Idiota, diu ella, enriallada. Va, que he de penjar. Silenci. Sííííí. Silenci. De part teva, sí. Silenci. Que sííííííí. Silenci. Va, prou. Fins després. Silenci. Jo també. Silenci. Deu. La Francina prem la pantalla de liPhone, en tanca la funda i el deixa caure dins la bossa. Quan torna a mirar cap a on seu el Kai, han passat segles. La Francina ha exagerat tant la seva representació que ella mateixa se lha cregut. En surt tan gran, tan dinàmica, tan superior, que res del que li digui ara el Kai podrà tornar a fer-la tremolar.
Perdona. Era el Jep. Que avui teníem un sopar i se nha recordat ara.
No et preocupis.
És un despistat. I ara, a córrer per organitzar-ho tot.
Què li has dit que estaves fent?
Un cafè amb una col·lega de la feina. Era més fàcil que, ja ho saps
Sí, sí.
Tu nhas dit res?
De què? Dhaver quedat amb tu?
Sí. Nhas dit res?
Sí. He dit que havia quedat amb tu.
Ah. I què has dit que soc?
Una vella amiga de la facultat, he dit.
La Francina sap que està mentint. El Kai sap que ella sap que està mentint. Tots dos saben que una frase així, He quedat a la tarda amb una vella amiga de la facultat, dins una parella real només pot acabar malament. Però tots dos donen per bona la mentida. Ell lha dit per incomodar-la. Ella la tolera perquè sap que lha incomodat. Tots dos voldrien saber exactament quina hora és, quant fa que ha començat aquella trobada i si ja és prou tard per donar-la per acabada. Però cap dells mira el mòbil per saber-ho. Intueixen, en perfecta sincronia, que han de fer un últim esforç, treure algun últim tema de conversa, per no tancar lepisodi de forma excessivament amargant.
Saps a qui vaig veure, fa poc? reprèn ell.
Qui?
Recordes el Molina? El dEstadística?
Ai, sí. Com era? Estadística aplicada a les ciències socials, no?
Està igual.
Vols dir que està igual de fastigós i vell verd?
Fins on puc confirmar-ho, sí.
I com va ser? On tel vas trobar?
Vaig anar a la lectura de tesi dun amic, el Biel. El Biel Muñoz, un mallorquí. Crec que no el coneixies, tu. Doncs vaig anar-hi i hi havia la plana major del Departament. Vaig parlar amb molts, és clar, però el Molina no me lesperava. Va ser com una aparició.
Per?
Dona, fes comptes Deu fregar els 80 tacos.
No tant, no?
Poc lhi deu faltar. Doncs això, que estava igual. Més canós, una mica encorbat, però seguia amb una estupenda mata de cabells i aquells ulls grossos i sortints, com una granota, que sembla que més que mirar-te set vulguin tirar a sobre.
Ai, sí. Ecs! I venia amb la bata, també?
No, no, la bata no la duia.
Deu haver-la rentat, per fi?
Jo crec que encara la du per casa seva, predicant modes, mitjanes i equacions a alumnes imaginaris.
I la Francina riu. Per fi, la Francina riu. I el Kai de sobte se sent més segur, més ferm, més lleuger, més jove i més guapo.
Vaig parlar amb ell, després, al pica-pica continua el Kai, més animat. No em recordava de res. Però mhi vaig estar una estona perquè em feia gràcia despistar-lo.
No vas aprofitar per confessar-li que eres tu el que li pintava amb boli la seva estimada bata quan passejava entre les taules de classe?
Però si això ho feies tu!
Què dius!
Jo prenia apunts. Tu li pintaves la bata. I després tho havia dexplicar tot jo.
Diversificació del treball, no?
Ara és ell, que riu, en trobar, finalment, un punt de connexió propi i privat. Respira. Deixa anar una bufada llarga daire plena de nervis i recances.
I a qui més vas veure?
Que tu coneguessis? Potser el Julià, saps?, el que anava amb la cama ortopèdica. I també el Marge, el Pasqual, la Dolors
Ai, el Pasqual, tan mono
Doncs ara fa un panxot que no te lacabes.
Quin regreso al pasado, no?
Això lhi deia al dEstadística, el teu amic pintarrajat. Que tot allò era això, una operació estadística. Una regressió.
Sí! torna a riure la Francina. Una regressió total!
Li vaig preguntar si les operacions estadístiques tenien moral, saps? Lhome repapieja una mica, però somriu més que abans.
I tu li donaves conversa, no?
Jo estava tan penjat com ell, no et pensis. Però com que al pica-pica, el Biel, el de la tesi, va portar unes herbes mallorquines per celebrar-ho, tots anàvem bevent amb la panxa buida Sí, jo li donava conversa. I li deia: Professor Molina, les regressions són bones o dolentes?
Quina jeta, tu
I ell em deia que no es podia saber, que la matemàtica és agnòstica I quan deia agnòstica es quedava clavat, com pensant en alguna cosa llunyana, que hagués recordat en aquell moment. Jo mel mirava, com esperant que acabés. Aleshores ell tornava a engegar i repetia que la matemàtica és agnòstica.
La frase està bé. No recordo que digués res tan bonic en tot el semestre que ens va fer classe. Si hagués dit que la matemàtica era agnòstica, hauria pres apunts i tot. Regressions agnòstiques. Que bonic!
Amb la mania que tu li tenies!
Això sí que és una regressió, Kai.
I tu què creus, Fran, són bones o dolentes, les regressions?
La Francina amaga la resposta en una rialla sincera i còmplice. Parlar del passat, de fantasmes compartits, i la seva pròpia energia i seguretat recuperades des de la trucada del Jep lhan activat. Es troba bé. El Kai també està més tranquil, més desinhibit. Potser sí que han fet bé de quedar i ho estan fent bé, posant lubricant a una relació encallada i rovellada que sempre shavia merescut un final millor, més digne.
Les regressions només poden ser bones.
Totes?
Totes.
I tu que ets experta i tal Això és una regressió?
Què?
Que tu i jo siguem aquí parlant de regressions, tants anys després
La matemàtica és agnòstica, Kai.
Quan finalment saixequen per marxar, el regust de boca és bo. Dolç. Reposat. Vint minuts de referències a la facultat, a llocs comuns i a records compartits han servit per trobar complicitat i confirmar que tenen més passat que present. La Francina sha mostrat riallera i empàtica. El Kai ha estat elegant i irònic. Tot sha mantingut en un terreny pulcre i adequat. El Kai ha volgut pagar el compte, esquivant les protestes de la Francina, que ha promès que el proper cop pagarà ella. Malgrat la frase, tots dos tenen la certesa que no hi haurà cap proper cop. Surten del bar i ambdós desitgen que laltre tingui un itinerari diferent.
Baixo cap al metro de Drassanes diu ella.
Jo pujo caminant cap a la Renfe contesta ell, per a satisfacció de tots dos.
Sabracen. No queda ni rastre de lelectricitat i lemoció autèntiques daquella abraçada al túnel del metro. Tampoc no sendevinen restes dels nervis duna hora i mitja abans, quan shan saludat al bar. Tot i això, es mantenen abraçats una mica més de temps del convencional, per subratllar que allò té quelcom despecial. En separar-se, també se sostenen les mans i les mirades algun instant més del compte. Genuïnament. Teatralment. O potser totes dues coses alhora.