la mateixa persona treballant a la mateixa taula, davant del mateix ordinador. Entro per la porta principal i al primer rebedor que trobo pregunto:
Bon dia. On soc?
La dona del taulell, que duu tot el cabell crepat menys el serrell, es treu les ulleres, es fa un petit massatge al nas amb dos dits, i després dun lleuger esbufec em mira i diu:
És una broma?
Tinc una entrevista de feina en aquesta adreça a les deu, però no estic segur de ser al lloc indicat.
Ets a lAgència Sueca de Gent Desapareguda. Si em vols dir el teu nom, avisaré el responsable de recursos humans, que ja és aquí.
Yngve Oloffson.
A les deu menys deu la dona del cabell crepat em diu que agafi lascensor i pugi fins a la vuitena planta, porta onze.
Un home tecleja un teclat esgrogueït amb els dits oliosos.
Tu deus ser el germà de la Liv, oi?
Sí.
Tha explicat que aquesta entrevista és un favor, oi?
No.
És bona noia, la teva germana, una mica estranya però bona noia, i sap tornar-te els silencis com cap altra cambrera a Estocolm! Em va cobrir laltre dia davant de la meva dona, si no fos per ella potser estaria separat, ara mateix però, va, va, anem al gra. Saps una mica de què va, tot això?
La Liv no me nha dit res.
Bé, potser millor així. En vols una? macosta la paperina de patates fregides.
No, gràcies.
Has vist mai un mort?
Només als funerals, i a la tele.
Mmm Tagrada parlar per telèfon?
Sempre que no siguin trucades gaire personals.
Fantàstic, per-fec-te. La major part de la feina és recollir dades, escriure cartes a familiars, burocràcia en general. Tagrada escriure?
A vegades escric poesia.
Poesia, eh? Bé, bé, bé ens pot anar bé un poeta per aquí. I què li diries al familiar dun mort que fa anys que no es parlen?
Potser a partir dara se sentirà una mica més lleuger.
Bona, aquesta! Magrada, magrada. I ja per acabar, com ho tindries per coordinar les batudes de gent desapareguda un dissabte al mes? No és obligatori per aconseguir la plaça, però és un extra que es valora positivament.
Passejar magrada força.
No és pas per fer-li un favor a la teva germana, però crec que ets perfecte per al lloc, noi. Com ho tens per començar dilluns?
Sense saber ben bé de què començaré a treballar dilluns, li he dit que manava bé i lhome mha fet una encaixada de mans acompanyada duns quants copets a lesquena.
De loficina, en surto convençut dhaver trobat el paisatge que buscava. Un que fa joc amb la tristesa.
1988
Barcelona-Estocolm
Ha tirat una bomba de sabó amb colorant a la banyera i laigua sha tenyit de vermell. Abans de sucar-hi la punta del peu té una mena desgarrifança que dura uns segons. Si entra algú, pensarà que sha tallat les venes, però no té res a veure amb això. Laigua fa olor de pega dolça. El telèfon sense fil reposa al costat de la sabonera, aviat cobrarà vida fent un so de gàrgares agudes. La Carme tanca els ulls i senfonsa dins de laigua vermella, els genolls li sobresurten com dos icebergs. Quan són les deu en punt, el telèfon sona amb una puntualitat nòrdica.
Yngve?
Hola, Carme.
Sabia que encara que sesfondrés el món no te noblidaries.
Esclar que no, avui fa un any. Era el pacte.
Lhem respectat, no estava segura que poguéssim fer-ho.
Com estàs?
Arrugada. A la banyera.
Encara fas allò a la banyera?
El què?
Mossegar-te les ungles dels peus, era força espectacular.
Espera
La Carme deixa el telèfon i fa contorsions per veure si encara shi arriba. Clava les dents a lungla grossa del peu dret i nestira un tall que cau a laigua i flota com una lluna minúscula. Torna a agafar el telèfon.
Sí, encara mhi arribo. El dia que no mhi arribi serà el principi del declivi.
És com si et pogués veure ara mateix doblegant-te com una gimnasta xinesa.
I tu, com estàs?
Normal.
Estàs treballant?
Sí, la Liv em va trobar feina.
De què?
A lAgència Sueca de Gent Desapareguda.
I això què vol dir?
Ens ocupem de les persones que han mort i que ningú les ha trobat a faltar, intentem localitzar els seus familiars per dir-los que ha mort la seva mare o el seu pare o el seu germà, però normalment ni simmuten fins que els diem que els han deixat una herència.
Però com sabeu que shan mort?
Normalment per les olors, són els veïns que se nadonen, a vegades fa mesos o anys que són morts a casa.
Però i les factures, i el lloguer ningú se nadona abans? Sona molt trist
És molt probable que no, com que la majoria de la gent té els rebuts domiciliats fins que no sels esgoten els estalvis per a ladministració segueixen vius, la majoria moren sols i rics.
I ja tagrada aquesta feina? Sona molt depriment, Yngve
Magrada quan hem danar a casa dels morts, jo hi vaig quan ja shan emportat el cos. Anem a buscar informació que el relacioni amb algun familiar, amics o parents És lúnica manera que tenim de fer-ho.
Sempre thavia imaginat fent alguna cosa més no ho sé, més creativa.
No et pensis que no ho és.
Com?
A cada casa que vaig memporto un objecte personal i algun paper amb la lletra del mort.
Com què?
A vegades menduc una postal, una nota en un post-it o alguna llista de la compra. He après a llegir més del que hi diu. La lletra de la dona que vam trobar la setmana passada era molt petita, així que jo em vaig imaginar que devia ser era una dona tímida i introvertida; i com que les lletres estaven inclinades cap a lesquerra i eren lleugerament punxegudes vol dir que probablement preferia guardar-se les coses per a ella, tot i que les punxes també poden ser senyal de curiositat i intel·ligència. Feia els punts de les «i» molt amunt, mostra duna gran imaginació, i també les «o» molt tancades, cosa de gent reservada.